Quan els fills se’n van
Sí, Mar va venir al món feliç i relaxada, per la porta gran, sense patir cap deformació a costa d'una bona cicatriu que va patir la seva mare. Aquí la recordo, sortint per un passadís del quiròfan, ajaguda cap per avall i mostrant una careta diminuta i preciosa.
Ara mateix, des d'aquí, si mire a l'esquerra veig la seva foto: tal com va ser aquell matí d'un deu de març de 1995. Des de llavors he tingut la sort de tenir-la a prop, molt a prop. Pare i filla, filla i pare, d’ací cap allà i d’allà cap ací. Vaig tenir la sort de tenir suficient temps lliure per compartir moltes hores amb ella i bé que ens vam aprofitar. Des d'aquells primers moments del matí en què sentíem el seu cotxe caminador arrossegar-se pel passadís, ja sabíem que el xicotet esperit havia obert els ulls. En els estius tenia tal confiança amb mi que ara per ara no sap el que és aprendre a nedar perquè sempre va saber moure en l'aigua.
Criar un fill no és fàcil perquè ningú et diu com fer-ho. Per si fos poc, a les mancances dels pares s'uneixen les peculiaritats dels fills amb les que has de bregar. Mar sempre va ser una xiqueta extremadament tímida, però una màquina de rellotgeria en el seu treball escolar: Ordenada, sistemàtica, responsable, potser exageradament responsable. Com a pare saps que la genètica influeix però mai saps quan has de prémer i quan cedir en la seva educació.
He de dir que sempre he intentat deixar-la sense dolor al col·legi tot i que, en els primers anys, Mar representava una tragèdia grega en el moment de separar-nos. Per a la nostra desesperació en sortir tot era tranquil·litat i ni una paraula de tot el que havia passat en tantes hores. Els pares, que vivim per la vida dels nostres fills, hem d'acceptar, amb desesperació, la seva versió infinitament resumida del que els ha passat. Cada matí després dels arranjaments de cabell, la pobra se n’anava més d'una vegada amb els maldestres pentinats del seu pare, sa mare ja feia una bona estona que estava al banc. Jo la deixava davant de la porta del col·legi o a la cantonada, perquè anés uns passos en el curt trajecte entre Santa Clara i Carmelites entre xiquets i mares per arribar l'entrada al centre.
El temps no ens ha separat i, per aficions i gustos comuns, sempre m'ha anat consultant els seus dubtes en milers de coses. Papà, una cosa ... i arribava una consulta sobre qualsevol qüestió que li preocupés.
Va ser ella la que va decidir estudiar aquí a casa. Ha gaudit de la comoditat de fer la seva carrera sense haver de fer viatges matutins amb tren, sense fer-se el menjar o netejar. Ja fa temps que la beca Erasmus sobrevolava com a possibilitat de futur. La seva mare dubtava de la necessitat d'enfrontar a Mar amb aquest glop mentre jo sempre he estat convençut. Ella ha oscil·lat entre l'atracció i la repulsió fins que es va decidir a seguir endavant.
Fa uns dies vam decidir anar en família a Stuttgart ajudar-li a iniciar la seva nova vida independent. Encara que, en teoria, tenen un alumne tutor, un "Buddy" li diuen allà, que els atén en arribar, Mar no havia rebut cap comunicació. De fet des que va finalitzar el curs no li havia arribat més que la confirmació de l'habitació i poc més. Per fòrums d'internet va saber que els processos estaven en marxa per a tots els altres i així, amb la mosca darrera de l'orella, ens vam plantar a l'oficina internacional de la Hochschule der Medien a finals d'agost per veure que tot estava correcte. Ningú ens va atendre, no hi havia cap cartell que indiqués tancament per vacances, ningú sabia d'ella. Per fortuna amb l'alemany que vaig aprendre fa anys i que va ressuscitar miraculosament aquells dies, i amb moltes ànimes bondadoses que ens van ajudar amb total amabilitat, vam començar a desfer nusos. Fins i tot la funcionària de pèl curt estarrufat de l'ajuntament de Möhringen, que ens va atendre a cara de gos al principi, li vam arribar al seu raconet més tendre i va treure d'un armari un kit del nouvingut amb fullets, mapes i fins i tot un impermeable.
La pobra Mar va arribar a la facultat i, malgrat totes les promeses dels responsables de l'oficina internacional, no tenia la seva carpeta amb papers i formularis ni la possibilitat de tenir la seva targeta de transports. Afortunadament amb les puntades que vam donar prèviament, ja tenia el seu "Buddy" que la va ajudar diligentment, estava empadronada, tenia el seu compte corrent i la seva habitació neta com una patena i equipada per sa mare com si anés a viure a Mart dos anys. Això sí, amb la targeta de transport pendent fins el proper dimarts quan tots ja la tenien.
I així se'ns va marxar Mar. Als peus dels edificis de la seva residència li vam donar una abraçada i ens van sortir les llàgrimes. No sabia ni com posar-me i vaig amagar la cara com vaig poder per contagiar-la el menys possible. Allà es va quedar saludant amb els ulls vidriosos. Una altra imatge que atresoraré mentre puga recordar.
L'avantatge d'internet és la connexió permanent i així, de tant en tant, anem sabent de les seves aventures. Pare, Pots veure si hi ha trens nocturns? em preguntava ahir. Sí filla, hi ha bastants, pensa que tens bitllet de dia i, si és més tard de les dotze, hauràs de comprar un de nou. Tenien una trobada d'estudiants espanyols en el centre de Stuttgart després d'haver passat el dia pel centre amb els seus companys de carrera.
Avui ben entrada la matinada ens ha enviat un concís: Bona nit. Exactament el mateix misteris que quan era al parvulari i no deixava anar gairebé ni una paraula en tornar. És la seva vida, per més que ens costi als pares entendre. És el relat d'una història que ella construeix dia a dia en la seva independència.
Recordo un documental en el que ix una espècie d'ànecs que nien en alts penya-segats. Cada cria, arribat el moment, salta al buit amb millor o pitjor sort. La vida de l'ésser humà sempre camina cap a la independència, que arribarà més aviat o més tard. Volar és arriscar-se, quedar-se insensat. Tasca de pares és ser generosos i deixar-los anar encara que el cor es trenqui.
Sigues molt feliç, vola, et vaig a tirar molt a faltar. Cada dia. També en alemany et dic. Alles gute meine süsse!
Comentarios
Publicar un comentario