T'ha tocat

La reunió passada de líders europeus li va posar al nostre Zapatero davant de la realitat. Amb draps calents no es cura un càncer i o es feia una amputació d'urgència o hi havia perill que la gangrena s'estenguera a tot el cos.

Recorde en la sala de professors el dia en què va caure la notícia com una maça. Ens anaven a retallar el sou un cinc per cent. Entre l'humor negre, les crítiques inevitables als polítics i l'estoïcisme ens vam menjar el marró. M'imagine tants altres milions de persones fent els seus càlculs d'on repercutir eixa baixada. Que si gastar menys llum, que si retallar eixides d'oci o si comprar pit i no vedella. Parlar de funcionaris és com quan es generalitza sobre els espanyols. Molt poc ha de veure un vigilant forestal que un administratiu d'oficina, algú que atén en un mostrador al públic, un metge o com en el meu cas un professor. Som ocupacions diferents i sous distints que portem el mala fama de l'hostilitat que la resta dels espanyols carreguen sobre la paraula funcionari.

L'estabilitat de l'ocupació va ser un regal, és cert, però no un regal fet sense raons. En l'administració del segle XIX, es pot llegir en els llibres de Benito Pérez Galdós, es repetia la figura del cessant com a ànima en pena a la busca d'un càrrec després de la caiguda del govern de torn. L'estabilitat es va establir basant-se en oposicions on demostrar el valor propi enfront del dels altres candidats i molts de nosaltres hem passat pel calvari de diversos anys aprenent com a formigues un temari per a no dependre de la sort i sí del coneixement. No és un procediment absolutament just però de moment és el millor que se'ns ha ocorregut.

Este país és de molt mala memòria. Fa uns pocs anys un company, que se'ns havia incorporat a la plantilla eixe any, em parlava que tots els seus amics, obrers i treballadors manuals, ja feia anys que tenien cotxe, casa i vida pròpia i ell a penes començava a recuperar la inversió de la carrera. Eren els anys de la rajola i els xavals de setze anys que no volien estudiar es burlaven a la cara del professor perquè l'any següent estaria guanyant més que ell.

Recorde fa alguns més, per allà els noranta, quan era bon moment perquè jo haguera acabat de pagar la meua primera casa que el govern dels populars, el d'ací i el central, ens va congelar el salari anys i panys. En realitat quan va començar a apujar de nou sempre era per davall de la inflació amb el que ens va tocar passar els anys de la bonança perdent capacitat adquisitiva mentres tot el món brindava amb cava enfront d'una magnífica urbanització de nova planta.

Jo no sé els altres. Si se que en ma casa es treballa molt per a tindre el que tenim i que quan ens hem endeutat ha sigut perquè hem fet un càlcul sobre les nostres possibilitats de resistir l'estirada dels pagaments. Ens vam comprar una casa i rarament, excepte herències o loteries, podrem tindre en la vida un poc més.

Arribats a este punt em plantege com assumir la part de l'amputació del govern de Zapatero. Bé, l'assumisc i me ho engul. De fet, abans que arribara, ja havia dit que quan el barco s'afona cal posar-se a traure aigua i tirar llast. Això sí, ja està bé de sentir tanta demagògia per part de govern i oposició.

Es parla de protegir als parats, molts d'ells autònoms que al seu dia es van comprar uns quants pisos alguna casa i un bon cotxe. Molts d'ells, tal vegada, van ser aquells obrers que guanyaven sous de jutge. On van ficar els diners llavors? Ho repartien amb mi?

Es parla per un altre costat dels pensionistes i no es distingix dels que cobren 400 euros de mínima i els que tenen pensions generoses o rendes alternatives. Són com marquen les enquestes sempre les víctimes desfavorides? Parlar de pensionistes no és a dir res. Inclou el milionari jubilat com a la pobra senyora que viu en un piset fent estalvi on pot per a no passar fam.

La gent assenyala amb el dit als funcionaris. Som al seu parer la plaga. Vam ser nosaltres?

Tots aquells especuladors on van ficar els guanys? Algú els llevarà el cinc per cent de les propietats que van acumular en els anys de bonança que ens han portat a esta crisi? Els bancs i el sistema financer ara reclamen retalls quan durant anys han jugat amb els nostres diners. Arriba el moment de reclamar-los a ells el pagament de la seua part. Demanem el cinc per cent dels seus beneficis?

No vull seguir. En un país on ser polític s'ha convertit en un negoci, on dretes i esquerres s'han repartit el pastís de la corrupció, on el que més especulava era el més llest no podem ni hem de posar-nos a discutir no perquè la discussió no siga una part important de la política, sinó perquè a estes altures no ens ho podem permetre. És moment que a tots, des del bebé del bressol fins a l'ancià del banc paguem la nostra part de la factura pels dies de festa i escabelle. Ens juguem el continuar vivint en un país del primer món o anar baixant més i més als inferns.

Si quelcom cal fer és començar a pensar en un país on el treball, l'esforç i el mèrit siguen els criteris de l'èxit i menys "el pelotazo" i l'especulació. Els polítics que pensen menys en els vots i més a arromangar-se i treballar per vocació. Si la seua voluntat és la de servici que es lleven tots els privilegis que els diferencien i si no que se'n vagen. Si es volen comparar amb els executius que se'n vagen a l'empresa privada. Perquè este país funcione, i açò val per a PSOE i PP, hem de començar d'acabar amb les targetes de crèdit a càrrec de l'administració, als sopars en restaurants de fatxenderia, als viatges i comissions a qualsevol destí del món a gastos pagats i als retirs i jubilacions d'or que s'han preparat.

Tot això no ha de ser perquè estalviem molt, sinó perquè el polític és el que ha de marcar la moral d'aquells als que representa i no pel que es puga economitzar. El país ha de començar a retallar tants regnes taifes que hem creat. Les autonomies es van crear per a acostar l'administració a la sensibilitat del ciutadà, però s'han convertit en una màquina de duplicar i triplicar les despeses. És moment de veure on ficar tisora.

L'obra pública és necessària, però no que tinguem una piscina coberta o un polígon industrial en cada poble o que autovies, autopistes i nacionals se solapen perquè la constructora de torn guanya amb això. Els criteris racionals es deurien imposar. Els treballadors haurem d'aprendre que els drets i les riqueses s'obtenen sent productiu i no amb una hipoteca a més anys. Hem de tindre drets, però no viure del conte ni abusar dels mecanismes creats perquè no ens donem el bac si quelcom falla.

Els empresaris haurien de renunciar a la riquesa ràpida i acostumar-se que la societat els dóna la possibilitat de guanyar més però no de forma il·lícita, exagerada o comprant voluntats.

Hi ha milions de mesures a prendre perquè la nau no sotsobre. No sé, em fa la sensació que en este país ja vam perdre el nord i crec que demane més del que és realista demanar. Però o entre tots canviem i acceptem la nostra part del sacrifici o entre tots ens afonem.

El ser humà té la memòria curta i açò és una situació que es repetix al llarg de la història. Fa cent anys estàvem emigrant a Argentina i tal vegada en poc de temps estiguem servint cafés en una ciutat de Xina com a emigrants. Els imperis i les potències són fortes o dèbils en funció de la força dels seus habitants. És moment d'acostar el muscle i assumir la part que ens pertoque. No és cosa només dels funcionaris.