Llibres en l'abocador

Una notícia d'ahir mateix, a penes una minúscula anècdota en un món de misèries, em va commoure i em va fer pensar que no tot està perdut. La informació parlava d'una ferrovellera d'un barri de faveles brasileres. Durant anys havia estat arreplegant llibres d'entre els desperdicis per a crear-li a la seua filla una biblioteca que li poguera ajudar en els seus estudis.

Què lluny ha quedat aquella Espanya en la que estudiar era el somni de molts per als seus fills. L'educació, la cultura, el coneixement com a forma d'ascendir en l'escala social, com a forma d'eixir d'un món de misèria, de progressar, de ser millor de somiar amb un futur. És terrible que siga així però a vegades la prosperitat és el càncer de les consciències.

Quan pense en tants pares que em diuen que no saben què fer per a controlar els seus fills, o diuen que és que no poden seguir l'evolució perquè arriben tard del treball no puc més que pensar que som una societat sense nervi, sense valors i amb escàs sentit de la responsabilitat. Els jóvens beuen de la societat on viuen i creen el seu paradigna ideològic i emocional. Què podem esperar de tots estos anys passats?

Mai una crisi com esta és bona, però tal vegada necessitàvem posar els peus en el sòl i entendre una altra vegada el valor real de les coses.