Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

A Maria Estruch, que ens va portar màgia moltes nits de reis. Dits trèmols d’una llum dolça de desembre, que penetra entre els verds i els grocs dels arbres, acaronaven les parets d’aquella mena de laboratori d’alquímia en el qual regnava la uela Maria. En eixa cuina de parets emblanquinades i manises Maria obtenia or pur d’un gresol on els quatre elements —terra, aire, foc i aigua— es barrejaven. Per la finestra enreixada es veia el corral on hi havia algunes gàbies amb conills i pollastres i, a més a més, un hort, quasi un jardí, amb arbres i hortalisses de moltes classes. L’Alquerieta de Martorell, en la qual vivien des d’abans de la guerra Maria i Vicent, era aleshores un grup d’unes poques cases enfilades al costat d’una capella decrèpita i abandonada. Quasi tot el veïnat, menys d’una vintena de famílies, eren encara descendents de nissagues arribades poc temps després de l’expulsió dels moriscs. Lluny quedava el temps d’aquell trapig, orgull dels senyors feudals, els Martorell, o...

  Vaig obrir la porta que comunica la cotxera amb la casa i em vaig acostar al racó on havia situat la trampa. Darrere les reixes, amb una mirada d’un negre carbó, arraconada en un cantó, em mirava la rata. No sé per què, però vaig llegir una expressió de vergonya en la cara del rosegador, com la d’un xiquet a qui la mare sorprén furtant una llepolia de la dispensa. Ja fa més de vint anys que vivim ací i només havíem vist alguna rata pel pati del darrere. Mai no havien passat de l’exterior. Moltes vegades tenim oberta la porta abatible per a ventilar, entrar i eixir, i no havíem tingut cap problema. Fa uns dies, però, sentíem lladrar les gosses a la nit. No és inhabitual: amb l’oïda tan fina detecten algun passejador amb el seu gos a altes hores, alguna baralla de gats o el soroll dels javalins furgant als camps abandonats que hi ha darrere de casa. En aquests casos lladren uns minuts i prou. Aquesta vegada no va ser així. Lladraven més temps i amb més insistència, però no li vam d...

  fotos La línia de costa de les Rotes és com el front d’una guerra antiga entre la terra i l’aigua. Els estrats, apilats uns damunt dels altres, recorden els cossos acumulats de batalles successives que la geologia ha anat lliurant. Planes litorals fossilitzades, plegaments que alçaren muntanyes, roques esculpides a colps de vent i d’aigua: les petjades d’aquesta lluita ocorren, però mai a velocitat humana. Sobre una pedra arenisca, vertical com un menhir extraviat, el gosset de les Rotes li diuen, una gavina vigila el món amb aquella mirada perversa, orgullosa de posseir la seua talaia minúscula. No gaire lluny, un grup de jubilats de la Universitat Sènior escolta les explicacions del seu guia: ningú renuncia a l’antic anhel d’aprendre. El professor assenyala una capa i després una altra, distingeix materials, separa textures, desgrana èpoques. En cada gest — certament teatrals — revela la lenta construcció d’aquest paisatge que a nosaltres, espectadors efímers, només se’ns conce...

Caminar per les nostres muntanyes és avançar entre les petjades de tots els qui ens precediren. La Vall de Gallinera n’és un bon exemple: hi reposen despoblats antics i corrals on encara s’alcen arcs de pedra a punt de caure, testimonis d’un treball sòlid i minuciós fet amb les mans fa segles, que el temps sembla haver deixat en suspens. A escala humana costa percebre els canvis, però amb la perspectiva dels segles quasi no queda res del que fou. Passem a la vora de construccions més recents, d’un gris malaltís, i de vehicles fossilitzats a terra, coberts de líquens i fulles. El corral que un dia va acollir cavalls és ara un dipòsit de ferralla i motors morts —cavalls d'acer ara quiets, abandonats a la solitud del paratge—. Avancem per una pineda amb nous murs resistint la gravetat. Una merla fuig sota la selva vegetal que ja omple els recintes abans humans. La ruta guanya altura fins als abrics on perduren, fràgils, les pintures que els nostres avantpassats hi deixaren. Costa imag...

Fa molts anys que acompanye amics i visites —estrangers en la seua majoria— a veure allò que agrada als turistes. De vegades l’interior, però sobretot els he dut als llocs més populars de la costa de les dues Marines, l’Alta i la Baixa. Als anys vuitanta vaig fer amistat amb dues germanes alemanyes, Christa i Erika Künneke, que en aquella època tindrien l’edat que jo tinc ara, o una miqueta més: entre els seixanta i els setanta. Eren dues dones fadrines d’aquella generació en què molts homes havien mort a la guerra. Funcionàries, independents i amb idees que aleshores eren més avançades que les de moltes dones espanyoles. A finals dels cinquanta van començar a vindre a Espanya, recorrent amb el seu Volkswagen escarabat les carreteres d’un país endarrerit respecte a una Alemanya industrial i en plena recuperació. Conserve encara moltes de les seues fotos: llauradors amb el ruc i el carro, dones vestides de negre a la platja, assegudes en cadires de bova, paraigües immensos per a protegi...

Arribar a Alcoleja a primera hora del matí és entrar en un poble banyat pels blaus frescos de l’ombra d’Aitana, mentre els habitants encara dormen. La Serrella, a l’altra banda de la vall, ja s’alça amb les seves roques poderoses sota un sol tènue i ataronjat. Però aquell dia, alguna cosa havia canviat. Tal vegada vam encertar la jornada exacta: els arbres mudaven la fulla i la vall sencera celebrava la festa ritual de la tardor. Taques de groc, taronja i roig esclataven entre el verd persistent dels camps, com un brindis de llum, després d’uns dies de calima espessa i quasi asfixiant que havia tenyit el paisatge d’una grisor fatigada. I, per damunt d’aquest mosaic, la vista del poble encimbellat —allí dalt, en el seu tossal, com un niu de pedres i teules— ens acompanyava llargues estones. Semblava observar-nos amb la calma antiga dels llocs que han vist passar pobles, civilitzacions i èpoques d’esplendor i decadència. Serrella i Aitana, com dos sentinelles veterans, marcaven el ritme ...

Érem cinc homes jubilats, entre els seixanta-dos i els primers setanta, cadascú amb la seua condició física, les seues manies i aquelles petites dificultats amb què l’edat ens va posant a prova. Potser som — o no — els savis de la tribu, com es deia abans dels vells; el que sí que havíem decidit era pujar a la Safor, i no precisament per la senda més amable. La jubilació ha deixat de ser aquell refugi de gent major que juga al dominó a la llar del pensionista o s’asseu en un banc al sol amb garrot i boina. No em veig en eixos escenaris —almenys de moment—; encara vull gaudir de la natura, del cultiu de la ment i de tantes coses que la vida ens pot oferir. No pujàvem al cim, que ja és per si mateix una ruta exigent. Aquesta encara ho és més: es tractava quasi més grimpar que caminar fins a arribar al graó del circ, on els arrimalls superiors mosseguen els vessants de pedres caigudes en un procés d’erosió sistemàtica. Aquella muntanya, que va ser plena, mostra ara un mos gegant que sembl...