Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Ahir, encara el sol brillava per damunt dels tossals eixuts del “hinterland” d’Alacant mentre la petita expedició de senderistes recorria el paisatge desèrtic de barrancs i pistes de argila blanca. Alacant sembla ací una versió valenciana, sí, l’Alacantí també és País Valencià, del paisatge de Breking Bad amb colors terrossos, matolls i pedres acaronades per un sol sense força. La situació de la zona, ja en les proximitats d’Alacant la converteix en una zona molt estimada per ciclistes, senderistes i, per a desgràcia de la tranquil·litat de l’entorn motoristes. Sols faltava la caravana de Walter White per a tindre el decorat d’Alburquerque el professor d’institut, jo mateix, ja el tenien, ara sols faltaven la màfia mexicana, però millor no la cridem. He de dir que Alacant, la ciutat pròpiament, sempre m’ha paregut molt bonica en la part del passeig i carrers del centre i poc agraciada a mesura que creix cap a l’interior en eixos ermassos on sembla que la pols ofega cases, fàb...

Ahir, si no la passada setmana, vam creuar el Rubicó. Com Juli Cèsar, quan va decidir seguir endavant dient que el dau havia estat llançat, la sort d’un curs estrany ha quedat determinada. Anem a conviure amb la fórmula de grups en aula individual. Grups bambolla diuen, la bambolla pujada, dic jo. Voldria contar-vos la primera experiència d’un any acadèmic que ja, ara per ara, és diferent. En el meu trajecte de casa a l’institut on treballe passe pels pobles de Palma de Gandia i Ador quan l’alumnat està esperant l’autobús o ja pujant pocs minuts abans de les huit del matí. Ahir, al segon poble, estaven en un pilot junt al vehicle. Unes desenes d’adolescents amb mascareta sense guardar cap distància se sotmetien a l’autoritat del Pare Estat que els commina a anar a escoles. La primera reflexió és la facilitat amb la qual admetem les ordres i l’absència d’èxit de les recomanacions de mantindre les distàncies o portar la mascareta. Som un poble acostumat a les ordres però amb poca gràcia ...

*El text següent es va escriure tal dia com hui, 12 de juliol, del 2020. Encara no havien arribat ni vacunes ni es sabia bé com aniria tot. Els esclats de llum venen seguits dels trons en uns segons. És el dia gran de les festes de Rafelcofer en un any sense festes però amb castell. Pense que tots els pobles han decidit ja que s’evitaran les festes, alguns no han obert les piscines i si fan cine o concert és a l’aire lliure i portant la barbeta tapada. Sembla, almenys a mi m’ho pareix, que el temps ha passat a una velocitat de vertigen, tot i això, ja sembla ser passat remot els dies on la megafonia sonava amb els tocs de la xeremia i després venia el cerimonial dels veïns aplaudint i saludant-nos en la distància. Tots confiàvem en l’estiu i en la disminució de la transmissió del virus, però sembla que si li agradava el fred, no li fa ascos a la calor. A finals de maig ja veiem una mena d’alliberació amb les diferents fases i la gent eixia a poc a poc al principi, i en tropell després ...

  Ferran va obrir la persiana i va veure el paisatge d’horts enterbolit pels cortines de plugim i la persistent boira. — No és prou que hem d’estar tancats que encara el temps està tots els dies gris i humit. Ens eixiran esclata-sangs a les orelles— va dir a la seua filla que treballava en el seu portàtil fent els deures que la mestra havia compartit per Telegram. La xiqueta, de tant en tant, demanava l’atenció del pare que havia de jugar una estona amb ella, ja que no tenia germans. Ja feia setmanes que estaven tancats a casa i el desfici per moments era terrible. No cal dir que amb milers de morts feia por eixir.  Vivint en un poble de l'interior, i tenint un gos, no era tan dolent com estar tancat a una vivenda de seixanta metres a la capital on sols podies anar al supermercat o veure-li els nassos al veí del balcó d'enfront. Ferran es sentia content perquè podia fer una volteta pels carrers dels voltants sense creuar-se més que amb algun altre veí emmascarat amb gos. V...

Inundació d'un camp d'arròs a Pego Ahir vaig tornar per primera vegada a la Marjal de Pego Oliva. El dia lluïa preciós amb un cel ple de valquíries de blanc i plom que cavalcaven el blau. La pluja ha omplit de verd el paisatge i ahir herba, canyes i arbres, combinades amb la terra i el blau del cel, dibuixaven una composició primaveral. Caminant per les fites dels camps d’arròs vam veure un cotxe que arribava. Era el llaurador obrint les comportes per a inundar els camps de terra fosca ja llaurada. Línies de plata anaven avançant pels cavallons mentre l’aigua amerava la terra que es transformava en fang negre, matèria primera de la vida, substància primigènia d’on la Bíblia feia sortir els éssers humans. Els dits de plata acaronaven com si foren els del rei Mides la terra seca i amb bombolles delicioses anava prenent possessió del camp. Les gavines, atrevides com poques aus, van baixar a veure si agafaven un carranc. Els agrons més tímids s’albiraven en la llunyania sense deixa...

Les màquines li recordaven al so d’una banyera d’hidromassatge. Glu, glu, glu... L'artilugi portava un compàs de vals, pensava Pere mentre l’anestèsia feia a poc a poc la seua tasca. Personatges trets d’una pel·lícula de terror amb xeringues amenaçadores, i amagats en vestits i màscara caminaven entre les sales de forma àgil i amb comentaris banals. Glu, glu, glu... El so el va portar a un estat d’entreson on els records van anar convertint-se en una realitat pastosa que sortia entre el dolor muscular i la manca d’aire. Glu, glu, glu. Ell no era especialment malalt amb un risc de llibre. Estava clar que la vida que portava no era especialment sana: no feia l’activitat física que pertocava, menjava més per capritx que per necessitat i no sempre de forma saludable, fumador ja no ho era de forma habitual, però algun cigarret queia de tant en tant i la feina li duia a més situacions d’estres del que seria saludable. Res que no fora normal. Glu, glu, glu... Feia dues setmanes...

Vaig descobrir el riu des d’un pont metàl·lic que el travessava uns passos més enllà de la tanca de l’institut que déiem “el nou” i ara les generacions més joves “el Maria”. No quedava lluny de casa i era un lloc familiar perquè ma mare havia tingut tota la vida família pels voltants. Era el vell pont del Ferrocarril a Alcoi ja en desús però encara habilitat amb dues estretes (mínimes) passarel·les per al pas de persones. Feia vertigen veure’t als peus de l’estructura aquella superfície blanca de pedres com ous prehistòrics (fent homenatge a García Márquez). Encara el Serpis o Riu d’Alcoi feia honor al seu altre nom de Riu Blanc. Aleshores la gent utilitzava com a femer la rampa que quedava a la dreta de l’estrep i les rates fugien entre restes orgàniques i andròmines que rodaven pel fort pendent fins a arribar a les aigües verdes i térboles d’una llacuna improvisada als peus. Amb certa freqüència les restes s’encenien en foc que ennegria el pont i la mateixa pendent. Ére...