El riu.





Vaig descobrir el riu des d’un pont metàl·lic que el travessava uns passos més enllà de la tanca de l’institut que déiem “el nou” i ara les generacions més joves “el Maria”. No quedava lluny de casa i era un lloc familiar perquè ma mare havia tingut tota la vida família pels voltants.

Era el vell pont del Ferrocarril a Alcoi ja en desús però encara habilitat amb dues estretes (mínimes) passarel·les per al pas de persones. Feia vertigen veure’t als peus de l’estructura aquella superfície blanca de pedres com ous prehistòrics (fent homenatge a García Márquez). Encara el Serpis o Riu d’Alcoi feia honor al seu altre nom de Riu Blanc.

Aleshores la gent utilitzava com a femer la rampa que quedava a la dreta de l’estrep i les rates fugien entre restes orgàniques i andròmines que rodaven pel fort pendent fins a arribar a les aigües verdes i térboles d’una llacuna improvisada als peus. Amb certa freqüència les restes s’encenien en foc que ennegria el pont i la mateixa pendent. Érem aleshores molt menuts i els pares sols ens deixaven mirar des de dalt però el llit quedava lluny i prohibit.

La nostra generació ja era més de platja i piscina que no de riu, encara que una mica sí que el vam gaudir. Contaven els pares de la seua infantesa, de dies on la xicalla anava als gorgs a gaudir de l’aigua. També dels dies on d’una vora a l’altra els xiquets feien arca per a demostrar quin poble era més fort. És una conducta semblant a la dels ximpanzés adolescents que, fins i tot maten als altres de clans rivals.

El despertar de la vida ens va portar, pense que com a tots els xiquets que viuen al costat d'un riu, al misteri d’un terreny abandonat de la mà humana perquè era d’ell i aquest es cobra sempre el que és seu com tantes vegades ha passat.

En algunes ocasions, al col·legi, ens portaven a veure algun partit de futbol que es feia entre setmana a la vesprada i, cansats de pegar crits animats al Gandia, fugíem pels voltants cap a la ribera on jugàvem una estona acaçant granotes o fent botar pedres.

Al col·legi teníem una escala de corda que demanàvem emocionats quan queia un baló en l'estreta banda d'herba que quedava entre el mur de defensa i l’aigua. Baixar al riu era ja en si mateix una aventura que iniciàvem penjats de l’escala fins a arribar al femer on des de les finestres del mercat municipal llançaven, altra vegada, restes de menjar fet malbé. El riu era tanmateix la font com el clavegueram. Que una cosa no valia, al riu! Els dies de les riuades de color marró clar i en les que el riu anava de banda a banda, els xiquets admiraven la seua força a l’hora del pati amb els nassos apegats a la tanca metàl·lica.

En fer-me més major acudia amb el meu cosí Albert al pont de ferro però ara amb intencions més perilloses. Es tractava de creuar-lo amb les biciletes i descobrir les terres més enllà de la frontera natural del llit. També, cosa d'adolescents bojos, ens despenjavem per l’estructura de ferro del pont i ens jugavem la vida creuant de l’estrep dret fins al pilar del pont.

Descobert el camí, ja quan tenia uns catorze anys, anava amb Daisy la meua gosseta al llit del riu tot just baix de l’antiga ermita de l’Alqueria de Martorell. Jugàvem a llançar-li canyes a l’aigua que ella buscava amb la passió que tenen els pòinters seguint rastres. Les reconeixia tan sols amb l’olor que havia deixat  la meua mà. Tanta vehemència li posava que no vigilava on era jo i, amb mala idea, m’amagava per a veure com se les enginyava per a trobar-me per més difícil que fora. Quan tinc malenconia i recorde els anys de joventut, la meua família i tot allò que em feia tan feliç i amb el pas de la vida he perdut em situe amb la imaginació en un petit bancal a vora riu, al costat del pont de ferro, gitat en una capa verda d’agret i mirant els núvols. És un record tan feliç, tan inabastable que em provoca sempre la sensació contrària: la de la pèrdua i una pena profunda.

Tinc ànima d’explorador. Sempre m'ha agradat descobrir els camins i les dreceres que connecten els territoris. Una de les primeres rutes que vaig fer, portava pel meu territori, riu amunt per uns bancals estrets, apegats als penya-segats argilosos i inestables que tancaven el riu per la seua vora dreta. Passant per unes figueres es pujava a un hort que, per un caminet empinat, portava a un altre més principal cap a Almoines i pel pontet de taulons de fusta, dit de la palanca, conduïa a Real de Gandia des d’on podia tornar a casa pel dèdal de caminets que hi havia. Tot es feia sense tocar quasi cap asfalt. Era un paradís innocent a punt de ser sepultat pels polígons industrials.

Les visites al Racó del Duc, ja quasi universitari, em van descobrir una cara més salvatge i pura del meu riu. Afortunadament mai va arribar de forma completa la desfeta industrial a aquests racons i era i és un plaer botar pedres mil·lenàries erosionades fins a ser tobogans naturals on l’aigua baixa alegre i potent. Era la cara més salvatge del riu tot i que les velles fàbriques de llum, els túnels i la plataforma ferroviària eren un signe de la invasió primerenca d’aquest indret.

La instal·lació de la fàbrica de marbre artificial al Sifó del Real de Gandia, va ser una primera catàstrofe. Eren encara els setanta on quasi no existia la consciència ecològica. La fàbrica abocava per una séquia al riu aigua amb pols de marbre i empudegava tot el que tocava amb un fang clar, pegallós que tenyia de blanc el riu aigües avall de l’Alquerieta de Martorell. Aleshores, parlem dels finals dels setanta, l’aigua ja era térbola i estava molt contaminada. La capacitat regeneradora del riu no suportava els abocaments sense depurar, ni la quantitat de vidre, plàstic i moltes altres deixalles que s’hi abandonaven.

No és que el Serpis siga el Nil o un dels grans rius famosos en el món, però és el nostre. Sempre havia sigut el dels nostres avantpassats que entengueren que era font de vida i un recurs imprescindible. Mancat de la seua força per la presència del Pantà de Beniarrés, sols de tant en tant s’enfuria i amb rabinades de còlera i ones impetuoses arrossegava tota la merda, amb perdó, amb la qual els humans l’havien embrutat i la vomitava a la mar. El pintor Coll Alas feia mutatges amb les restes que hi havia a les platges i les andròmines encara tenien un aire rural que no ara amb tones de canyes o els milers plàstics, envasos, pots i borses que hi arriben ara amb els temporals i que semblen quasi tòxics.

Del riu tinc records divertits, com aquell nadal que vam anar a la nit de cap d’any als Marenys de Rafalcaid i havíem dit als pares ens esperaren al Grau de Gandia on pensàvem que era la caseta. Aquella primera matinada d’any, probablement 1980, vam passar el riu llevant-nos les sabates en la seua bocana on la platja dels Marenys passa a dir-se de Venècia. D’allò no queda res. Ara creuaríem per un pont immens que s’ha carregat tota la gràcia de l’indret. El riu arriba domesticat, entre murs de pedres i formigó, sense poder desbordar-se (afortunadament) sobre les barriades dels costats. Ja sabeu el perquè del nom de Venècia.

De vegades pense que alguna nau espacial em va segrestar i no vaig anar als meus paratges d’infantesa molts anys. Va ser tornar a viure prop del riu i tindre una altra vegada un gos per a revisitar un paisatge quasi irreconeixible. El meu santuari d’horts secrets, caminets i masies era ara un territori d’avingudes d’asfalt i naus industrials. La crisi econòmica de la primera dècada del segle va deixar molts solars erms on abans hi era la millor horta del món. El riu envaït per les canyes i el formigó portava menys aigua que mai. Sols en alguns racons es mantenia aquesta discreta bellesa del llit verge d’abans. En els quinze anys que vivim ací he aprofitat temps de sequera per a caminar pel llit del Serpis i el Vernissa i gaudir d’encants amagats a la vista. Puc dir que sé de memòria com és en molts trams. Treballant a Vilallonga tinc, a més a més, l’oportunitat d’anar a la zona més bonica del riu on encara gaudir de l’aigua entre arbres i muntanyes. És un plaer anar i seure uns minuts i permetre que la vista es deixe portar pels suaus remolins i escoltant la remor de l’aigua que cau per l’assut uns metres més a baix.

Ara que estem confinats tinc la fortuna de poder passejar amb la gosseta a uns pocs centenars de metres de ma casa fins a uns bancals que dominen un llit ara per ara ple d’aigua gràcies a les abundants pluges d’aquesta primavera. No vull mirar dalt, on és el polígon d'Almoines, sinó baix, on l’aigua, alegre amb un soroll constant i relaxant, baixa entre tarongers i canyes cap a la mar. Em fa bé sentir i veure l’etern riu, deshonrat pels humans però sempre magnífic. Veig un dia els collverds, un altre una gavina que passa amb un peix en la boca, els agrons sempre matiners pujant el riu, les raboses amagades per baix dels arbres o ramats de javalins que han descobert que pel riu poden recórrer tota la comarca.

El Serpis no és un gran riu, però és el meu, el nostre. Tant de bo que aprenguérem a conviure amb ell i recuperarem el seu espai com un gran parc natural on gaudir de la vida. Tot i les barbaritats que hem comés amb ell continuarà milions d’anys com aquest solc que uneix com en un sistema circulatori les muntanyes, la plana i la mar.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy