Aquella vesprada de maig

Les màquines li recordaven al so d’una banyera d’hidromassatge. Glu, glu, glu... L'artilugi portava un compàs de vals, pensava Pere mentre l’anestèsia feia a poc a poc la seua tasca. Personatges trets d’una pel·lícula de terror amb xeringues amenaçadores, i amagats en vestits i màscara caminaven entre les sales de forma àgil i amb comentaris banals. Glu, glu, glu... El so el va portar a un estat d’entreson on els records van anar convertint-se en una realitat pastosa que sortia entre el dolor muscular i la manca d’aire. Glu, glu, glu.

Ell no era especialment malalt amb un risc de llibre. Estava clar que la vida que portava no era especialment sana: no feia l’activitat física que pertocava, menjava més per capritx que per necessitat i no sempre de forma saludable, fumador ja no ho era de forma habitual, però algun cigarret queia de tant en tant i la feina li duia a més situacions d’estres del que seria saludable. Res que no fora normal.

Glu, glu, glu... Feia dues setmanes, al principi de maig, una vesprada travestida en vesprada d'estiu, va eixir a córrer. No era un costum en ell, però després de moltes setmanes confinat tenia gana de lliurar energia i gaudir del sol i l’aire. Quan va seure en un banc no va pensar que aquella xica amb roba de colors alegres que s’havia creuat feia uns minuts l’infectaria. Ella, una dona de vint-i-sis anys, professora d’un institut, la de ciències, havia anat uns dies enrere a casa d’un grup de companyes que compartien pis. Cap tenia símptomes i gaudiren d’una vesprada fent una marató de Joc de Trons.

Del grup, la professora de física i química havia anat deu dies abans a casa de la seua iaia a portar-li el cabàs amb els queviures d’una setmana. Al supermercat havia guardat les distàncies però no sabia que la llauna de tonyina havia sigut apartada per Antanas, un lituà que treballava en la collita de la taronja. Antanas estava raonablement sa, però va saber més o menys el dia de la marató de Joc de Trons, que les companyes de colla Milda i Laima estaven confinades a casa amb tots els símptomes d’una malaltia que es semblava a la grip. Antanas vivia en el setè pis d’una casa d’apartaments en el centre d’una ciutat provinciana envoltada de camps de conreu. Sent una mica bromista, i amb mala llet, havia polsat tots els botons de l’ascensor una vegada el va deixar. Va riure dins de si però mai va sospitar que en el botó del tercer pis hi havia una bona colònia de virus que van botar a la pell del seu dit índex amb alegria mecànica, perquè, com ja sabem, els virus per no ser no son ni una forma de vida. Una picor a l’ull havia fet la resta.

Al tercer pis vivia Yan Yan un comercial d’una empresa xinesa que tenia seu al polígon industrial prop de l’aeroport on totes les mercaderies dels contenidors del port arribaven. Com en un soc del conte d’Ali-Babà i els quaranta lladres, es podien trobar tots els tresors entre les parets de formigó de les desenes de naus. Va ser una parella de belgues que volia comprar un parell de kayaks per anar a fer excursions per la Marina Alta, on diuen que hi ha uns penya-segats espectaculars, els que l’havien infectat. Marie i Ruud eren una parella prop dels trenta, atractius i esportistes, una mica alternatius. Anaven en una furgona per tota Europa en un viatge d’any sabàtic que ja portaven planificant des que van deixar la universitat. Havien vist que la cosa estava evolucionant mal a Itàlia i havien posat terra pel mig. El que no sabien és que el recepcionista del càmping que els va tornar uns euros en moneda havia cobrat els diners uns minuts abans d’un alemany que havia anat de vacances a un càmping del sud d’Itàlia i havia fet parada i fonda a la Llombardia abans de pujar de tornada a Munic. 

Andreas havia fet, sense saber-ho, d’ambaixador del virus, que havia agafat dues setmanes abans en una reunió amb una col·lega xinesa de l’empresa de peces d’automòbil en la que treballava. Amb la seua enorme BMW, el seu cavall de batalla, com li agradava pensar, havia regalat una mica d’incertesa i dolor en bars, restaurants, cafeteries, punts de vista panoràmics, baranes, mànecs i altres elements on els humans interactuem de forma inconscient.

La companya xinesa d’Andreas havia patit tot el vol de Shanghai a Frankfurt del que pensava que era un constipat normal, però, com fem els humans, no li havia donat més importància. 

Feia dues setmanes havia visitat a la família en el funeral del seu oncle Chiang. Hi havia hagut molts desconeguts perquè havia sigut un home important en vida i tenia una xarxa de contactes que abastava tota Xina. Hua Zemin, un polític important del partit, amic de son oncle des de feia dècades, havia fugit del confinament a Wuhan i estava content perquè havia escapat de la infecció. Aleshores no sabia que, sent asimptomàtic en aquell moment, no tardaria a desenvolupar la malaltia i morir ofegant-se en un hospital de la capital xinesa.

Hua Zemin era un home de gustos exquisits. Comprava pols de banyes de rinoceront, ossos de tigre o escames de pangolí. Per diners no seria. El darrer pangolí que havia menjat li havia curat completament, o això pensava almenys, el reumatisme que patia. El que no sabia és que el pangolí havia estat en contacte amb rates penades.

Glu,glu, glu, glu... La màquina continua fent la seua tasca. La caixa toràcica puja i baixa de forma mecànica. Com en un flash-back pensa en aquella vesprada de maig on va gaudir del sol i la bona temperatura. En quin moment s’hauria infectat?, pensava amb desesperació. En el supermercat? En la farmàcia? En la gasolinera? En la perruqueria? El coma induït el va portar a un somni més profund. Sols se sent el soroll de les màquines i els passos dels sanitaris que van i venen. 

A pocs metres se sent el so d’una cremallera que tanca una borsa de plàstic blanc. Una dona nua, amb l’aspecte obscé de la nuesa, els pits derrotats pels anys, l’abdomen carregat de greix i el color del pergamí va quedant dins del sac. Sols queda finalment el cap amb cabells blancs despentinats que li donen l'aspecte d'una grotesca titella. Queden pel cos les ferides d’una batalla que havia perdut. La llitera roda pels corredors i es perd en la foscor del soterrani.

A uns metres, fora de l’hospital, als camps abandonats, les flors ja estan assecant-se. Arriba l’estiu i res pot aturar-lo. Una bandada d’abellerols creua alegre amb els seus cants el cel que va cobrint-se dels colors taronges, magenta i blaus del capvespre. L'estiu ja és ací. Glu, glu, glu, glu...

Per a l'amiga Rosa Cadufera que m'ha deixat veure el dolor que s'amaga entre les parets dels hospitals i que molts ja han oblidat.