El dia que el Sol es va fer Lluna. El mosaic dels quatre elements
El dia que el Sol es va fer Lluna. El mosaic dels quatre elements
“El mosaic barroc dels quatre elements del palau dels Borja es fa present: tot gira en cercles concèntrics al voltant del sol, aigua, foc, terra, vent. Els vells artesans de la ceràmica ja van representar aquesta coreografia de la creació.”
Era un dia d'agost tòrrid, amb una atmosfera densa, com un fluid que ofegava a cada alè. Les velles lleis de la dansa planetària determinaven que eixe dia es produiria un atac contra un Sol sempre orgullós de ser el rei del món. No era més que una estrella entre bilions d'altres nascudes de la pols universal primigènia, però en el seu diminut regne de planetes era ell qui aportava l'energia que movia tots els engranatges d'un sistema precís.
Els éssers humans, conscients de les lleis planetàries i fascinats des de sempre per elles, sentíem una atracció gravitatòria cap a la batalla que tindria lloc al capvespre. Volíem ser espectadors del desafiament de la diminuta dama, la Lluna, al poderós rei. Portats per un destí capritxós, totalment imprevist, vam arribar a la rodalia de l'assut de Riola. El punt semblava perfecte. Tal vegada havíem arribat espentats per les forces tel·lúriques fins aquesta confluència exacta de la séquia Major i el riu Xúquer, on aigua, terra, foc i aire es trobaven com es troben, immutables, en el mosaic del palau borgià.
Sota l'arbreda, acaronats de tant en tant per la brisa marina, vam triar posició per al combat que s'acostava minut a minut. La llum dels primers moments era riallera, intensa i el paisatge li tornava el regal amb una simfonia de verds i blaus. El sol inconscient brillava amb la força de l’estiu.
Però la conspiració maquinada per la Lluna contra el Sol va trobar un nou oponent. Pel Caroig s'estava formant una tempesta que avançava cap a la plana costanera i amenaçava d'ocultar el monarca daurat darrere d'una capa de gris plomís. Així va ser. A poc a poc el Sol va quedar opac darrere del mantell de vapor dens. L’ombra va anar tornant monocrom el paisatge abans colorit.
Cada vegada més fidels acudien a la cerimònia ancestral, ja coneguda pels savis de cent civilitzacions mortes. L'arcà devia produir-se exactament poc abans de la posta de sol, tot just dalt d'una pineda a vora riu, mirant cap al ponent. En els grups de gent es teoritzava sobre les posicions relatives del Sol i dels núvols amb nerviosisme. Una batalla tan memorable podia quedar oculta per un miserable núvol d'agost. Pitjor encara: podia descarregar amb totes les seues forces i espantar tot un públic ansiós.
Un nadó, feliç en la seua ignorància, mamava del pit generós de sa mare. Un home vell, pegat a la barana, preparava càmera i trípode, xiquets corrien d’ací cap allà inquiets. Un estol de cadires de platja feia que allò semblara un lloc d'acampada qualsevol amb bones vistes a l'ocàs.
A poc a poc, protegits per exòtiques ulleres protectores —escut contra la llum verinosa—, anàvem observant el mos que progressivament anava transmutant el Sol en Lluna. La dama blanca, coberta d'una capa invisible, avançava minvant la descomunal font llum que, sense ulleres, no semblava ser afectada.
Però sí.
Per moments, el Sol, observat amb el filtre fosc, semblava un símbol misteriós d'esdeveniments terribles. La llum descendia, però sols ho va fer de forma dramàtica durant els instants immediatament anteriors a l'eclipsi total.
Ja!
Una remor emocionada va sobrevolar els centenars, els milers, els milions d'éssers humans que, al mateix temps, escampats per tota la zona d’ombra contemplaven aquella escena. Un sospir de decepció va recórrer aquelles zones on els núvols havien boicotejat un esdeveniment únic.
Van ser uns segons eterns, d'eixos que romanen en la memòria, amb colors màgics brillant en la corona del rei en un món enfosquit. Indignat, el Sol va bufar amb malícia i va començar a espentar la Lluna. Un raig furiós va escapar de la trampa encegant intensament a tots els qui no s’havien protegit. La Lluna tan sols una silueta fosca, va acceptar tornar a ser tan sols l'espill de la llum solar, un reflex mínim d'eixa llum en les nits d'estiu.
Seria més poètic dir que els éssers humans van caure cecs a terra per l'efecte dels raigs violents que sorgien de l'ombra, o que tots els adoradors del Sol van caure en un somni profund d'on no eixirien fins d'ací a més d'un segle. Era el resultat que millor correspondria amb la màgia viscuda. . D'alguna forma sí que havien quedat sotmesos a l'encanteri dels planetes. Segurament tots dormirien a l'arribada de la pròxima batalla total a les nostres terres.
Però no.
Commoguts pel fenomen. Més silenciosos que adés, els humans van replegar les cadires d’alumini i van tornar als cavalls de ferro, metalls tots dos formats al si de grans estrelles que ja van morir com nosaltres mateix que som també matèria que va ser.
El Sol, conscient de la humiliació, va continuar el seu camí per a ser eclipsat, com passa cada dia a tot el planeta. Sols que aquesta vegada va morir submergint-se en les aigües negres del riu Xúquer.
Poc abans d'amagar-se encara vam veure clarament, ja sense ulleres, com la Lluna, capficada, fugia lentament del Sol, que sols volia descansar després de moltes hores cavalcant per la volta celeste.
I aleshores tornem al meravellós mosaic del Palau dels Borja. Quatre elements en moviment perpetu, fent i desfent, creant vida i mort: peixos, aus, plantes, animals —entre ells, els humans—. Aigua, terra, foc i aire. Els mateixos elements que havíem tingut aquell vespre al nostre voltant mentre esperàvem que el cel ens mostrara una cosa que ja havia passat moltes vegades abans i que, probablement, tornaria a passar molt després que nosaltres haguérem desaparegut.
No ho percebem en el dia a dia, però som producte d'aquest ball de planetes i astres, de vegades harmònic, de vegades caòtic. Vivim damunt d'una petita pedra que gira al voltant d'una estrella qualsevol i, malgrat això, ens obstinem a pensar que tot gira al nostre voltant.
Serà veritat que els eclipsis porten desgràcies? Més encara en un món com el nostre, on la crueltat no té fi?
No ho sé.
De moment, em quede atrapat en eixe moment en què el Sol es va fer Lluna per a ser devorat per aquesta. Em quede en eixe instant efímer en què les llums brillants de la corona solar ens van regalar uns segons de vida, mentre quatre elements —aigua, terra, foc i aire— continuaven, indiferents a nosaltres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada