El Càmping Caudeli

Des del mes de maig la piscina del Càmping Caudeli —Xeresa del Monte ara mateix— estava operativa, i era allà on entrenàvem els xiquets del Club de Natació OJE Gandia, resultat de l’escissió del Club Natació Gandia. El club tenia un conveni amb els propietaris, amb certes concessions per a ajudar al negoci del càmping, i la primera d’eixes concessions era netejar la piscina al principi de la temporada.

Imagineu xiquets i adolescents fregant la superfície de la piscina buida amb lleixiu, respirant els gasos i tocant productes que hui consideraríem perillosos, fins a deixar-la neta com una patena. L’endemà ja estava omplint-se amb una aigua de pou que brollava generosa per una gran canonada i, amb la inconsciència de la joventut, ens llançàvem a l’aigua tan prompte com hi havia prou profunditat per a patir-ne el fred intens entre bromes i rialles. No cal dir que els primers dies d’entrenament estàvem tremolant com un ninot fet amb molls i eixíem de l’aigua blancs com un llençol.

Cada dia, cap a les cinc de la vesprada, diria jo, anàvem al pati de vies de l’estació de trens, aleshores en desús. La vella ja no operava i la nova encara no estava feta. Recorde cases decrèpites, vagons de fusta abandonats amb inquilins imprevistos i els cotxes de les companyies de transport comarcals. Nosaltres pujàvem al de la “Jeresana”, de color blau. Pagàvem el bitllet i iniciàvem la ruta per la carretera nacional. A un quilòmetre al nord de Bairén, el conductor ens deixava passar a la vora de la via i, en vore que no passaven vehicles, creuàvem a tota carrera.

Res d’açò seria imaginable hui: xiquets pujant sols a un autobús, pagant el bitllet amb les seues pròpies monedes i travessant després una carretera nacional sense cap adult al costat. Aleshores la llibertat, la responsabilitat i la inconsciència eren, per als xiquets, quasi la mateixa cosa. I la societat encara era prou tolerant amb coses que ara semblarien una barbaritat.

El Càmping aprofitava un ramal empedrat de la nacional que havia quedat en desús i així accedíem al recinte passant per un parc infantil i pels antics bancals, on ara hi havia les roulottes i els cotxes dels molts clients del lloc. Recorde la senyora Mercedes, una dona ja major, grossa, amb ulleres i els cabells rossos, i també el seu fill, un home d’uns trenta anys i la seua dona. La mare era qui portava el càmping de cara al públic, amb un caràcter de sergent de marina.

La piscina era certament molt gran, amb una zona de poca profunditat i una altra amb carrers i trampolí, que era on, després de posar les corxeres, entrenàvem. No era cap broma: com la temporada anava del maig al final de setembre, entrenàvem tres hores i uns cinc mil metres cada dia. En acabar, ja havien vingut els pares i les mares amb els cotxes i tots els xiquets menjàvem els immensos entrepans que ens portaven, ja a l’hora de sopar.

Ens apropàvem a la barra del bar que hi havia dalt o a la de baix i demanàvem alguna beguda. Trinaranjus demanava jo, perquè deien que les bombolles no eren bones per als esportistes. Hi havia alguna habitació on hi havia “xiques” i un vel de misteri que els pares no volien donar a conèixer. Dir que sé què passava seria mentida, però sí que recorde habitacions sota la piscina i aquella mirada nerviosa dels pares.

La maquineta de posar cançons amb una moneda sonava a tota hora, i Nino Bravo era el meu cantant favorit. Encara recorde el dia en què algú va dir que havia mort. Ens ho vam prendre seriosament. Crec que va ser la primera vegada que vaig intuir, sense saber encara com anomenar-ho, la terrible realitat de la mort d’un personatge públic: que algú que cantava per a tots podia, de colp, deixar de cantar.

El càmping estava de gom a gom els mesos de juliol i agost. Molts estrangers passaven pel lloc i jo em fixava, embovat, en com parlaven i com vestien. Sempre he sentit fascinació per altres formes de parlar i altres països, i el càmping era, aleshores, una mena de moderna Unió Europea en miniatura.

Una família belga que venia tots els anys va demanar al club que el fill, que era nedador al seu país, entrenara amb nosaltres. Etienne Guterman, recorde que es deia el xiquet.

La cordialitat del sud va fer miracles. Va ser ben rebut, tots els xiquets volien comunicar-se amb ell i, quan s’acomiadaven, cantàvem el “Garrafau”, un himne guerrer inventat i sense cap trellat, ja que un deia “Garrafau!” i tot el cor contestava “Fau!”. Després d’una cançoneta acabava en: “Dinamita, trilita, la OJE és la que pita; bomba, canyó, la OJE campió!!!”.

Recorde la família plorant emocionada mentre el cotxe se n’anava. I tot el club, pares i fills, davant de casa Patxi, a la platja de Venècia, li cantàvem aquella cançó absurda que ells no podien entendre.

L’estiu passava amb gran velocitat, amb els campionats per Sant Ferran, els campionats socials, les medalles, les copes i les anades i tornades infinites a la piscina. Pitet, l’inefable Pitet, portava els nadadors esportius, i Eugenia, tal vegada Ximo Bertó, i altres ensenyaven a nadar a una multitud de xiquets en la part menys fonda. Pitet era dur i exigent: mai en tenia prou, encara que era una persona generosa i desinteressada en una feina que li costava diners de la seua butxaca. Tots els anys obria un dia el seu xalet a Marxuquera per a tot el club.

Un dia va vindre una tempesta de les d’estiu i, tot i els llamps, no volia que acabara l’entrenament. Es va posar a ploure i ell es va posar un barnús al cap i endavant. La cosa es va anar complicant i, amb un llamp fort, se’n va anar la llum.

—Tots fora!!! —van dir, astorats, els pares.

Vam acabar canviant-nos al torrador de carn que hi havia, l’únic sostre disponible, a fosques i amb les mares assistint amb la tovallola el pudor de llevar-se la roba davant de tots.

Els del Càmping, sibil·linament, demanaven als pares “cooperació” en els esdeveniments que feien. Aleshores ja els veies celebrant el 14 de juliol, que ni ens anava ni ens venia. Per descomptat, també als campionats del club es feia un dinar amb menjar que deien que no compensava el preu. “Quid pro quo”, que dirien els clàssics.

El club funcionava així d’una manera familiar. Tots feien el que podien i, fins i tot, el meu pare es va fer àrbitre de natació i cobrador de quotes del club.

Els xiquets, aliens als romanços i les responsabilitats ens coneixíem tots els amagatalls i, així que podíem, anàvem per tot el recinte.

Sense les modernes depuradores, l’aigua es feia sovint malbé i agafava un color verd sospitós. Els propietaris preferien buidar-la i posar aigua nova, de la qual disposaven gràcies a un pou. Un dia que això va passar, la tornada va ser una aventura: uns quinze xiquets en el mateix cotxe, asseguts on podíem i fins i tot al portamaletes, feliços amb una experiència com aquella.

Una vegada, no recorde el perquè, van anar uns adults a parlar amb Pitet i acabaren amb una violenta discussió. Encara recorde el nostre entrenador, colèric, agafant un ferro enorme i amenaçant els visitants no desitjats. Pitet tenia mal geni, tot i ser una gran persona.

En una altra ocasió, només vam arribar a l’entrenament i vam veure que un grup de xicons adolescents de Xeresa estaven per la piscina. Li van llevar el banyador a un d’ells i el pobre no gosava eixir de l’aigua, demanant desesperadament que li’l tornaren.

El càmping, per als més menuts, era també una zona de jocs. Podíem explorar pels voltants, pujar pels arbres o botar del trampolí. Els nadadors majors jugaven a perseguir-nos als menuts amb una tovallola banyada, amb un nus, i agitant-la com si fora un llàtig. Feia realment mal si et pegaven a l’esquena. Encara puc recordar aquella bola de tela colpejant-me l’esquena. La brutalitat sempre ha estat en l’ADN dels adolescents.

Arribava el final d’estiu. Era l’hora de la fira i el retorn a l’escola. La piscina romania buida altra volta i, a poc a poc, mostrava eixe verd orgànic de l’abandonament. Els nedadors del club passàvem a entrenar al pati de l’Institut Ausiàs March fins que, un altre any, tornaria a omplir-se d’aigua de pou i de xiquets despentinats, lliures d’una manera que hui, mirant-ho de lluny, quasi no sabria explicar com era possible.