Cotalba: hotel boutique?

Cotalba ha format part de la meua vida durant molts anys, encara que durant molt de temps només el vaig poder contemplar des de fora. L’interior del monestir romania tancat amb pany i forrellat i només de tant en tant arribava alguna fotografia que ens permetia imaginar què s’amagava darrere d’aquelles portes.

Els voltants, en canvi, sempre han estat oberts. Per a molta gent de la Safor, Cotalba és també un record d’infantesa: un lloc on anar a passar el dia, especialment per Pasqua, quan el bon oratge convidava a eixir de casa. Jo, de jove, hi vaig anar moltes vegades a pintar. Fins i tot vaig estar allí durant aquella famosa nevada dels anys huitanta, quan el paisatge que coneixíem es va transformar completament sota la neu.

Amb els anys, els propietaris es van veure obligats a obrir el monestir de manera periòdica, en un procés en què també van ser importants les ajudes públiques destinades a la seua conservació i restauració, procedents de la Diputació, la Generalitat i fons europeus. Cotalba va anar recuperant així, almenys en part, una dimensió que durant dècades li havia estat negada al públic: la de ser un lloc per a conéixer, contemplar i gaudir. Visites, concerts, representacions teatralitzades i altres activitats han permés que moltes persones pogueren descobrir allò que durant tant de temps només havíem pogut intuir des de fora.

Per a mi va ser tota una troballa poder entrar-hi per fi i veure allò que m’havia sigut vedat durant tota la vida. Després de tants anys de contemplar Cotalba des de fora, de pintar els seus voltants i d’imaginar què hi hauria darrere d’aquelles portes tancades, poder travessar-les i descobrir l’interior del monestir va ser una experiència difícil d’explicar. Era com recuperar una part d’una història que, d’alguna manera, sempre havia sentit que també era meua.

Per això, fa uns mesos, quan es va conéixer la intenció d’una empresa de llogar la propietat per convertir-la en un hotel de luxe amb balneari i spa, vaig sentir una certa inquietud.

No perquè pense que Cotalba haja de quedar congelat en el temps. Un monument necessita vida, manteniment i recursos. I és evident que cal trobar fórmules que permeten conservar-lo. Però una cosa és donar-li un ús compatible amb la seua naturalesa i una altra molt diferent convertir-lo en l’escenari d’un negoci turístic de luxe.

Fins i tot s’ha parlat de recuperar l’aigua de la font de la Finestra, vinculada històricament al monestir, per destinar-la novament a usos recreatius. Són qüestions que, per la seua transcendència, haurien de provocar un debat públic molt més ampli.

Perquè Cotalba no és només una propietat privada.

És clar que jurídicament ho és. La família Trenor ha conservat el monestir durant generacions, des de la seua adquisició després de la desamortització, i això és una realitat que cal reconéixer. Però hi ha una altra propietat, molt més difícil de mesurar: la propietat emocional, històrica i cultural.

Cotalba forma part de la història de Gandia i de tota la Safor. Està estretament vinculat a la història del ducat de Gandia, als Borja i també a la família d’Ausiàs March. Les rendes i el poder d’aquell territori van fer possible que els seus senyors patrocinaren obres que hui formen part inseparable del nostre patrimoni.

I el monestir no és un edifici aïllat. Va ser un centre fonamental de l’orde dels Jerònims i va tindre una projecció que va molt més enllà dels límits de la comarca.

Per això crec que Cotalba és també nostre.

No nostre en el sentit de propietat jurídica, sinó en aquell sentit més profund que fa que una comunitat reconega com a propi un lloc que forma part de la seua memòria. Cotalba pertany a la història dels pobles de l’antic ducat de Gandia. Pertany a la història valenciana. I, d’alguna manera, també pertany a tots els qui hem caminat pels seus voltants, hem celebrat allí la Pasqua, hem pintat els seus paisatges o simplement hem trobat entre els seus arbres un lloc on respirar i estar en pau.

I és precisament això el que em preocupa.

Que un hotel de luxe no acabe convertint un espai que durant generacions ha format part de l’imaginari col·lectiu en un lloc reservat, de fet o de dret, als seus clients.

Els serveis hotelers poden ser compatibles amb un edifici històric. Hi ha exemples de monuments que han trobat fórmules respectuoses per garantir-ne la conservació i, al mateix temps, donar-los un ús. Però hi ha límits que no hauríem de travessar.

Convertir espais monumentals del monestir en instal·lacions d’un spa, i especialment qualsevol intervenció que afectara l’església o altres espais de gran valor històric, seria una actuació difícilment compatible amb el respecte que mereix el monument.

Cotalba necessita cirurgia fina.

Actuacions mínimament invasives, respectuoses i, sempre que siga possible, reversibles. Necessita conservació, restauració i manteniment. I també necessita un projecte de futur. Però eixe futur no pot consistir simplement a convertir-lo en un producte turístic exclusiu.

Tampoc podem acceptar l’abandó. Hi ha parts del conjunt que presenten un estat preocupant i això tampoc és una solució. Deixar que el patrimoni es deteriore fins que l’única alternativa semble ser entregar-lo a un projecte privat és una manera silenciosa de perdre’l.

I ací hi ha també una qüestió que no hauríem d’oblidar: una part de les actuacions de restauració i conservació de Cotalba s’han pogut fer amb recursos públics. Si les administracions han contribuït a conservar aquest patrimoni, és raonable que la societat reclame també que el seu futur es decidisca amb criteris d’interés cultural i general, i no únicament segons la rendibilitat d’un negoci.

Potser ha arribat el moment que les administracions públiques assumisquen que Cotalba és un problema que no poden deixar únicament en mans dels seus propietaris.

La Generalitat Valenciana, la Diputació, la Mancomunitat de la Safor i els ajuntaments dels pobles que formen part d’aquesta història haurien de seure junts i plantejar una alternativa. Una actuació ambiciosa, sí, però també respectuosa amb la propietat i, sobretot, amb el patrimoni.

Un Cotalba obert a la cultura. A les visites. Als concerts. Al teatre. A les exposicions. A activitats educatives. A congressos, si són compatibles amb els espais. Fins i tot a celebracions privades quan no perjudiquen el monument.

Però un Cotalba que continue sent recognoscible com allò que és.

Un monestir.

Un paisatge.

Una part de la nostra història.

I un lloc que, després de tants segles, encara pot continuar sent de tots sense necessitat de ser propietat de tots.

Jo no soc ningú més que un ciutadà preocupat pel que pot passar amb un lloc que estime. No represente cap institució ni parle en nom de ningú. Però sí que compte amb la complicitat de moltes persones que segueixen aquesta pàgina i que, com jo, estimen la història, el patrimoni i els paisatges de la terra on vivim.

És amb elles, i amb tots aquells que senten que aquests llocs també formen part de la seua vida, que m’atrevisc a fer aquesta crida.

Per això vos anime a participar en la iniciativa de Saforíssims per presentar al·legacions al projecte. Es tracta de dir que sí a una altra manera de fer les coses.

Perquè quan perdem un monument no perdem només pedres. Perdem els records que hi hem deixat, els que hi deixaren els nostres pares i els nostres avis, i els que ja no podran deixar-hi els qui vindran darrere.

I potser, si no fem res ara, algun dia tornarem a Cotalba i trobarem les portes obertes.

Però nosaltres ja no podrem entrar.

Perquè aquell Cotalba que recordàvem haurà deixat de ser nostre.

És ara el moment d’actuar.