Nòmades de la sal i el vent.

Recorde una vesprada de setembre mentre una tempesta imponent s’apoderava del nord. Davant d’aquell cel de plom, una bandada de flamencs tancava files cap al sud, fugint del mal oratge. Ho feien amb una elegància majestuosa, una harmonia que sembla desafiar la fisonomia d’uns ocells tan llargs i aparentment desmanegats. Amb el coll estirat i les potes com agulles rosades traçant línies en l’aire, travessaven el cel amb una calma solemne, com si el mateix vent, reverencial, els sostinguera.

L’any de la pandèmia, quan el confinament es va relaxar i ens permeteren recórrer la província, el Parc Natural de Pego-Oliva esdevingué un territori gairebé oníric; un paratge on el paisatge semblava haver oblidat el brogit del món. De sobte, una visió: una bandada descendia amb parsimònia sobre els camps d’arròs inundats. Ens hi vam apropar amb un silenci expectant, gairebé furtiu, per no trencar l'encís del moment. Els adults lluïen aquell plomatge magenta, negre i blanc que els fa semblar convidats de gala en una recepció solemne.

Arran de les fotos que vaig compartir a Facebook, el setmanari Costa Blanca Nachrichten em va entrevistar. La pregunta era inevitable: ¿havia propiciat el silenci del confinament l’arribada de més fauna? La realitat, però, era menys idíl·lica que circumstancial: no havien vingut per la nostra absència; simplement estaven de pas, fidels a les seues rutes ancestrals.

Al Parc Natural del Fondó d’Elx, l’espectacle es multiplica. Allà, l'aigua salina —clau per a la seua dieta, com ocorre a les llacunes de Torrevella— els ofereix el refugi perfecte. És fàcil observar-los en grups nombrosos, caminant amb parsimònia per les aigües someres, amb el bec corbat submergit al fang a la recerca de minúsculs crustacis. Alguns alcen el vol i es retallen com cal·ligrafies orientals sobre una aquarel·la de serres llunyanes i canyissars. En aterrar, executen un breu galop sobre l’espill de l’aigua, colpejant la superfície com un atleta que busca l’impuls definitiu abans d’un gran salt. Ja dins de l'aigua, es desplacen amb la lentitud d'una escultura de formes curvilínies: una pinzellada de rosa clar sobre el blau de l'estany.

Fa uns dies, sota una llum primaveral diàfana, vam visitar de nou el Fondó i el Clot de Galvany. Va ser una jornada plena de descobriments. Al matí els contemplàvem enlairant-se o reposant a l’aigua amb una quietud gairebé meditativa. Ja cap a la vesprada, en un racó del Clot, un exemplar jove —amb el plomatge encara de marfil i marró— s’espolsava l’aigua mentre remenava el fons. Al seu costat, un cabussó coll-roig aprofitava cada moviment del gegant per capturar, amb astúcia, els petits invertebrats que el bec del flamenc deixava al descobert.

Els flamencs que habiten els nostres aiguamolls formen part d’una població mediterrània en moviment perpetu. Tot i que les grans colònies de cria es concentren a la Camarga francesa o al Delta de l’Ebre —on milers d’arquitectes de fang construeixen els seus nius cada primavera—, després de la reproducció es dispersen seguint el rastre de la humitat.

El Fondó, les salines de Santa Pola i les llacunes del litoral no són només paisatges; són autèntiques estacions vitals, llocs d’alimentació i repòs. No són migradors de llarga distància en el sentit estricte, sinó nòmades de l’aigua: segueixen el ritme de les estacions, el batec de la pluja i el grau de salinitat, desplaçant-se allà on la vida es fa possible.