Aitana. Camp de batalla

 

L'amic Desi buscava orquídies. Jo buscava una muntanya que havia perdut feia set anys. Aitana, però, es veia encara en plena batalla de destrucció de si mateixa.

Els seus vessants nord són runars i camps erms de roques on la vida s'escola per les esquerdes i l'aigua brolla als peus de la serra. El paisatge és antic i ferit, com si la muntanya conservara encara les cicatrius d'un combat primordial.

Antoni Josep Cavanilles, que la va recórrer dos segles abans que nosaltres, la va identificar com el nucli d'una cadena de serres de la zona. Com nosaltres ahir, va definir la panoràmica com a sublim i va destacar la possibilitat d'albirar fins i tot les serralades de Mallorca. Hui s'hauria quedat bocabadat veient els estranys objectes situats en un cim tancat dins d'un recinte militar, protegit per càmeres i agressives concertines.

Vam partir de la Font de Partagat. Allí els tossals dels costats pareixen modelats en una matèria plàstica, quasi orgànica, com si la muntanya haguera estat encara tova quan el vent i l'aigua van començar a esculpir-la. S'obrin coves i abrics de formes sinuoses, plecs de roca que recorden els moviments lents d'un cos viu informe.

El dia estava enterbolit. La perspectiva llunyana es perdia en una boirina groguenca, però aquella llum difusa creava una atmosfera pròpia d'una aquarel·la oriental.

La senda agafava direcció cap a ponent. Ens desviarem breument del camí per visitar la Font de l'Anouer. Un solitari arbre de branques teatrals i convulses —com els dits d'una mà antiga— es reflectia en la superfície maragda de la bassa alimentada pel raig d'aigua gelada de la font. Els cullerots com esperma de futurs amfibis cuejaven sobre un fons de fang. El mateix fang, matèria primera de vida, que, segons el relat antic, va donar forma a Adam al paradís.

No hi havia grans arbres prop de la senda, que gira sobtadament a la Font de Forata cap a la llum d'un sol difuminat per la pols sahariana. Aquella pols desdibuixava les serres de llevant i deixava només perfils tènues dels crestalls de la Serra de Bèrnia, el Penyal d'Ifac o la Serra de l'Aixortà al fons, suspesos sobre un mar daurat.

El clima d'Aitana sempre és dur. L'aigua i el gel van desfent lentament la roca calcària, que es mostra en murs tan mastodòntics com fràgils. Són gegants amb peus de fang —mai millor dit—. Les margues llisquen i fan caure blocs compactes de pedra, muntanyes senceres, obrint avencs tenebrosos que semblen la porta de l'inframon.

Prop del Passet de la Rabosa hi ha indicacions que mostren l'interés botànic del lloc. El coixinet de monja (Erinacea anthyllis) lluïa la seua floració violeta. El nom és curiós —i un poc traïdor— perquè, encara que de lluny evoque un coixí vegetal suau, està ple d'espines punxoses. És una planta que només creix a partir d'una certa altura, equipada amb mecanismes de defensa contra el fred i els depredadors.

Desi buscava també la planta coneguda com a Corona de Rei (Saxifraga longifolia), una roseta perfecta de fulles radials que naix de les esquerdes de la pedra. És una planta rara, i els pastors la coneixien per les seues propietats abortives. En vam trobar alguns exemplars dispersos, just abans de grimpar per l'escala de pedres apilades que porta al Passet de la Rabosa.

Aquesta és la part de la senda on el senderista ha de caminar o grimpar entre blocs fins a arribar a un corredor estret entre dues roques. A l'altra banda, la muntanya s'obre. Els blocs de calcària formen simes immenses; les parets se separen mil·límetre a mil·límetre per a caure —qui sap quan— cap al fons de la Vall de Guadalest.

Malgrat l'antiguitat de la muntanya, moltes d'aquestes esquerdes són sorprenentment joves. Algunes tenen només centenars o pocs milers d'anys, i continuen obrint-se lentament encara hui. Els geòlegs pensen que Aitana encara s'està fragmentant. Amb el pas dels segles, els blocs acabaran lliscant pendent avall com peces d'un trencaclosques mineral que mai no acaba d'encaixar.

El paisatge canvia en travessar la zona dels grans talls que trenquen la serra. La vegetació és la de la solana: baixa, dura, adaptada al càstig del sol. Des d'ací es veuen les siluetes del Puig Campana i el Ponoig, els Castellets i l'aigua quieta de l'Embassament de l'Amadorio.

La senda arriba finalment al crestall. Allí la roca es desploma verticalment al costat de la tanca del recinte militar. A pesar de les protestes que demanen alliberar el cim —segrestat fa dècades— un radar de color verd gira sense descans al costat d'una esfera blanca. Una torre amb antenes i una càmera observen el lloc on arriben els senderistes.

Vam esmorzar allí mateix, qui sap si vigilats per algun militar avorrit.

El sol ja dominava el paisatge i era hora de baixar. Alguns grups de caminants començaven a arribar al cim mentre nosaltres ja enfilàvem la tornada. La senda baixa primer a la foia on s'obrin els avencs. No vam gosar entrar en aquelles cavitats que s'enfonsen en una negror profunda, com si la muntanya respirara per aquells pulmons foscos.

Sempre per la solana, la senda continua cap a l'est en paral·lel al crestall. La Vall de Guadalest s'obria ampla i silenciosa sota els nostres peus. En arribar a una pista forestal vam veure més orquídies de la varietat Casiano agrupades en xicotets rogles.

La pista travessa els runars del vessant septentrional d'Aitana. Vam visitar una nevera al conegut Racó dels Teixos. El comerç de neu va ser un gran negoci a la zona, com ja havia observat Cavanilles. Aitana és la serra més alta, i per això és on més probabilitats hi ha que neve. Al costat d'aquell pou vam trobar també alguns exemplars de l'orquídia gegant.

Les argelagues estaven en flor. El groc quasi fluorescent contrastava amb els colors freds dels penya-segats. A les parts més altes els arbres encara no havien tret les fulles i mostraven la grisor apagada de l'hivern.

Aitana és una serra diferent. Les seues dimensions, la seua altura i la seua presència fan d'aquest lloc un món a banda, una illa mineral no tan lluny del clima benèvol de la costa.

Vam tornar finalment a la Font de Partagat. El nombre de cotxes indicava la quantitat de senderistes que havien decidit perdre's pels laberints de la serra. Ens vam allunyar pel sinuós camí deixant a l'esquena aquella muntanya viva —lenta, antiga, i encara en guerra amb si mateixa—; tan propera en la distància, i tan diferent de totes les altres.