La Manada

Des que vaig llegir els textos de Konrad Lorenz i els seus deixebles, vaig començar a entendre els mecanismes que ens relacionen amb els animals, tant com aquells que ens separen d'ells pel que fa al comportament. Ara, ja un home jubilat amb temps, vaig amb freqüència a les marjals o a la natura i tinc visions privilegiades dels animals, les seues relacions amb els seus iguals o la lluita constant per sobreviure.

Observar la natura ens pot conduir a reflexions sobre la nostra condició animal, però també sobre allò que ens en separa. Els ximpanzés, que durant molt de temps es consideraven pacífics, han mostrat conductes violentes en determinats contextos. Els goril·les, en canvi, solen ser més tranquils, tot i la seua aparença imponent. Cap d'aquests exemples no ens diu com hem de viure: ens diuen, tot just, d'on venim.

Tendim a atorgar valors humans als animals. La seua configuració corporal, en general, ens porta a considerar alguns com a "simpàtics" o "graciosos". Les seues línies facials ens fan llegir emocions que, tal vegada, no tenen res a veure amb la nostra interpretació. Els dofins, aleshores, somriuen; l'ànec cap-roig és un joguet; el fraret atlàntic sembla un xiquet; el voltor té cara de dolent i pervers. Tanmateix, quan observem la vida a una llacuna, ens agrada imaginar un paradís de pau i harmonia, com si les aus visqueren al marge de les tensions que atribuïm als humans. Encara perviu, en el fons, aquella vella faula del bon salvatge que Jean-Jacques Rousseau va idealitzar i que tants segles d'observació honesta han desmentit.

Si mirem la dansa elegant dels cabussons i el romanticisme de les parelles monògames, pensem que són uns animalets entranyables. Però la natura també mostra escenes molt diferents: en el cas dels ànecs, la reproducció pot adoptar formes brusques i desordenades, en què diversos mascles persegueixen una femella que intenta escapar. Convé aturar-se davant d'aquesta escena i no mirar cap a un altre costat. No és un comportament "immoral" en sentit estricte —els ànecs no disposen d'una consciència moral en sentit normatiu i reflexiu comparable a la humana—, però tampoc no és "bell" ni "harmoniós" segons els nostres criteris. Des d'un punt de vista descriptiu, implica coerció física i persecució. I reconéixer-ho és el primer pas per entendre la distància —i també certa continuïtat biològica— que ens separa d'ells.

Perquè ací rau una distinció fonamental, tot i que menys nítida del que sovint imaginem. Els animals no actuen des de categories morals en sentit ple, sinó des de patrons evolutius que han afavorit la seua supervivència. Tanmateix, la primatologia i la neurociència han anat esborrant la frontera abans ferma entre la moral humana i allò que alguns investigadors anomenen protomoral animal. Frans de Waal va documentar en ximpanzés i bonobos comportaments d'empatia, reconciliació i sentit de la justícia distributiva —reaccions d'indignació davant recompenses desiguals— que suggereixen una base emocional compartida. Antonio Damasio, per la seua banda, ha mostrat que les decisions morals humanes no són fruit de la raó pura sinó que depenen de circuits emocionals profunds, evolutivament antics, que compartim amb altres mamífers. Aquesta continuïtat, però, no és identitat. Confondre-les és caure en la fallàcia que el filòsof David Hume va identificar fa tres segles: derivar el que ha de ser del que és. Que les arrels de la moral siguen biològiques no significa que la natura siga un model ètic. Els humans hem desenvolupat, sobre aquella base compartida, una forma de consciència reflexiva que, en termes kantians, ens obliga a actuar no sols per inclinació sinó per principis que podem reconéixer com a universalitzables. Podem jutjar els nostres actes, posar-los en qüestió i condemnar-los. Aquesta capacitat no és un luxe: és la condició mateixa de la responsabilitat. I és precisament perquè podem reconéixer i assumir aquests principis que la seua transgressió deliberada resulta tan condemnable.

Aquest contrast no és només biològic; esdevé plenament moral quan el traslladem a l'àmbit humà. Per això, quan pensem en episodis de violència sexual que han commocionat la nostra societat —com el cas conegut com La Manada, en el qual una dona va ser agredida per un grup d'homes mentre demanava auxili i ells gravaven la seua pròpia acció—, cal ser clars i cal ser-ho amb tota la gravetat que el fet mereix: no estem davant d'un instint incontrolable ni d'una força de la natura. Estem davant d'una elecció. Una elecció conscient, perpetrada per persones amb plena capacitat de comprendre el que feien. En una línia que podem trobar en la reflexió sobre el judici i la responsabilitat de Hannah Arendt, anomenar els fets pel seu nom i sotmetre'ls a examen públic és una exigència moral ineludible. Anomenar-ho violació —i condemnar-la sense ambages— no és un gest retòric: és un acte de justícia intel·lectual cap a la víctima i cap a la societat.

La violència sexual no es pot explicar ni justificar apel·lant a la biologia dels ànecs. Té a veure amb el poder, amb la cultura de la impunitat, i amb la deshumanització de l'altre. Simone de Beauvoir ja va mostrar com la dominació sobre les dones no es fonamenta en la natura, sinó en construccions socials que es poden —i s'han de— desmantellar. Ignorar això, o diluir-ho en una reflexió sobre llacunes i cabussons, seria precisament el tipus d'inatenció moral que Simone Weil descrivia com la forma més subtil de la injustícia.

També al Clot de Galvany vam observar les persecucions frenètiques de les fotges, especialment contra aquella de la variant banyuda, amb les banyes roges al davant. Els animals defenen el seu territori i ataquen els qui gosen traspassar-ne els límits. Aquest comportament, que en ells és adaptatiu, pot trobar un eco inquietant en la nostra espècie quan es transforma en rebuig cap als diferents. Però, a diferència de les fotges, nosaltres sabem —o podem saber— el que fem quan excloem, quan humiliem, quan ignorem. Als instituts, l'alumne que s'allunya de la norma no pateix ostracisme per una necessitat natural inexorable: en pateix perquè altres han decidit —conscientment o no— no estendre-li la mà. I precisament perquè és una decisió, pot ser una altra.

La lliçó no és imitar la natura ni fugir-ne, sinó entendre-la amb honestedat —incloent-hi les seues parts més incòmodes— per poder decidir, lúcidament, qui volem ser. Som part d'ella, però no estem condemnats a reproduir-ne tots els patrons. Precisament perquè tenim cultura i moral, podem aspirar a una altra cosa: reconéixer en l'altre un igual i construir formes de convivència basades en el respecte, no en la força. Però aquesta aspiració exigeix coratge: el coratge de no mirar cap a un altre costat quan la violència és davant nostre, siga en una llacuna o en una sentència judicial.