Els estrats de la memòria

 

Des de dalt de la torre, un paisatge encara envoltat de verd s'allunya cap als eterns perfils d'unes muntanyes que no han canviat des d'aquells inicis del segle XVII. Gandia es veu amb els seus edificis alts, que pugnen en desigual competició amb les torres de les esglésies —Sant Josep i la Seu— que un dia grataren el cel.

Abril, Dilluns de Pasqua, accedim a la intimitat de les estances d'una finca que va ser donada pels ducs de Gandia, els Borja, a l'orde dels jesuïtes. Aquest "exèrcit de Déu", influents soldats de la cristiandat, governava la religió i el coneixement. La Universitat de Gandia, fundació també de la família ducal, necessitava un fons de finançament que eixiria de la producció de canyamel i vinyes a les terres cedides.

Un grup de persones i alguns xiquets seguírem el guia, que anava desgranant la història de l'indret: la donació i l'erecció de la torre ex novo, segons els tasts arqueològics més recents. La disputa erudita se centrava en la fàbrica diferenciada de dues seccions de la torre, cosa que havia fet sospitar durant anys que era més antiga del que realment ha resultat ser. L'aljub interior que conté és, potser, la raó estructural que explica que la base estiga construïda d'una manera molt més robusta que el cos superior, fet tot ell de rajola i no de carreus i maçoneria.

Hi ha també documentació escrita que en referma la datació cronològica. Entre d'altres, alguns dels textos més eloqüents al respecte són els conservats a les "cartes ànnues" dels jesuïtes: missives que anualment enviaven als seus superiors per informar-los de tot el que succeïa al voltant de la Universitat de Gandia.

En una d'elles, datada de l'any 1605 i conservada a l'Arxiu Històric de la Companyia a Barcelona, s'indicava literalment que: «este año pasado se acabó de dar remate al edificio del cuarto que en este colegio se ha hecho y se le ha dado principio a la torre que en el campo se hace en medio de nuestras heredades». Aquest text permet situar, sense cap dubte, l'inici de la construcció de la torre l'any 1605, trencant amb els tòpics d'un origen andalusí o del moment de la conquesta feudal, tal com també reflecteixen els treballs arqueològics fets en els últims anys.

Durant gairebé dos segles, els jesuïtes van convertir la torre en el centre d'una explotació agrícola modèlica. Tanta fou la seua influència que fins i tot van obtenir aigües de la séquia que portava el reg de l'assut d'En Carròs, amb l'oposició ferma dels regants del sud de la comarca, que veien com un recurs tan valuós es compartia amb una finca de secà sense drets ancestrals.

L'expulsió dels jesuïtes el 1767 va fer que la torre passara a mans privades que, en el transcurs dels segles, van anar dividint la finca. Després de la titularitat laica, documents de l'arxiu local situen els Vallier com a propietaris destacats cap al 1850. Cal subratllar que, durant aquells anys, una societat anglesa va provar de reactivar el cultiu tradicional de la canya de sucre, tot i que l'aposta no va prosperar.

Sota la propietat dels Velázquez Alhama, la Torre dels Pares va viure una transició cap a l'especialització citrícola i una renovació estètica per a adaptar-la com a casa d'estiu, amb un estil eclèctic d'influències mudèjars i del darrer modernisme geomètric. Les obres més significatives arribaren a partir de 1920: es va guanyar altura, es modificaren finestres i es reconfigurà la teulada. L'habitatge quedà dividit en dos nivells: una planta noble superior, definida pel luxe de la ceràmica hidràulica, i una planta baixa funcional. Els espais annexos —com el pati oest i el pòrtic— es destinaren a la logística: magatzems, escorxador i estances per al personal.

A partir de 2010, la propietat va passar a mans del consistori gandià. En l'actualitat es treballa per definir el futur ús de l'alqueria, un repte condicionat pel deteriorament que ha patit l'immoble en quedar deshabitat. La manca d'ús va obligar a reforçar les zones més crítiques amb puntals l'any 2017. L'edifici principal és el que millor ha resistit, malgrat el vandalisme dels darrers anys.

El que veiem els visitants d'aquest matí d'abril és el resultat de moltes capes superposades que en dificulten la interpretació. Amagades com branques d'arbres en un bosc ombrívol, encara es veuen les arcades del trapig que després va ser estable. Un taulell amb Sant Antoni de Pàdua —el del porquet— presidia discretament les estances buides on una vegada van viure els animals. Sense cap criteri, s'havien obert finestres allà on feia falta; les habitacions, fosques, portaven els grafitis dels vàndals com a testimoni trist de la desconsideració per la història.

Com sol passar sempre, arribem tard i ens lamentem quan el patrimoni ja està a punt de caure. Per les tortuoses escales d'estil neorenaixentista vam pujar a la planta noble, que ens va permetre intuir la darrera reforma senyorial. Fins i tot es diu que, en els anys de la bombolla, el Real Madrid va voler comprar-la per a instal·lar-hi una escola de talents, però les negociacions no van prosperar.

Dalt de la torre la vista és magnífica. Una cuculla estranya als costums arquitectònics valencians és suportada per una magnífica estructura de fusta. Les finestres s’obrin a totes les bandes, recordant la seua funció original de vigilància de la finca i els seus treballadors o possibles intrusos. L'Ajuntament de Gandia ha fet la primera intervenció i, encertadament, obri l'edifici a les visites mentre es pensa què fer amb aquesta closca buida.

Fora, la llum insultant d'una primavera que guanya força ens va portar de tornada al segle XXI. També nosaltres som un dels estrats de la memòria d'aquest indret que podria explicar moltes històries de vida i de mort. Tal vegada, com en una moderna Pompeia, els historiadors del futur trobaran en una capa les petjades d'aquest vandalisme o les empremtes de l'era del turisme de masses.