Els estrats de la memòria

Des de dalt de la torre, un paisatge encara envoltat de verd s'allunya cap als eterns perfils d'unes muntanyes que no han canviat des d'aquells inicis del segle XVII. Gandia es veu amb els seus edificis alts, que pugnen en desigual competició amb les torres de les esglésies —Sant Josep i la Seu— que un dia grataren el cel.

Abril, Dilluns de Pasqua, accedim a la intimitat de les estances d'una finca que va ser donada pels ducs de Gandia, els Borja, a l'orde dels jesuïtes. Aquest "exèrcit de Déu", influents soldats de la cristiandat, governava la religió i el coneixement. La Universitat de Gandia, fundació també de la família ducal, necessitava un fons de finançament que eixiria de la producció de canyamel i vinyes a les terres cedides.

Un grup de persones i alguns xiquets seguírem el guia, que anava desgranant la història de l'indret: la donació i l'erecció de la torre ex novo, segons els tasts arqueològics més recents. Durant molt de temps, la diferència en la fàbrica de dues seccions de l'edifici havia fet pensar en una antiguitat major. L'aljub interior, probablement, explica la solidesa de la base —construïda amb carreus i maçoneria— en contrast amb el cos superior, bastit amb rajola.

La documentació escrita ajuda a aclarir definitivament aquesta cronologia. Entre els testimonis més eloqüents hi ha les cartes ànnua dels jesuïtes, les missives anuals que enviaven als seus superiors per informar del funcionament de la Universitat de Gandia. En una d'elles, datada el 1605 i conservada a l'Arxiu Històric de la Companyia a Barcelona, s'indicava que, després d'acabar les obres d'un nou quart al col·legi, “se le ha dado principio a la torre que en el campo se hace en medio de nuestras heredades”.

La construcció responia a una necessitat molt concreta: disposar d'un punt visible enmig de les terres, des d'on vigilar la propietat i guardar els útils de treball. Els jesuïtes atribuïen aquesta necessitat als robatoris que patien als camps, responsabilitat que sovint feien recaure sobre la població morisca de l'entorn.

Poc després de la seua edificació apareix també per primera vegada el nom amb què seria coneguda. En un plet de 1622, el batle de Bellreguard denunciava robatoris en uns camps de vinya situats prop “del lloch de Daimús y de la Torre dita dels Colegians”, en clara referència als membres del col·legi jesuïta de Gandia.

Un parell de plànols realitzats el 1651 permeten entendre com era aquell conjunt en els seus primers temps. Representen l'alqueria i el seu entorn immediat amb detall: les séquies que irrigaven les terres, els cultius i els límits de la propietat. El dibuix mostra ja un complex plenament format, amb tres cossos principals, un mur de tancament amb gran portal d'accés i la torre coronada per un xapitell piramidal.

Segons aquests documents, les terres abastaven prop de 135.000 metres quadrats, unes 160 fanecades valencianes, delimitades per l'assagador o camí fondo al nord-oest, el camí reial al sud-oest i les terres de l'Alquerieta de Tamarit als altres costats. El paisatge agrícola que l'envoltava estava dominat sobretot per vinyes i oliveres, conreus de reg estacional assistits per les séquies en temps de sequera.

Durant gairebé dos segles, els jesuïtes convertiren aquest lloc en el centre d'una explotació agrícola modèlica que generava rendes importants per al manteniment de la Universitat de Gandia. L'any 1747 produïa uns ingressos anuals de 478 lliures, una quantitat gens menyspreable.

Els memorials de visita dels superiors jesuïtes ofereixen també algunes escenes de la vida quotidiana de l'alqueria. El 1694, el visitador Josep Vidal es queixava de la incomoditat que provocava la manca de latrines i ordenava construir-ne dues de noves. Poc després, un altre visitador, José Matías de Leres, reclamava la construcció d'un corral per evitar els danys que els animals causaven als camps.

Amb el temps, el paisatge agrícola també canviaria. Les moreres, vinculades a la producció de seda, anaren ocupant progressivament part de les terres que abans estaven dedicades sobretot a vinyes i oliveres.

Tot aquell sistema es va trencar el 1767, quan l'expulsió dels jesuïtes decretada per Carles III va obligar a vendre les seues propietats. La documentació d'aquell moment descrivia l'alqueria com una casa de camp amb oratori, torre, corral, almàssera i celler d'oli. El conjunt, juntament amb una altra finca de la Companyia a Marxuquera, fou venut per 44.000 lliures.

A partir d'aleshores començaria una nova etapa en mans privades. Documents de l'arxiu local situen els Vallier com a propietaris destacats cap a 1850. Durant aquell temps fins i tot una societat anglesa va intentar reactivar el cultiu tradicional de la canya de sucre, tot i que l'empresa no va prosperar.

Ja al segle XX, sota la propietat dels Velázquez Alhama, l'edifici va experimentar una transformació profunda. La finca es va orientar cap a l'especialització citrícola i la casa es va adaptar com a residència d'estiu amb un estil eclèctic, amb influències mudèjars i del modernisme geomètric tardà. Les obres principals arribaren a partir de 1920: es guanyà altura, s'obriren noves finestres i es reconfigurà la teulada. L'habitatge quedà dividit en una planta noble superior, amb ceràmica hidràulica, i una planta baixa funcional. Els espais annexos —com el pati oest i el pòrtic— servien per a la logística de la finca: magatzems, escorxador i estances per al personal.

A partir de 2010, la propietat passà a mans de l'Ajuntament de Gandia. El deteriorament provocat per l'abandonament va obligar a reforçar les zones més fràgils amb puntals el 2017, tot i que l'edifici principal ha resistit relativament bé malgrat els actes de vandalisme.

El que veiem els visitants d'aquest matí d'abril és el resultat de moltes capes superposades que en dificulten la lectura. Amagades com branques d'un bosc ombrívol, encara es poden reconèixer arcades i espais d'antics usos agrícoles, transformats amb el temps segons les necessitats de la finca. Un taulell amb Sant Antoni de Pàdua —el del porquet— presideix discretament les estances buides on una vegada van viure els animals. Sense massa criteri, s'obriren finestres allà on feia falta; les habitacions, fosques, conserven els grafitis dels vàndals com un testimoni trist de la desconsideració pel passat.

Com sol passar sovint, arribem tard i ens lamentem quan el patrimoni ja està a punt de caure. Per les tortuoses escales d'estil neorenaixentista vam pujar a la planta noble, que ens permet intuir la darrera reforma senyorial. Fins i tot es diu que, en els anys de la bombolla immobiliària, el Real Madrid va estudiar la possibilitat de comprar-la per instal·lar-hi una escola de talents, però el projecte no va prosperar.

Dalt de la torre la vista és magnífica. Una cuculla estranya als costums arquitectònics valencians és suportada per una magnífica estructura de fusta. Les finestres s'obrin a totes les bandes, recordant la seua funció original de vigilància sobre els camps que l'envoltaven.

L'Ajuntament de Gandia ha fet la primera intervenció i, encertadament, obri l'edifici a les visites mentre es pensa què fer amb aquesta closca buida.

Fora, la llum insultant d'una primavera que guanya força ens retorna al segle XXI. També nosaltres som, per uns instants, un estrat més en la memòria d'aquest lloc. Potser algun dia, com en una Pompeia contemporània, els historiadors trobaran en una capa les empremtes del vandalisme o els rastres efímers de l'era del turisme de masses.