Buscant dinosaures

Crec que l’estima que tinc per la natura ve de mon pare. Ell era un home que coneixia els animalets i els seus costums, a més de ser un apassionat de la ciència. Però, sobretot, sabia mirar. I, sense adonar-nos-en, ens va ensenyar a fer-ho.

Quan anàvem els dies de Pasqua a la natura, ens feia sentir l’emoció dels exploradors, internant-nos pel matollar del convent de Sant Jeroni, fent-nos creure —o potser només suggerint— que anàvem a trobar dinosaures. Nosaltres el seguíem amb aquella barreja d’incredulitat i fe absoluta que només tenen els xiquets. El món, amb ell, era sempre un lloc a punt de revelar un secret.

Eixa fantasia aventurera crec que no l’he perduda. Encara hui m’agrada perdre’m per la natura, descobrint paisatges que cada dia es presenten diferents. I, de vegades, tinc la sensació que continue caminant darrere d’aquella veu que convertia qualsevol sender en una expedició.

Havíem triat fer la ruta a cavall entre la Valldigna i el terme municipal de Xeraco. A primera hora del matí vam aparcar al Clot de la Font, encara cobert per l’ombra i la frescor dels primers moments del dia. Pel camí de l’ombria vam arribar a la senda de la Cadira, camí tradicional amb un traçat perfecte per a ascendir a la serra d’una forma progressiva, fent ziga-zagues. Tavernes, la muntanya de les Creus i, fins i tot, el Penyagolosa anaven apareixent entre els perfils dels tossals i les ombrívoles pinedes. El dia era de cel ras i colors intensos: el blau de la mar, el vellut verd dels camps i el vessant rugós de la solana.

La serra del Mondúver és la punta de llança cap a la mar dels darrers contraforts de la serralada Bètica, tot just abans de confluir amb el sistema Ibèric a l’altra banda de la vall. Entre les dues hi ha una depressió tectònica que s’ha reomplert amb terres fèrtils, protegides del vent del nord i refrescades per les brises marines. No és d’estranyar que tota aquesta zona haja estat llar d’éssers humans, des dels llunyans neandertals de la cova de Bolomor fins als humans de la nostra espècie a la cova del Parpalló.

En un període tan llarg —des de fa tres-cents cinquanta mil anys fins a l’actualitat— van habitar la zona animals com ara cérvols gegants, cavalls, cabres i, fins i tot, en èpoques més càlides, hipopòtams o elefants. Els períodes climàtics allunyaven o apropaven la línia costanera i canviaven l’ecosistema fins a arribar a la configuració actual, tal vegada en perill per un clima cada vegada més extrem.

Tal vegada en aquella ruta no trobaríem dinosaures, desapareguts fa milions d’anys. Però, mentre caminàvem, no era difícil somiar amb algun elefant amagat entre les pinedes de les foies o un hipopòtam prenent el bany al Clot de la Font. Potser això era, al capdavall, el que mon pare ens havia ensenyat: a veure més enllà del que tenim davant dels ulls.

El cas és que, entre una natura ja vibrant de colors i flors, vam ascendir fins a l’altiplà de les Foies. És ací on comença a veure’s tot el paisatge de la mar, perdut entre boires més enllà del barranc del Mort. La pujada constant i la calor ja es feien notar en la necessitat d’aigua i en la roba que anàvem deixant a la motxilla.

Per darrere del penyal de Ferragut vam arribar a la cornisa que ja mira al sud. Les valls fèrtils de Xeraco es fonien amb el paisatge de serralades successives, representades per una simfonia de blaus difusos entre els vapors i els fums d’un dia de calma total. Sota l’ombra d’uns solitaris pins, asseguts en pedres calcàries planes, vam esmorzar entre rialles i bon humor: ratafia, mistela i licor de llima que Gregori havia portat de Polònia, pur foc a penes dissimulat pel sabor fruitat de la llima.

Vam arribar al mirador de la senda dels Esmoladors, des d’on el Mondúver es veu grandiós i enganyosament proper. Els penya-segats i les barrancades són obstacles necessaris que la línia recta visual no anticipa. Vam enfilar, ja de tornada, cap a la Valldigna. Les pistes entre pinedes fan un paisatge molt agradable.

A partir de la foia on hi havia un repetidor, molts anys abandonat, la pista passa a ser una senda que va descendint per tossals de vegetació baixa, des d’on es mostren ja els pobles occidentals de la vall i les ruïnes del monestir de la Valldigna, en altre temps senyor de tota la zona i de quasi huit quilòmetres mar endins.

Precisament anàvem cap al castell de Marinyén, d’origen andalusí i amb una forta intervenció cristiana com a refugi dels monjos. Aquestes ruïnes, encara majestuoses, apareixen per darrere dels tossals sobre una mola i, caminant, el seu perfil es va fent més i més gran i vertical fins a arribar a la base. Certament feia calor, perquè ja era prop de la una del migdia, en un dia quasi estiuenc o, com a mínim, de final de primavera.

La fantasia popular ha volgut, com en tantes altres ocasions, crear una llegenda de reines mores, matrimonis amb cristians i suïcidis des del castell cap a l’imponent barranc que tanca el costat oriental. Tampoc ací vam trobar dinosaures ni frares amagats entre les pedres. Tal vegada caldria anar-hi de nit per a percebre els esperits d’aquells que van crear un refugi per als moments de perill en una regió que moltes vegades va patir l’atac de pirates, sempre amb la sospita de col·laboradors entre els moriscos que hi vivien i servien als frares.

És una llàstima l’estat en què es troba una fortificació única a la comarca, amb murs de carreus i voltes medievals, lluny dels castells andalusins tan típics a les nostres terres. La senda de baixada està molt descuidada, i cal anar amb cura per a no relliscar amb tanta pedra solta.

La darrera etapa de la ruta va per una senda que, a mitjana altura, travessa una pineda amb una ombra que s’agraïa a eixes hores del dia. La brisa provinent de la mar ens acaronava, alleugerint-nos de la calor que ja feia al sol. Finalment vam arribar al goig de l’aigua maragda cristal·lina del Clot de la Font.

Mon pare tenia raó. Encara que no hi haja dinosaures, elefants, cérvols, reines mores, frares o neandertals, cal seguir mantenint aquesta il·lusió del xiquet que explora el món i es meravella dels regals que ens fa la vida, sempre a punt d’aparèixer quan no se’ls espera. En aquesta recerca s’amaga el més primitiu gaudi de la vida i de la natura, de la qual som part.

Cal seguir buscant eixos dinosaures que no trobarem mai. Perquè és, potser, en aquesta recerca on habita el vertader gaudi de viure els dies que ens han sigut regalats en aquest món.

El paisatge no és res sense la fantasia de l'ull que el veu.