Nivells d’energia




Llum, amb tranquil·litat i cautela ha pujat a la taula al voltant de la qual els humans seiem i, sense grans aldarulls, ha intentat aproximar-se’m i mostrar-me la seua estima. Estem a la pineda de l’àrea recreativa de les Fontanelles de Corbera. Al nostre voltant la vegetació és quasi selvàtica. Amb la seua cara a uns centímetres li veig l’expressió concentrada. Mira a les profunditats de l’arbreda amb uns ulls perduts en la seua vida interna. Segurament el seu cervell està fent una interpretació de les remors d’una natura que s’amaga de la presència humana.

Llum, la nostra gosseta, camina cada dissabte dins la formació de senderistes per la muntanya. Segurament té una experiència de les coses diferent de la nostra. Si per a nosaltres és un conjunt de vistes colpidores, per a ella ha de ser un món d’olors i sons fascinant. Les seues orelles, grans i orientades cap als sorolls com un radar, li deuen mostrar sensacions distants que nosaltres no arribem ni a endevinar. És allò que Jack London deia la “crida de la selva”.

Tots els que la coneixem coincidim amb el canvi evident de la nostra Llum d’un temps ençà. En una edat humana tindria vora els trenta anys. La sentim com a més adulta, més calmada en les seues coses, jo diria que més responsable. Ara que ja té cinc anys, es veu un ésser acostumat a la vida a sa casa, compartint les activitats amb la que és la seua família humana i que sap, generalment, demanar les coses amb calma controlant el seu cos i les seues emocions. No vol dir que no tinga moments en els quals perd la raó. Si es troba un gat o un altre gos bota com un moll a lladrar o escapa a córrer per a tornar en una estona amb gest entre satisfet i preocupat davant la possible amonestació. Tampoc és aliena a la gelosia cap a altres gossos o la més menuda. Són sentiments que comparteixen amb els humans.

Sent, mentre escric aquestes línies, el soroll del cascavell que porta la germana de Llum, Bianca, mentre puja per l’escala. Té obsessió de fugir de la cuina, on està confinada, i explorar altres indrets de la casa, per més que li ho hem prohibit per a mitigar els efectes de l’al·lèrgia que tinc a l’epiteli dels gossos. Intenta anar als pisos superiors, aquest misteriós espai que no coneix, i si és detectada, corre amb bogeria i innocència per a evitar el càstig. Amb tres mesos té tota la vitalitat i l'alegria d’un ésser que acaba d’arribar al món. El divendres la vam portar a caminar una estona per la muntanya i no es podeu imaginar l'eufòria que manifestava amb tantes coses meravelloses que descobria. Hui, en canvi, ha cridat de forma escandalosa portant-la de volta per una ciutat plena de estímuls.

De vegades el seu nivell d’energia és aclaparador. Corre, demana, plora, orina, defeca, escapa, juga, mossega, bota amb alegria en veure’ns. Tot ho vol provar, fins les coses perilloses. Si et gires un segon menja abelles mortes, fulls o fins i tot l’altre dia, un tros de uns dos centímetres de cable rígid de la llum que va trobar i que a les hores, afortunadament, va expulsar. No és semblant a els experiments amb drogues dels adolescents que també van sempre caminant pel fil de la navalla?

Llum, germana d’altre pare i camada, fa de mare adoptiva i li bonega amb un colp de morro i una mossegada ràpida i efectiva si la menuda ultrapassa les normes canines. Si ve Curro, el germà de Bianca, i comencen a barallar-se, es posa entre els dos si el joc esdevé massa violent. És l’exemple de comportament de la menuda, que orgullosa l'escorta imitant com solen fer els més menuts el que fan els grans.

Afectuosa juga la major amb la menor en bregues que semblen mortals i escandaloses però que, llevat d’un ocasional crit melodramàtic de la menuda, perquè s’ha fet mal, no passen a més. Bianca no té mai prou, lladra i provoca fins a l'avorriment, Llum arriba un moment que es cansa i vol pau i la frena sense contemplacions. En altres ocasions Llum acaba de despertar i està encara amb aquesta mala llet que tots tenim en ser molestats només acabem d’obrir els ulls. Si la menuda li pega un mos, la reacció és ràpida i forta, Bianca pega un crit i es queda amb mirada trista al seu costat i expressió ofesa.

Per a mi l’observació dels animals és una lliçó de psicologia humana. Pense que en realitat no som tan diferents. Volem sentir-nos distints de la resta dels mamífers, superiors, tal com ens descrivim en l'arbre de l'evolució: Homo sapiens. Certament tenim capacitats que els animals no tenen —igual que ells tenen algunes que nosaltres no tenim — però observe que, en gran mesura, un gos menut té aquesta mirada innocent de les criatures humanes i aquesta mateixa necessitat d’estima, tant com la que té d'explorar i reconéixer el món. Naixem amb l'energia al cent per cent i aleshores botar, com jo mateix feia de xiquet, de llocs cada vegada més alts i veure com es controla el mateix cos, és un plaer. També aprenen dels bacs mal calculats, com jo mateix quan vaig caure d’esquenes en intentar tirar-me a l’aigua fent volantins per l’aire i vaig quedar tan amargat que no ho he intentat mai més. Quan puc observar les baralles innòcues entre Curro i Bianca veig els meus alumnes de primers cursos en el pati, jugant a pegar-se, corrent i assetjant-se amb entusiasme i no calculant que de vegades la broma i el joc acaben amb plors i acusacions de culpa.

M’identifique amb Llum i el seu estoïcisme davant la vida. Com ella he perdut aquesta energia sorollosa de la joventut. Puc ser amable i afectuós amb aquests éssers en una edat ja remota de la meua vida, però mai podré seguir aquest ritme energètic que tenen.

Queden uns pocs dies per a complir els cinquanta-nou anys de vida. La salut i el cos acusen el pas dels anys i crec que soc com Llum, que mira el bosc misteriós i amb els sentits alerta intente fer-me una composició de lloc de la realitat i d’allò que oculta tant com de les coses que venen en el futur. L'energia està ara en un nivell baix i, per això, el gaudi de la vida és discret i moderat. El més important en el present és assaborir la vida sense pressa, fent de cada moment un menjar exquisit que convé no menysprear. Enfront d'aquesta necessitat de menjar-se el món que té Bianca, aquest gaudi discret del moment i la circumstància, sent conscients que la vida és massa curta per a poder veure i sentir una infinita multiplicitat que mai podrem abastir.

No sé si heu vist un gos abans de morir. Arriba un moment en el qual es veu que abandonen. Tenen en la mirada una mena de resignació i melancolia que fa pensar que intuïxen allò que ve. Igual que nosaltres.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy