Els abellerols.


fotos

Els abellerols ja són com amics que tornen tots els anys. Quan està acabant abril un dia sents el soroll característic de les seues piulades, mires dalt i veus els moviments d’alguna bandada de camí al nord. He de confessar que em produeix un sentiment d’eufòria del qual no tinc una explicació clara. Tal vegada és el sentiment íntim d’haver arribat un any més al final de la primavera i al principi de l’estiu.
Quan estàvem confinats, vaig veure una bandada en una línia de la llum no lluny de ma casa i em vaig sentir una altra vegada amb esperança. La vida seguia endavant.
L’abellerol és una au de coloració tropical. Juntament amb el blauet de les més vistoses. Són, a més a més, prou confiats i, si saps on està la branca que els agrada per a albirar el paisatge, pots fotografiar-los a poca distància. Són, com diu el seu nom, aus que s’alimenten d’abelles i altres insectes i sembla que, segons vaig veure en un documental, tenen increïbles capacitats per a fer-ho. Nidifiquen en forats que excaven en les parets terroses de rius o marges i, per això, és tan freqüent veure’ls pels marges dels rius i barrancs.
Hui, després de tres anys sense anar, hem tornat a la Vall d'Albaida per a veure una parella que està a punt de preparar el niu. Teníem dues branques preparades però, els animals també són maniosos, sols han triat una d’elles on poc els ha faltat per a no fer una actuació de teatre. Anaven i tornaven i, si posàvem el cant en una gravació, venien curiosos a veure si algun rival els volia disputar el territori. La femella estava més quieta i el mascle anava i venia portant-li a la núvia alguna abella.
Un mussol ens ha visitat igualment. Els abellerols es refiaven de la seua presència amb cants i vols ràpids. L'au rapaç mirava amb aquesta mirada clara i penetrant que tant els humanitza, curiós també davant dels cants de mussol que reproduíem amb l’altaveu.
Va ser una vesprada magnífica amb actuació estel·lar d’uns animalets tan bonics.Els abellerols.
Per a mi ja són com amics que tornen tots els anys. Hui, després de tres anys sense anar, hem tornat a la Vall d'Albaida per a veure una parella que està a punt de preparar el niu. Un mussol ens ha visitat igualment.

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Imagen
fotos Ahir em vaig sentir com augmentava la sensació de malestar típica de quan estàs acatarrat. Vaig dubtar si anar hui o no a la muntanya per si em sentia defallir durant la ruta. Juan va buscar una de la seua col·lecció d’espinetes clavades i vam acordar fer-la. La teníem pensada per a fa un parell de setmanes, però l’incendi en la zona de la Vall de la Casella ens va fer desistir per precaució. En principi no anava a ser cap ruta amb complicacions, uns huit quilòmetres amb quatre-cents metres de desnivell. Gran part del camí el coneixíem de rutes anteriors fetes sense major dificultat. Amb un paracetamol al cos no em sentia especialment cansat i hem anat entre casetes de cap de setmana de la rodalia de Corbera fins a arribar a una canonada que agafàvem i deixàvem per a rodejar el tossal més pròxim i ascendir per la part més septentrional de la serra, on aquesta deixa pas a la immensa plana al·luvial que arriba com a poc fins a l’Albufera i València. Cal deixar clar que La serra de
Leer más

Animaladas

Imagen
Recuerdo hace años en el instituto cómo el profesor de filosofía se esforzaba en mostrar las diferencias entre seres humanos y animales y cómo a cualquier intento de interpretar con clave humana las conductas animales venía la inevitable respuesta: Es simplemente una proyección una falsa lectura adaptada a nuestra percepción humana. Parecía que los animales eran simplemente robots estúpidos con escasa capacidad de tener sentimientos y percepciones humanas más allá de la imitación interesada. Pasados los años y tras muchos experimentos sobre conducta animal ya no parece que aquella idea sobre los sentimientos y la inteligencia animal fuera tan descabellada. Una tras otra las barreras que los científicos ponían a los animales caían y sorprendentemente las definiciones que intentaban ubicar al ser humano al centro del universo y separarlo del resto de animales resultaban igualmente aptas para muchos animales inteligentes. Los chimpancés han resultado, tras estudios de muchos años, una esp
Leer más

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy

Imagen
¿Qué año fue? Pienso que sería el curso 1989 1990 cuando trabajé un año de profesor en Pego. En aquellos tiempos el instituto estaba ubicado en una serie de edificios, haciendo esquina, junto al campo de fútbol y al final del paseo de Pego, con el venerable colegio de educación primaria, ya cerrado como tal, puerta con puerta. Cada día iba y volvía a Gandía con el Citroen AX que había comprado en mi primer año en Villena y pasaba la mañana entre clases y ratos en el bar del instituto donde Paco, el camarero que llevaba el local, y su mujer nos hacían unos bocadillos únicos que todavía recuerdo. Mi compañero era Pepe, un chico de Segorbe que era un trozo de pan, pero firme como una vara ante los alumnos. Me hicieron tutor de un grupo de que antes se llamaba primero de BUP y ahora sería tercero de la ESO. Como siempre, hicimos una elección de delegado a primeros de curso. Entonces el niño o niña que le correspondía ejercer las funciones del cargo tenía que llevar con él el
Leer más