El meu avi i els Neandertals

fotos

Ma mare arribava sempre amb l’autobús a Xàtiva allà a principis dels anys quaranta del Segle XX. El seu iaio estava ja a la parada esperant a la família que venia de Gandia. El meu iaio Salvador era xativí i per això les vacances de ma mare anaven lligades a una estada pels carrers intricats del nucli antic de la capital de la Costera jugant amb els cosins. Els seus parents vivien a una casa del carrer de la Corretgeria i encara ho va recordar i es va saber orientar per a arribar a la que fora la casa familiar quan ja era una persona malalta i amb un cap cada vegada més perdut en la desmemoria. Això seria a l’estiu del 2011, pocs mesos abans del final de la seua vida.

En la nostra escala temporal les vides dels pares o dels avis són coses que van passar fa molts anys, però, quan anem endinsant-nos en la història de tota la zona, descobrim la irrellevància de la nostra presència en una escala temporal atabaladora.

Precisament al carrer de la Corretgeria es troba hui el Museu Municipal de l’Almodí, llar de les restes trobades pels voltants de la Capital de la Costera, a la porta del qual ens trobàvem a migdia d’un calorós dia de primavera que ja semblava estiu. La visita estava relacionada amb les activitats especials que el Museu de Prehistòria de Valencià havia organitzat al voltant de l'exposició especial sobre el pioner de la paleontologia valenciana Juan Vilanova i Piera.

Unes hores abans, a primera hora del matí, per un camí rural mínim, havíem arribat a una zona d’aparcament que, en pocs minuts, es va omplir amb els vehicles dels professionals i els visitants de l’activitat. Cal dir que “l’Estret de les Aigües” del Riu Albaida és un lloc molt estimat per tota la fauna humana d’amants de la natura i les activitats a l'aire lliure. Caminant per la deliciosa pista que uneix Bellús i Xàtiva, passant prop del Genovés, s’albira el riu que discorre uns metres davall de la canalització que un dia portara l’aigua de la Font de Bellús fins a Xàtiva. Tota la zona ha tingut presència humana i la visita a la” Cova Negra” ubicada al paratge ens transportaria als moments on els Neandertals, fa centenars de mils d’anys, habitaven la cova.

Amb un breu passeig hem arribat a la cavitat que va ser visitada per Vilanova i Piera a l’estiu de 1866 i de la qual va extraure diversos estris d’un període que ell denominava la “protohistòria” humana. La coneixia des de fora ja que queda protegida per una tanca que, tot siga dit, no acompanya la bellesa de l’indret. La Cavitat va ser excavada en diferents ocasions, sent dirigides les campanyes dels anys 80 del segle passat per Valentín Villaverde, el qual, en persona, ens va fer una ressenya de la seqüència temporal de la cova. La utilització de noves metodologies ha anant posant la fita de la primera ocupació humana cap enrere, fins als 220.000 anys, en una cavitat on, al pas dels mil·lennis, animals i humans neandertals feien ús. El nou esquema temporal està permetent realitzar una anàlisi en profunditat sobre l'evolució del comportament de l'espècie humana i els seus avantpassats. La “Cova Negra” configura una de les col·leccions més riques de restes humanes neandertals de la península Ibèrica, amb 25 peces, i que presenta com a peculiaritat l'elevat nombre de restes infantils documentades. Un dels ossos trobats mostra que un xiquet va ser atacat i mort per un felí. No era tampoc una vida fàcil la que tenien endinsats en una natura implacable.

Alfred Sanchis va pendre el testimoni amb la segona explicació en la qual ens va parlar de la fauna relacionada amb els neandertals. Eren, pel que sembla, caçadors de qualsevol tipus de pressa i, a més a més oportunistes i carronyers. Front als humans més moderns de Parpalló, centrats en conills, cabres i cérvols, en el jaciment de la “Cova Negra” s’han trobat ossos d’animals de tot tipus alguns caçats per animals i altres per humans. Aquests trencaven els ossos per a consumir la medul·la, rica en greix imprescindible pel que sembla per a que el cervell funcione a plena capacitat, quasi inexistent en altres parts del cos dels animals salvatges. La descripció de la fauna més primitiva és sorprenent ja que molts animals hui extirpats de la presència a Europa es donen a altres regions del món. Els canvis en el clima comportaven altres faues i formes de viure. S’imagineu trobar rinoceronts, elefants o hienes un dia de passeig amb la bicicleta per “L’Estret de les Aigües”? Doncs bé, una vegada va ser normal la seua presència.

Vam quedar per a seguir la visita als Museus del centre de Xàtiva, fent un salt en el temps que ens va portar a “l’Almodí” on poder veure peces històriques que, comparades amb la seqüència prehistòrica quedaven en quasi recents. El director del museu, Àngel Velasco, un home d’afilada ironia a l’hora de descriure les vicissituds en la construcció del museu i els elements que l’integren, ens va mostrar el patrimoni de la ciutat i els voltants. Vam veure restes de la Vila Romana de l’Ènova, la interessant pila de Xàtiva que es va trobar descontextualitzada a les portes de la ciutat utilitzada com abeurador i que és un exemple únic de representació antropomorfa en temps on la religió la considerava herètica, làpides, ceràmiques i tants altres elements del patrimoni local.

Espectacular és la detallada maqueta de la ciutat en el passat. Davant la pregunta que si va ser Xàtiva cremada totalment en la desfeta de la “Guerra de Successió” com es que quedaven edificis tan antics i singulars, Velasco va dir que, probablement, és una llegenda que magnifica la destrucció real provocada per l’artilleria i algunes probables cremes intencionades però puntuals d’edificis o institucions com ara l’Arxiu. Amb bona lògica va dir que, una vegada presa la ciutat, sols calia fer-ne ús d’ella. No s’ha trobat cap evidència d’aquest incendi “total” a les excavacions arqueològiques fetes i sembla que la rancúnia davant la cruel derrota ha donat ales a una llegenda basada en fets històrics. De moment el quadre de Felip V, ahir una reproducció, penja cap per avall en el museu de Belles Arts com una revenja contra la dinastia que va voler acabar amb Xàtiva.

El museu de Belles Arts amb una bona col·lecció pictòrica i de gravats i algun element descontextualitzat com era un llit estil “Nou Imperi” (on es diu que una reina va passar una nit) paga la pena la visita tranquil·la més que la ràpida que vam fer ja esgotats després de milers d’anys recorreguts en un matí.

Tornant cap a casa en un ambient ja de certa calor pensava en la poca rellevància que té la nostra vida i la dels nostres avantpassats en un context temporal aclaparador. La vida de xiquet del meu avi Salvador a cavall dels segles passats, les vacances de ma mare i la meua pròpia vida són una minúscula fracció de temps en el present en el context d’un planeta que gira i gira obstinadament amb canvis en el clima que ens faciliten o ens compliquen la vida. Els interessos de les persones, el que va fer la vila romana de l’Ènova Publius Cornelius Iunianus, els que van tallar la pila esmentada, els que feien instruments de pedra allà a la cova, el xiquet que va morir atacat per un felí... Tots tenien l’instint d'anar endavant i sobreviure com ara mateix nosaltres i tots formen part d’aquesta muntanya de restes que és la història. Encara portem gens neandertals al nostre ADN i som una mica part d’ells i de la seua història mil·lenària de supervivència.

Conscients com som de la importància dels canvis climàtics en la vida de les futures generacions, hauríem de protegir més un planeta que estem canviant a tota velocitat.

És precisament la tasca dels arqueòlegs la que ens fa entendre la nostra fragilitat i mínima importància personal en els esdeveniments de la història humana. Si per alguna cosa val la història és per a entendre l’ànima humana i no repetir les errades del passat.

Això és tot per hui. Com sempre els comentaris que deixeu són per a mi molt valuosos. Gràcies per la lectura.