Aitana. Resistència a desapareixer.

fotos

El camp d’enderrocs és colpidor. Cudols de la grandària d’edificis destaquen en un camp de pedra que escala el vessant nord d’Aitana fins a les parets quasi verticals de calcària grisa. Poca terra fèrtil queda per les plantes que, com a nàufrags en una allau congelada en el temps, surten entre l'aclaparadora esllavissada. Cavanilles, home que tot ho va veure no va deixar d’entendre que Aitana era el resultat d’una geologia furiosa que va crear l’espectacular relleu que ell va veure i que nosaltres gaudirem ahir.

“És indubtable que Aitana ha patit commocions violentes, i fins i tot hui conserva monuments i efectes d'elles. S'hi veuen espaioses cavernes, que comencen en la superfície de l'esplanada, i segueixen per les entranyes de la muntanya sense haver pogut mai calcular la seua profunditat: en una d'elles vaig llançar un cantell de deu o dotze lliures, que entropessant amb les desordenades penyes d'aquell abisme, va ressonar llarg temps fins que la distància afeblint gradualment el soroll, va impedir se sentira”.

La muntanya, la més alta de tota la zona, resisteix en una guerra eterna a l’atac de l’aigua que la va clavillant i desfent en un procés que ha generat un conjunt espectacular amb formes suggeridores de gran bellesa plàstica.

La ruta d’ahir, amb Juan i Juanes, hauria de tindre lloc per les fonts del vessant septentrional sense aspirar a arribar al cim de la serra. A la primera font, la “Dels Xorrets” , s’havia d’arribar per una pista esdevinguda en un rierol. Els marges estaven formats per una terra argilosa que convertia la goma de la sabata en una superfície relliscosa que ens va fer caure a terra a dos de nosaltres. La llum obliqua del sol es filtrava entre la copa dels arbres i es reflectia en l’aigua que tot ho inundava. Les siluetes dels meus companys es retallaven davant de la màgica llum primera del dia.

No lluny de la primera font, se sentia el soroll d’un rierol que descendia entre runars i penya-segats de formes turmentades. La immensa quantitat de pluja dels passats mesos ha vestit de verd el paisatge i, amb l’arribada tardana de la calor a aquestes terres altes, ha cobert de flors tot l’entorn. Amb cura de no relliscar, hem arribat al “Forat de la Favara” una cova de boca vertical allargada del qual brollava un cabal generós d’aigua que queia en un salt que corria barranc avall. El forat, albirat des de l’exterior, convidava a les fantasies d’un passat mític on la mare Aitana mostrava la seua intimitat amb un camí a l’inframon sols obert als més atrevits.

Les carrasques, arbres d’una bellesa especial, s’han anat convertint en objecte de veneració per part dels senderistes, els quals sempre fan una derivació de ruta per a veure les més monumentals. Entre bancals abandonats i noves vinyes que dulcifiquen el paisatge, vam arribar a un d’aquests exemplars que suporta el pas del temps en un planeta on els humans ens hem separat de la natura més i més. Era la darrera fita abans d'ascendir al Castell d’Aljofra.

Per una pista forestal quasi devorada per la vegetació hem anat apropant-nos a la base del turó vertical que, com una torre natural, allotja el castell roquer esmentat. Una parella de jubilats alemanys caminava en la direcció contrària. Ells ja trobaven el camí de pujada al castell massa difícil i recorrien els voltants. Els estrangers, exiliats del fred, han trobat en aquestes solitàries comarques el lloc on viure uns anys abans que la salut els porte de tornada al nord. És contradictori l’abisme entre la massificada zona costanera, Benidorm, Altea o la Vila i la soledat d’aquests poblets que lluiten per no quedar abandonats. La companyia magnífica d’aquests gegants de pedra no porta “per se” el menjar a casa.

Arribant al castell veiem els murs verticals erigits sobre la vertical del turó adaptats a la capritxosa orografia. Certament l’indret té un control visual perfecte sobre la Vall de Guadalest i els seus pobles. És, de fet, el castell més alt de tota la Marina. De construcció inicial andalusina va ser reformat a l’època cristiana sota el poder de la família Sarrià. 

De quina pasta estaven fets aquells avantpassats per a fer aquesta fortificació en un lloc tan complicat? Mai la història humana ha sigut un camí tranquil i agradós. Igual que ara Rússia ha envaït Ucraïna amb les seues discutibles raons, aquestes terres van ser territori de disputa entre cristians i musulmans. Tot per no parlar del poder dels senyors sobre les poblacions de camperols les quals sempre han patit les decisions d’aquells que, amb la guerra, volen arrabassar una porció de territori alié. La fortificació era l’amagatall perfecte en un temps on l’artilleria encara no existia i els setges eren la forma d’acabar amb la resistència. De moment, per a nosaltres, el castell va ser ahir una meravellosa plataforma des d’on albirar un paisatge colpidor.

Allunyant-nos per un runar veiem en la distància el perfil del castell semblant a un refugi de bruixes de contes de fades. Vam seguir ascendint cap al sud amb la presència constant de l'esfera del radar, les torres i les tanques que s’ha apropiat del cim d’Aitana. En el context de la guerra freda i els acords amb els americans, es van crear els esquadrons de vigilància aèria i la base d’Aitana seria un lloc de guia dels vols de l'OTAN pel Mediterrani. No queda clara la utilitat actual de la base i alguns col·lectius es manifesten periòdicament demanant el desmantellament. Tan de bo que algun dia pugem arribar al cim sense cap impediment.

Resistència a l’enemic, instal·lacions de defensa, castells, radars, resistència de la roca a l’aigua com la resistència del “coixinet de monja” a ser devorat. Aquesta planta, d’aspecte de gespa o herba inofensiva ahir estava coberta de floretes de color lila que convidaven a tocar-la. Errada, les puntes d’aquest “coixinet” punxen com un dimoni. L’herbívor que gose apropar el morro s’emportarà una bona sorpresa, per no parlar dels humans ignorants a les defenses de les aparentment innocents plantes.

No és en el fons tot, una lluita per sobreviure al pas del temps? Vivim en un planeta en permanent evolució amb entitats resistint-se a desaparèixer, siga una muntanya contra l’aigua que la devora o una planta contra els hervívors.

Ja ens quedava poc per arribar al punt més alt del recorregut, la font de la Forata amb raig d’aigua meravellosament freda en un dia amb una temperatura ja quasi d’estiu. Una senderista solitària, ciclistes... Aitana és el bressol dels esports de muntanya. Sobre la gespa verda, a pocs metres d’un antic pou de neu vam reposar forces abans de descendir per la senda cap a la font de Partagàs. Pel nord les serres de La Serrella i Aixortà, entre les boires, Mondúver, Penyalba, Bèrnia, Benicadell, Montcabrer. És la nostra terra, som nosaltres.

La font de Partagàs és la connexió amb la realitat humana. Desenes de cotxes i famílies amb xiquets, ciclistes reposant un moment i senderistes es troben en un intercanviador entre l’asfalt i la pedra.

El cel lluïa amb una teranyina irisada que s’escampava sobre els cims turmentats per la lluita de les matèries primigènies sorgides en una cassola de mars prehistòrics una vegada petrificats en cims altius i, ara, erosionats pel vent i l’aigua, desfets fins al fragment més diminut de grava a poc de ser pols al vent. La geologia escapa a l'escala temporal humana. Nosaltres som fràgils a curt termini, la serra també ho és però a una escala mil·lenària.

Aitana, nom femení que el poeta Alberti decidí posar a la seua filla en veure en la distància la mola de la nostra muntanya màgica de camí a l’exili i com a record de la pàtria perduda. Per la sinuosa carretera que s’enrosca en un paisatge complicat es deixa veure en la distància el cim d’Aitana prostituït per la ferralla militar. Algun dia tornarà a ser nostre.