La closca

La casa té esquerdes. Sé que és nova, però s'assembla a les velles cases del poble en moments del meu somni (¿Malson?) mentre que en altres és una casa nova molt mal construïda i deteriorada.  

El passat s'esfondra a les meves esquenes com l'arc de pedra, la finestra blava, que un dia vaig vore i fotografiar a l'illa de Gozo. Un temporal brau va colpejar l'aparent solidesa de la columna i avui jeu a peces sense remei en el fons de la Mediterrània.

La vida, la vida a aquestes altures de la vida, sembla que s'esfondra. Amb la mort de Troy, el nostre estimat xiquet caní, se'n van al fons de l'oceà de la vida els últims onze anys i mig. Se'n van la infantesa de Mar, el cabell negre i dens de la joventut, els meus pares, la meva amiga Erika a Alemanya, Guillem, el que va ser el meu company de pis a València, els oncles de la meva dona. Tanta gent s'ha anat ...


La casa s'ha quedat buida. Mar va volar cap a Stuttgart i, de sobte, veiem com ningú ens espera en baixar l'escala. El paisatge d'horts s'ha quedat balmat sense aquests passejos diaris, fruit de les necessitats del gos, que l'omplien. Creuar el carrer i internar-se entre els bancals sembla extrany. La guia del telèfon comença a estar plena de nombres que no porten a res.

Intente aferrar-me a la vida i a les il·lusions. Seguix fotografiant el món amb passió atrapant la seva bellesa que s'escapa com un túnel en el qual les línies laterals passen amb rapidesa i tot queda enrere empetitit en la distància. Aquests dies repase fotos de viatges, classifique, recorde i recree. Etiquete moments efímers capturats per la càmera, però amb la sensació d'analitzar fòssils del temps, del meu temps en aquest món.La vida corre molt ràpida. El matí ha estat especialment bonic. El sol brillava amb força i la primavera es burlava d'un hivern que ha tornat aquests dies amb poc d'èxit. Les flors i els arbres ja vestien les gales d'un temps nou entre brunzits de borinots i trinats territorials de les aus. Després d'anys on la vida s'ha anat esfondrant al meu voltant m'aferre a la simplicitat de la muntanya. Cada dissabte que puc anar sent aquesta felicitat de xiquet i aquest plaer poderós que només l'esforç físic dóna. Estic ací, estic viu i el meu cos encara està fort.

Però la vida és una il·lusió. Quan els meus pares van morir van abandonar desenes d'objectes que van ser la seva vida i que van deixar de tenir sentit quan ells van marxar. Les corretges del meu gos segueixen penjant a la reixa. Jo crec que ens resistim irracionalment a retirar-les del seu lloc perquè són com àncores d'un passat que desitgem amarrar. És inutil, no és més que la closca buida que deixen els éssers que se'n van.

L'arc de pedra és colpejat una i altra vegada. Les petites esquerdes es fan grans, l'estructura trontolla i una onada, just una, colpeja i tot s'ensorra.