Tots a una veu

Ahir caminava pels carrers en festa de Gandia en el moment en què les comissions tornaven als casals acompanyades de les bandes i al so dels passacarrers. En el Prado centenars de persones pegaven voltes per la plaça i altres seien a les terrasses, més per posa que per altra cosa ja que "el caloret" de Rita era una rasca insofrible que es convertia en l'inevitable tema de conversa. A tot això hi havia un grup de gent entre vint i trenta que van veure passar als fallers d'una comissió i un d'ells va soltar sense cap vergonya i amb veu suficientment alta  "putos fallers". Afortunadament els al·ludits anaven centrats en les seues coses i no es van adonar, ja que s'haguera pogut armar la típica gresca d'uns dies en que les emocions i l'alcohol van a flor de pell.

Què ens passa als valencians?

He de dir que no em sent molt nacionalista i per triar una qualificació preferiria definir-me com internacionalista, humanista o ciutadà del món. No puc evitar per altra banda la pertinència i l'estima a un poble, a una societat com la nostra partida i dividida. Sóc conscient, tot i això, que hem de ser militants en la defensa del nostre idioma, paisatge, patrimoni arquitectònic o la deixarem morir amb tot el que comporta.

Ens podem queixar, alguns més que altres, dels governants que tenim, però aquests són sempre el resultat dels nostres vots finalment. Som una societat que la història i la circumstància ens han dividit en bandes i faccions que finalment ens fan balcànics. Per sort, en aquesta ocasió, som meninfots ja que d'altra manera sempre aniríem a la gresca violentament.

Per a començar estem dividits de nord a sud en sentiment de personalitat. Si parlem a Castelló nord miren amb prou naturalitat cap a Catalunya  igual que els Borrianers miren a València com a cap i casal i són fallers a mort. Molts d'ells es consideren castellonencs més que valencians. València és una illa de rebuig a la llengua i cultura històrica valenciana i des de fa anys, si no sempre, miren als pobles amb els mateixos ulls que el sèptim de cavalleria en veure's envoltat pels indis en mig d'un desert.

Si parlem de la Marina cap a baix el sentiment de ser valencians es dissol més ràpidament que un terròs de sucre en aigua. Ells són alicantins. Tot per no parlar de les comarques i terres de l'interior de parla castellana.

Els intel·lectuals sempre han mirat a Catalunya com a referent sentint-se avergonyits de les falles i dels noms que altres tindrien com a honor. Els catalans parlen amb orgull del Principat de Catalunya i nosaltres oblidem el nom de Regne de València en mans dels grups d'ultradreta. Per no ser sols ens hem posat d'acord en ser anomenats com "Comunitat Valenciana" quan no eixe ridícul "Levante" amb que els homes del temps parlen de la plutja a la nostra zona, com si no haguera existit ací cap entitat política independent.

Quin nom tenim?

Deguem de ser els únics que no fan de la festa un element d'unió. Les falles han estat massa vegades en mans dels pitjors elements contraris a qualsevol mostra de identitat però també haurien necessitat del contrapunt de gent amb consciència de la situació.

Hem patit vint anys de govern del Partit Popular que ha estat recolzat pels vots majoritaris de la població. Això diu ja molt de qui som. Ara en plena angunia de mort, quan el vaixell s'enfonsa tornen a traure la defensa del valencià, en el que no creuen, i mesclen tot esperant que de la confusió arribe el vot partidari.

Qui son els valencians si és que existeixen?

Tot ens conscient es fa, al menys, les típiques preguntes de qui sóc i on vaig que en el nostre cas no troben resposta. Som el producte bipolar d'una historia d'opressió de les nostres senyes personals, tant és així, que finalment ens comportem com el pacient amnèsic que no recorda ni qui és ni què fa en el món.

Sóc d'una generació de gandians que va viure els seus primers anys de vida parlant en castellà. La situació era fruit d'una voluntat dels pares d'ajudar als fills a ser part del que es consideraven les classes socials dominants i cultes. Era una situació lògica ja, que com es diu, el principal assoliment del dimoni es aconseguir que no creguem que l'infern existeix de veres. Pensaven els pares que la seua llengua, el valencià, no era digna de ser transmesa. De xiquet era curiós veure a ton pare i a ta mare parlant entre ells en valencià i canviant al castellà en adreçar-se a nosaltres. No soles patíem els xiquets. Encara recorde a la meua àvia fent una barreja dels dos perquè si el net sols parlava castellà ella sols ho feia en valencià. Si a casa podia ser una qüestió casolana i quasi còmica a l'escola podia ser més dramàtica ja que els xiquets dels pobles eren censurats si parlaven el valencià o patien la burla dels companys exagerant l'accent tancat i les espardenyades que podien soltar. En realitat erem nosaltres els ignorants, ja que vanagloriar-se de no saber una llengua o de maltractar-la és cosa d'inconscients.

Afortunadament les coses van canviar als darrers anys a l'escola i vaig començar a aprendre el valencià en uns manuals de tapa groga i fulls escrits a màquina que es deien "Els vents del món" de la editorial Riutort. Eren més qüestions voluntaristes que un projecte real d'introducció de la llengua en l'ensenyament.

Confesse que vaig començar a parlar el valencià ja amb quasi 15 anys ja que entendre'l formava part de la meua experiència vital a casa. He d'agrair la presència de espècimens de la raça canina ja que a casa sempre els hem parlat en valencià. No em pregunteu perquè. Jo diria com hipòtesi que els valencians sempre hem tingut en el cor el valencià com a la llengua per a parlar amb estima intima als més menuts de casa i, tots els que teniu un gos ho sabeu, ells són com els xiquets que mai creixen.

No vull allargar-me però diré que al fer-me professor, a cavall entre els huitanta i els noranta, vaig haver de reciclar-me i estudiar-lo per tal de poder fer un ús correcte del mateix en les meues classes. Costa, no penseu que no. Convèncer a algú que ha de utilitzar un altre idioma quant el llenguatge en el que ha estudiat i ha adquirit cultura és el castellà requereix d'esforç i convicció.Sóc víctima de la diglòssia ja que si bé puc parlar fluidament en valencià, encara em sent més còmode si les meues idees les amolle en  castellà en lloc de en valencià.

Fa un temps es va publicar un estudi de la Universitat Politècnica que deia que el valencià està en franca regressió i que, es pensa, que sols va a ser parlat per un 10% de la població en 2050 si no canvien les polítiques lingüístiques radicalment.

És una llàstima ser víctimes finalment de les contradiccions a que ens ha portat la història. El discurs de la Crida d'aquest any 2015 va ser una puntada en la boca, mai millor dit, de tots els valencians que tenen la seua llengua com a part de la seua identitat. Tan imbècils som que hem fet xapetes vanagloriant-nos de la barrabassada de l'alcaldessa.   Sembla que som una família desestructurada que sa mare es dedica, per misèria, a vendre el seu cos i la resta ens ho riguem i fem publicitat.

No sé, cada vegada sóc menys optimista tot i que hi han iniciatives benintencionades em sembla difícil, si no impossible, que tinguen èxit en aturar la gran onada. Semblem l' home eixe que es va quedar esperant l'embatada el dia del tsunami que va arribar a les costes de l'Índic . Recordeu el seu final?