Tornant a “El Borró”

Diuen que l'assassí sempre torna al lloc del crim i és que, si ens és possible, intentem tornar als llocs que van tindre una significació o un impacte en les nostres vides. No sé què em va portar de tornada al "Borró" també conegut com el "Racó de la Cova" després de quaranta anys d'absència. L'excusa va ser la fotografia que, és cert, em té absorbit en la passió compulsiva d'obtenir tota la bellesa d'un món efímer, però l'elecció del lloc em rondava pel cap ja feia temps. Un matí lluminós vaig arribar al replec d'un riu que va pactar discórrer en paral·lel amb la muntanya milions d'anys arrere. El llit apareixia tan cobert de vegetació que només després de caminar unes desenes de metres s'obria prou per a deixar veure el paisatge.

Damià Català, el meu mestre, em va regalar el 1974 un dels seus quadres. Jo era nadador i havia aconseguit millorar el meu rècord i baixar de 1:20. Damià va decidir premiar-lo i, cerimoniós, va escriure la dedicatòria i el motiu en el revers del llenç. Onze anys, tota una vida d'il·lusions i l'esperança infantil de què sempre li anem a guanyar la partida a la vida. L'obra va quedar en dipòsit a casa dels meus pares durant dècades. La seua imatge va quedar associada als records d'un xiquet que pintava el seu quadre en mitja hora i es llançava emocionat a escalar els immensos penyals que com a illes d'un paisatge oriental sorgien del gorg que en aqueix lloc formava el riu. L'aigua, aquell hivern que jo recorde, era cristal·lina, d'un suau verd que banyava un fons rocós envernissat de llampades de llum. L'aqüeducte era per al xiquet tan natural com cada pedra o cada arbre. A eixa edat un no es pregunta. L'adult, al contrari, arriba amb tot el coneixement d'una vida i admira els immensos arcs ogivals clavats en la pedra, la tremenda proesa dels nostres avantpassats o la destrossa de restauracions barates i sense gust.

En una ocasió vaig portar a una de les nostres sessions una capseta on guardava els meus tresors de xiquet baix clau. Havia pintat sobre la fusta, entre altres dibuixos innocents, una creu gammada amb absoluta ignorància infantil sobre el seu significat. Va ser l'única vegada en què Damián em va amonestar amb severitat. Jo no entenia res, però ell havia patit la Segona Guerra Mundial i les desfetes causats pel feixisme i amb autoritat de mestre desitjava plantar en la meua ment jove la llavor d'un futur lliure d'aqueix horror.

El molí, ara sé gràcies a Internet que és el Molí de Faios, segueix encallat en el seu racó. Em va sorprendre veure'l rodejat d'arbres i plantes ja que en els meus records la falda de la muntanya no tenia a penes vegetació. Quaranta anys donen per a créixer molt i l'immens caos del cosmos engul la realitat i la transforma. És el nostre cervell el que viu ancorat en la informació i la realitat paral·lela dels records del passat. La perspectiva vital amb què contemple el paisatge ja és major que les tres dècades en què Damià va viure exiliat a França. De xiquet percebia el seu exili com immens i ara me n'adone que és tant com els anys que han passat des que vaig estudiar en la universitat, com els anys en què vaig deixar de veure els meus amics de l'adolescència que no em pareixen tants. Ara comence a comprendre els sentiments que va haver d'experimentar Damià en tornar al seu amat món de la infància i veure les ganivetades amb què es va esgarrar la tela de l'horta o la línia de la platja.

El sol a poc a poc superava el penya-segat i acariciava amb dits tremolosos les copes dels arbres i les cimes dels penyals del gorg completament sec com un mar lunar. L'herba es perdia entre aurèoles brillants seguint riu amunt un llit quasi ofegat pels canyars. L'aspecte idíl·lic es contrariava en veure les urbanitzacions que han construït sobre la muntanya i que deixen veure les seues teulades per damunt de les crestes dels farallons. Continua sent, no obstant això, un racó encantador per a submergir-se en una paleta de verds, ocres, morats i blaus sobre un llenç en blanc. Tal com fèiem en el passat. La ment vagava en les vivències atresorades, en aquells dies en què el sol corria pel cel canviant les ombres i els colors fins que mon pare arribava i ens portava a dinar al bar de Pascual "coques de dacsa". Sabors, olors, imatges, records...

Vaig tornar passos arrere cap a la carretera. En les dècades que havien transcorregut algú havia construït en una pineda annexa al llit una casa que jo no recordava de la meua infància. Estava abandonada i en venda. La porta estava entreoberta i em vaig endinsar uns metres en el túnel arbori. El jardí era un caos d'abandó, mala herba i fem. Els murs estaven escrostonats i la porta metàl·lic verd deixava veure l'òxid que la corroïa. Quelcom que no existia en el meu passat ja estava en plena decadència.  Aqueixa era la verdadera mesura del temps passat.

La trista veritat de la vida humana és que no som propietaris del paisatge encara que siguem conscients del mateix. Som transeünts que a penes l'habitem un sospir, el transformem i mai arribem a veure'l estable. Les imatges estan plenes de fantasmes. Els somnis i les vides dels constructors de molins, aqüeductes, riu raus, sendes, torres, palaus, sèquies, humils murs, camins, esglésies, cases o ponts continuen ressonant entre el Monduver i la Safor. Segur que ells van tenir, com jo, la il·lusió d'un món que els pertanyia. Van posar tota la seua creativitat i sentiment en obres que avui jauen com un joguet trencat cobertes de líquens o maculades per un grafitti. Hem creat una civilització efímera basada en la destrucció del passat i no tenim en compte quasi mai el respecte merescut a l'enginy dels nostres predecessors. Des d'aqueixes velles fotos en blanc i negre els seus personatges ens miren i reclamen el seu dret a existir, el dret a un paisatge que els pertany tant com a nosaltres i als que ens succeiran. Segur que ells van amar la nostra terra i nosaltres tenim el deure de respectar el seu sentiment. És tan cert que el paisatge és el patrimoni de la nostra memòria com que la memòria col·lectiva està present en la suma de totes les obres que perviuen d'un temps que se'ns escapa entre els dits.