Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Són dies d’estiu on el cos i la ment s’alliberen i ens permeten fer aquelles coses que normalment no fem. Són dies on les preocupacions poden quedar aparcades i sentir, per uns moments que la vida és eterna. Caldria tindre algú que ens recordara allò que murmuraven a l’orella dels generals quan entraven victoriosos en una gran desfilada a Roma: Memento mori. Vam arribar per la carretera de Vilamarxant en un matí de calitja grisa que difuminava els perfils de Llíria. Sant Miquel encimbellat al seu tossal, les esglésies i els edificis retallant un cel plomís i tèrbol. Manolo Sánchez ens esperava a la porta del que sembla un immens solar on s’han fet els fonaments però la finca queda per resoldre. Estàvem al santuari Oracular de Mura de Llíria, un conjunt de dues termes romanes i un temple oracular que es van trobar amagades per una gruixuda capa de terra en el qual hi havia hagut un hort. Vivim sobre un subsol cultural i físic romà. Molts dels nostres conceptes que considerem crist...

Quan sentim “La Granadella” molts pensem en la popular cala atestada de diumengers d'ombrel·la, nevera, aletes i ulleres i hamaques. La veritat és que sols gaudeixen d’una ínfima part del parc natural que amb el mateix nom recull al sud de la costa de Xàbia vora 700 hectàrees de terreny rocallós i entapissat de mata baixa. Vam arribar a les set del matí i vam aparcar prop de la urbanització Cumbres del Sol que ha acabat menjant-se la muntanya i, fins i tot el nom, del Puig de la Llorença. A aquestes hores del matí semblava curiós veure la quantitat de podencs amb caçadors corrent pel vessant del tossal de l’altra banda del barranc. Vam veure molts tot el matí i sembla que és que s’ha obert la veda del conill tal com ens va confirmar un d’ells. Per pistes forestals sobre una plana erma vam caminar cap al nord albirant la mar darrere dels tossals que s’interposaven entre nosaltres i la costa. Ocasionalment, veiem construccions de pedra seca testimoni d'èpoques en què qualsevol te...

Hui us vull parlar del Castell de la Granadella que vaig visitar i fotografiar. Encimbellat dalt del Morro dit de la Xapa antigament i hui citat com el Morro del Castell es comunica visualment amb la Torre d’Ambolo i la del Cap de l’Or i domina la badia i accés a la popular Cala de la Granadella. És una construcció del segle XVIII feta per a protegir el litoral dels últims atacs pirates de l’època tant com per a controlar i dominar els locals als interessos de la corona. La Mediterrània sempre ha sigut una via de comunicació que ens ha portat tant les novetats, el comerç, i la cultura o la gastronomia com els perills dels atacs pirates o les invasions militars. Els mariners, els d’ací, però també els de cabotatge coneixien els racons de la costa, doncs la seua supervivència depenia de trobar amagatalls i ports naturals davant de les tempestes o per a passar desapercebuts a les autoritats. Cal dir que també sembla coneixien, o almenys així diu la llegenda, els racons on aigua dolça brol...

Dalt del morro de la Granadella queden les restes d’una fortificació del segle XVIII que s’alçava amb altres torres vigilant les invasions que venien per la mar tant com el contraban. Tota la zona, terme de Xàbia, queda enclavada en el parc natural homònim separat per erms coberts de pedra calcària i matossar mediterrani. Per la part est, al final d’un barranc s’obri una petita badia d’aigües cristal·lines com les d’una piscina d’aigua depurada. A sud i a nord les muntanyes protegeixen la platja de les tempestes i la fan, la farien, una zona ideal per al contraban o les incursions o, si més no, d’amagatall de corsaris. Fins i tot hui el veïnat és escàs si comparem amb les urbanitzacions del Cap de la Nau o el cap Negre. Fa uns anys la Granadella era un indret tranquil de pescadors. L’accés, molt lluny del poble, feia que fora una mica remota i això la va preservar i la va fer tan boniqueta. No van ser els corsaris, ni els francesos que van rebentar la torre en la guerra d’independència...

fotos Ahir, encara el sol brillava per damunt dels tossals eixuts del “hinterland” d’Alacant mentre la petita expedició de senderistes recorria el paisatge desèrtic de barrancs i pistes de argila blanca. Alacant sembla ací una versió valenciana, sí, l’Alacantí també és País Valencià, del paisatge de Breking Bad amb colors terrossos, matolls i pedres acaronades per un sol sense força. La situació de la zona, ja en les proximitats d’Alacant la converteix en una zona molt estimada per ciclistes, senderistes i, per a desgràcia de la tranquil·litat de l’entorn motoristes. Sols faltava la caravana de Walter White per a tindre el decorat d’Alburquerque el professor d’institut, jo mateix, ja el tenien, ara sols faltaven la màfia mexicana, però millor no la cridem. He de dir que Alacant, la ciutat pròpiament, sempre m’ha paregut molt bonica en la part del passeig i carrers del centre i poc agraciada a mesura que creix cap a l’interior en eixos ermassos on sembla que la pols ofega cases, fàb...

Ahir, si no la passada setmana, vam creuar el Rubicó. Com Juli Cèsar, quan va decidir seguir endavant dient que el dau havia estat llançat, la sort d’un curs estrany ha quedat determinada. Anem a conviure amb la fórmula de grups en aula individual. Grups bambolla diuen, la bambolla pujada, dic jo. Voldria contar-vos la primera experiència d’un any acadèmic que ja, ara per ara, és diferent. En el meu trajecte de casa a l’institut on treballe passe pels pobles de Palma de Gandia i Ador quan l’alumnat està esperant l’autobús o ja pujant pocs minuts abans de les huit del matí. Ahir, al segon poble, estaven en un pilot junt al vehicle. Unes desenes d’adolescents amb mascareta sense guardar cap distància se sotmetien a l’autoritat del Pare Estat que els commina a anar a escoles. La primera reflexió és la facilitat amb la qual admetem les ordres i l’absència d’èxit de les recomanacions de mantindre les distàncies o portar la mascareta. Som un poble acostumat a les ordres però amb poca gràcia ...

*El text següent es va escriure tal dia com hui, 12 de juliol, del 2020. Encara no havien arribat ni vacunes ni es sabia bé com aniria tot. Els esclats de llum venen seguits dels trons en uns segons. És el dia gran de les festes de Rafelcofer en un any sense festes però amb castell. Pense que tots els pobles han decidit ja que s’evitaran les festes, alguns no han obert les piscines i si fan cine o concert és a l’aire lliure i portant la barbeta tapada. Sembla, almenys a mi m’ho pareix, que el temps ha passat a una velocitat de vertigen, tot i això, ja sembla ser passat remot els dies on la megafonia sonava amb els tocs de la xeremia i després venia el cerimonial dels veïns aplaudint i saludant-nos en la distància. Tots confiàvem en l’estiu i en la disminució de la transmissió del virus, però sembla que si li agradava el fred, no li fa ascos a la calor. A finals de maig ja veiem una mena d’alliberació amb les diferents fases i la gent eixia a poc a poc al principi, i en tropell després ...