Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Eran los setenta, una época en la que los tocadiscos a monedas, hacían furor. Los niños del club de natación al finalizar el entrenamiento en el camping Caudeli bajábamos en el bar y pedíamos un paquete de papas o un Trinaranjus que mendigábamos a los padres. Otros se ponían delante del tocadiscos a ver los cartelitos, poner un duro por la ranura y elegir una canción de entre todas las disponibles. En aquellos años Nino Bravo hacía furor y era una elección segura. Fue probablemente el primer cantante que escogí como favorito y, con la inocencia infantil, lo mitifiqué. Tal vez sea por esta admiración que recuerdo perfectamente la conmoción al saber que había muerto en un accidente de tráfico. Me faltaban unos días para hacer diez años cuando pasó. Fue uno de esos momentos en que el niño que ha vivido en un presente eterno, en su tránsito hacia la madurez, se da cuenta del significado de la muerte. Hace ya, en el momento que escribo estas líneas, cuarenta seis años de su muerte. ...

Hace años, cuando trabajaba en Benissa y mi vida estaba en torno a la treintena, tuve que leer el libro de Carmelina Sánchez Cutillas "Materia de Bretaña". Era una de esas lecturas en valenciano que los profesores de formación en castellano en la básica, la secundaria y la universidad tuvimos que hacer para adaptarnos a las nuevas exigencias profesionales. Fue en este libro, un regalo por su prosa evocadora de un Mediterráneo ya desaparecido y una infancia libre cerca del mar, donde conocí la existencia del Puigcampana y la leyenda de Roldán y el corte de su espada en la piedra de una montaña de indudablemente amada por los habitantes de la Marina Baja. Fue ayer que, después de toda una vida, pude ascender a la cima. Visto desde el lado de Finestrat el pico secundario del Puigcampana   se alza casi fálico, desafiando en su verticalidad sobre el paisaje de montañas menos altivas de los alrededores. Parece decir, ven si tienes valor o sube si quieres demostrar qu...

    Fa anys, quan treballava a Benissa, al voltant de la trentena, vaig haver de llegir el llibre de Carmelina Sánchez Cutillas Matèria de Bretanya. Era una d'aquestes lectures en valencià que els professors de formació en castellà en la bàsica, la secundària i la universitat vam haver de fer per a adaptar-nos a les noves exigències professionals. Va ser a aquest llibre, un regal per la seua prosa evocadora d'una Mediterrània ja desapareguda i una infantesa lliure a prop del mar, on vaig conéixer l'existència del Puigcampana i la llegenda de Rotlà i el tall de la seua espasa en la pedra d'una muntanya d'indubtablement estimada pels habitants de la Marina Baixa. Va ser ahir que després de tota una vida vaig poder ascendir al cim. Vist des de la banda de Finestrat, el pic secundari del Puigcampana s'alça quasi fàl·lic, desafiant en la seua verticalitat sobre el paisatge de muntanyes menys altives dels voltants. Sembla dir, vine si tens valor o puja si vol...

No diria jo que la Serra Mariola, en general, té un paisatge en el seu conjunt espectacular. Tot i això, la combinació de formes, colors i vegetació la fa distinta, especial, encisadora. Coqueta i femenina més que poderosa i retadora com pot ser La Safor. Tal vegada és més nòrdica que mediterrània. A poc a poc, tram est, tram oest, prop d’Alcoi o per Alfafara el meu mapa mental va tancant-se i, a la vegada, compren la immensitat d’una serra plena de racons meravellosos. Va ser una seguidora de la meua pàgina qui va tindre la idea. Perquè no vas a la cova de Bolumini? Va dir. Li vaig fer cas i vaig preparar una ruta d'uns vint quilòmetres que passava per la cova. A trenc d’alba, Xavier, el meu Nebot Vicent, la gosseta i jo mateix vam viatjar cap a l’interior. El vehicle travessava la Vall d’Albaida, el Port del mateix nom, l’Alcoià i la bigarrada capital industrial de l’interior valencià, carretera amunt fins a començar a trobar una civilització diluïda en un parell de masos...

Fa una estoneta, he vist un vídeo publicat en xarxes socials. Uns motoristes de muntanya, als quals he de dir tinc una mica d'antipatia perquè destrossen les sendes tradicionals, veuen una rabosa atrapada en una trampa i se les arreglen per a soltar-la. És una actuació bonica, en la qual s'arrisquen a un mos de l'animal per alliberar-lo d'una mort segura. Òbviament són els herois de la història. Les persones no són bones o dolentes pel fet de ser senderistes o motoristes i ràpidament l'antipatia es transforma en simpatia per la seua acció. De fet tots tenim la possibilitat de fer el que la nostra ètica o el nostre cor ens diu que fem. Em deia el meu amic Jesús que ell era caçador de xiquet, que matava pardalets amb escopeta de balins fins que un dia va comprendre que més enllà d'acabar amb la seua vida, podia gaudir de la seua bellesa estudiant-los i fotografiant-los. Es va convertir en caçador de vida i no en assassí d' essers  vius. Ahir el Jordi  Èvole...

No, no vaig a parlar-vos d'una persona. Vaig a parlar-vos d'un vehicle: Jose. No José, més bé Jose sense accent, com la meua filla el va batejar. Diuen que els joves ja no tenen com a prioritat el vehicle propi. De fet molts prefereixen viure a una gran capital i moure's amb el transport públic. Són la generació que ha nascut amb el low cost i els sembla natural l'anar d'una part a una altra del món carregats amb motxilla. El cotxe, tal vegada, cosa del futur. Però no ens allunyem del tema. Com he comentat en alguna altra entrada del blog, Jose, el Seat Ibiza blanc que tenim a casa, és un venerable membre de la família. Va ser de mon pare que el tenia com un fill o net més del que sentir-se orgullós. A diferència de les noves generacions el cotxe, en el seu dia, va ser el símbol d'estatus de la clase mitjana, l'eina de mobilitat que va portar a les famílies de tornada als pobles o d'expedició a la primera platja. No és infreqüent donar-li nom als nost...

Ahir vam anar a fer la serra de Ses Cordelleres. El meu company i amic Vicent Benavent volia, insistia a anar a veure l'olivera centenària. Finalment la vam trobar perduda en un bancalet anònim. Al costat d'ella un arbre en flor. El tronc, quasi sense branques sembla un home vell de cara arrugada i mil experiències. Hui diumenge a la vista de les fotos que vaig fer he pensat en quantes coses ens podria contar una olivera com aquesta. També volia parlar de la velocitat amb la qual estem acabant amb el nostre món i els seus recursos i de la malaltia que està matant moltes oliveres de la zona. Ací teniu un relat de cap de setmana que espere que us agrade amb part de les experiències de l'excursió d'ahir. Tant de bo que escrigueu un comentari al relat si us sembla bé. Açò s’acaba, va pensar. Amb la construcció d’una casa dos bancals més dalt ja ho havia pensat, amb l’obra inacabada d’aquest altre del costat més encara, però ara era una malaltia, un bacte...