Jose

No, no vaig a parlar-vos d'una persona. Vaig a parlar-vos d'un vehicle: Jose. No José, més bé Jose sense accent, com la meua filla el va batejar. Diuen que els joves ja no tenen com a prioritat el vehicle propi. De fet molts prefereixen viure a una gran capital i moure's amb el transport públic. Són la generació que ha nascut amb el low cost i els sembla natural l'anar d'una part a una altra del món carregats amb motxilla. El cotxe, tal vegada, cosa del futur. Però no ens allunyem del tema.

Com he comentat en alguna altra entrada del blog, Jose, el Seat Ibiza blanc que tenim a casa, és un venerable membre de la família. Va ser de mon pare que el tenia com un fill o net més del que sentir-se orgullós. A diferència de les noves generacions el cotxe, en el seu dia, va ser el símbol d'estatus de la clase mitjana, l'eina de mobilitat que va portar a les famílies de tornada als pobles o d'expedició a la primera platja. No és infreqüent donar-li nom als nostres vehicles, el Seat 850 dels meus sogres era el Tomasín. Finalment, tot i ser una màquina, vénen a ser companys uns anys de la nostra vida.

El nostre Jose, per abandonament de la seua usuària, que no vol marejos a València, romandria en el carrer agafant pols. Jo he decidit que, tot i que és una màquina velleta d'aquestes que els mecànics estimen precisament perquè és mecànica pura, siga el meu acompanyant en l'anar i tornar per les distàncies curtes. El gran queda a casa per als trajectes més formals amb la família. De tant en tant fa de les seues, s'atura en arribar a un encreuament i has d'arrancar-lo tot seguit sense més problemes. Com un vell amb xacres, cruix en rodar-li el volant. Res, diu el mecànic, gomes velles que fan soroll, no t'has de preocupar. Allà anem, doncs, Jose i jo, roda i volta cap a Vilallonga. És un cotxe que em fa sentir feliç, perquè té encara una mica d'aquella ànima orgullosa de mon pare amb el primer nou que es va poder comprar en la seua vida. Curiosament estava a nom de ma mare com a compensació d'una discussió dins del matrimoni. Que bo m'ha eixit, té motor Volkswagen, deia una vegada i una altra món pare.

Em provoca rissa per a mi mateix anar amb un cotxe tan vell. Pense que els conductors que em veuen pensaran, aquest pobre home què fa amb eixa antigalla? De tant en tant m'avança un orgullós conductor o orgullosa i ben pentinada conductora que va amb un tot terreny pels xiquets al col·legi i note que miren amb certa superioritat. Pobre home! I jo, secretament en ric pensant que mon pare seu al meu costat i tots tres gaudim del viatge. 

Així és. Les persones tendim a agafar estima fins dels objectes. Qui no té andròmines inservibles a casa? Jo crec que en el fons l'animisme no és més que la projecció de la nostra ànima en les coses inanimades. Què voleu que us diga! Serà una ximpleria, però m'estime el nostre Jose.

Sent com som així, que li posem ànima a les coses, perquè serà que, tanmateix convertim en objectes a les persones? Fa uns dies unes greus inundacions van causar milers de víctimes en Moçambic, però quasi ningú s'ha fet ressò del drama. Cada dia milers d'africants creuen la Mediterrània per a tindre una vida millor. Molts moren, són una xifra un objecte sense ànima.

Tenim al nostre centre uns quants MENAS (Menors No Acompanyats) que ens han sigut adjudicats per qüestions burocràtiques. He de dir que molts d'ells són xiquets educats i respectuosos amb el professor. Es nota que estan en terra estranya i que no volen causar cap problema. He de dir que els he agafat estima sols pensant com de dur pot ser per a un xicot de quinze o setze anys estar sol, sense els pares, sense saber parlar bé la llengua. Per a mi ja no són MENAS, objectes d'estadística o, com diuen els extremistes gent que ve a furtar.

Tant de bo que li tinguérem sols l'estima justeta als objectes i molta més a les persones. No?