Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Leo en el diario La Vanguardia un artículo en la que se muestra que una encuesta dice que siete de cada diez docentes piensan que se tiene que hablar del "Procés" en las aulas. Es difícil, a veces, evitar hablar en las aulas de los temas que preocupan a una sociedad. No solo digo del "Procés", como pasa en Cataluña, sino del aborto, la inmigración, el feminismo, el cambio climático, etc., etc. Es complicado y, además, hacerlo desde la postura del profesional y no del particular. Creo que la función de las aulas es también la de inculcar comportamientos y hábitos democráticos como, por ejemplo, el respeto, el debate, la política como herramienta digna de gestionar "la polis" o la comprensión de los derechos humanos entre otros temas que nos afectan como sociedad. El docente tiene el deber de intentar explicar, como parte de la transversalidad de su materia, los posicionamientos sociales diversos sin convertir una clase en un mitin y sin adoctrinar...

Llig en el diari La Vanguardia un article en la que es mostra que una enquesta diu que set de cada deu docents pensen que s'ha de parlar del "Procés" en les aules. És difícil, de vegades, evitar parlar dins de les aules dels temes que preocupen a una societat. No sols dic del "Procés", com passa a Catalunya, sinó de l'avortament, la immigració, el feminisme, el canvi climàtic, etc., etc. És complicat i, a més a més, fer-ho des de la postura del professional i no del particular. Crec que la funció de les aules és també la d'inculcar comportaments i hàbits democràtics com ara el respecte, el debat, la política com eina digna de gestionar "la polis" o la comprensió dels drets humans entre altres temes que ens afecten com a societat. El docent ha d'intentar explicar, com a part de la transversalitat de la seua matèria, els posicionaments socials diversos sense convertir una classe en un míting i sense adoctrinar, ni abusar tampoc del temps ...

Sempre havia tingut bon cap per als números. En els Salesians el seu professor de matemàtiques, el sacerdot Ángel Galindo, es persignava en veure la rapidesa amb la qual solucionava problemes que a altres xiquets els portaven minuts. Dubtava si era do diví o el mateix dimoni donant-li avantatge. Allí, en el cingle amb millor vista de tota la comarca, amb els peus acaronant l'abisme, Alfredo Moratalla de 83 anys continuava calculant mentalment la distància de l'horitzó segons l'altura, l'extensió del barranc que naixia als seus peus i s'unia al riu en la propera vall i, important en la seua circumstància, el temps que el seu cos s'acceleraria fins a rebentar-se en els penyals més a baix. No havia tingut cap dificultat per a arribar, tot ho tenia previst. A uns centenars de metres, per una bona senda amb pocs obstacles, passava una pista forestal on va poder aparcar el cotxe. Per a la seua edat, i donat la seua obstinació per mantindre's físicament ...

Siempre había tenido buena cabeza para los números. En los Salesianos su profesor de matemáticas, el sacerdote Ángel Galindo, se santiguaba al ver la rapidez con la que solucionaba problemas que a otros niños les llevaban minutos. Dudaba si era don divino o el mismo diablo dándole ventaja. Allí, en el risco con mejor vista de toda la comarca, con los pies acariciando el abismo, Alfredo Moratalla de 83 años seguía calculando mentalmente la distancia del horizonte según la altura, la extensión del barranco que nacía a sus pies y se unía al río en el cercano valle y, importante en su circunstancia, el tiempo que su cuerpo se aceleraría hasta reventarse en los peñascos más abajo. No había tenido ninguna dificultad para llegar, todo lo tenía previsto. A unos centenares de metros, por una buena senda con pocos obstáculos, pasaba una pista forestal donde pudo aparcar el coche. Para su edad, y dado su empeño por mantenerse físicamente muy activo, Alfredo estaba fuerte y ágil y el peq...

Talvar. Verb transitiu 1. Acció de la calor, per efecte del sol o del foc que clavilla i fa finalment esclatar les pedres de forma violenta. “L’incendi va talvar les pedres del mur” 2. Acció violenta que trenca la continuïtat natural d’alguna cosa Talvar és una paraula que m’he mig inventat i dic mig, perquè he estat utilitzant-la sense conéixer-la durant anys, lligada a una expressió també incorrecta. “Fa un sol que talva les pedres” deia jo i, pel que he esbrinat, molta més gent, sobretot de les comarques de l’interior. Fa uns dies vaig entrar al Barranc de Borrell a fotografiar i tindre una referència històrica del que va ser i de com va quedar després del maleit incendi de fa uns dies. El paisatge estava desolat. On hi havia verdor hui hi ha sol nu: un desert calcinat i esquelets de pins i matolls reduïts a branques negres. Tan forta va ser la força del foc que, fins i tot, les pedres calcàries dels marges de pedra abandonats tenien ferides de pedra nua on el foc havia arr...

Hacía años que no pateaba Alicante . Ayer, las ganas de mi hija de ir a un concierto nos llevaron a ir a la ciudad dominada por el imponente castillo de Santa Bàrbara. Fue la visita más tranquila desde que, hace casi treinta años, un verano del 1989, pasé unos días en el instituto Jorge Juan, allí arriba del cerro que culmina las avenidas que, pasando la plaza de Los Luceros, vienen desde el mar. Mi compañera de carrera y de sufrimientos opositores, Maria José Carrión, Carri le decíamos entonces, y yo encontramos un hotelito decente en el centro e íbamos y volvíamos subiendo las escaleras del Jorge Juan a hacer los exámenes requeridos. Recuerdo especialmente una vez en qué comimos en un bar. Callos a la madrileña. Encima de la mesa un problema de geometría que resolvimos con sabiduría con esa perspicacia que da la necesidad de aprobar un examen en que te juegas tu futuro. La vida corre rápida y, exceptuando unas jornadas de profesores que tuvieron lugar cuando estaba en Villen...

Feia anys que no patejava Alacant . Ahir, les ganes de la meua filla d’anar a un concert ens van portar a anar a la ciutat dominada per l'imponent castell de Santa Bàrbara. Va ser la visita més tranquil·la des que, fa quasi trenta anys, un estiu del 1989, vaig passar uns dies en l'institut Jorge Juan, allà dalt del turó que culmina les avingudes que, passant la plaça de Los Luceros, vénen des del mar. La meua companya de carrera i de patiments opositors, Maria José Carrión, Carri li déiem aleshores, i jo vam trobar un hotelet decent en el centre i anàvem i tornàvem pujant les escales del Jorge Juan a fer els exàmens requerits. Recorde especialment una vegada en què vam dinar a un bar. Callos a la madrilenya. Damunt de la taula un problema de geometria que vam resoldre amb saviesa amb eixa perspicàcia que dóna la necessitat d’aprovar un examen en què et jugues el teu futur. La vida corre ràpida i llevant d’unes jornades de professors que van tindre lloc quan estava a Ville...