Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

No fa tant de temps el fill de Gallardón fugia en un accident de tràfic i Esperancita escapava a la carrera. Sí, el Partit Popular podia fer negocis i finançar-se amb diners negres i tirar endavant lluint el palmito al balcó del dia de la Mare de Deu com si foren els més beats, els altres problemetes eren pecata minuta. Estem en una situació en la qual l'esquerra és la guanyadora de les eleccions per més que inexplicablement el partit que ha enfonsat València en la vergonya i la ignomínia internacionals és el que més vots té. És moment de pactes a totes les bandes on la generositat i el trellat necessari es posen damunt de la taula. És clar que Podem, Compromís o el Partit Socialista tenen programes diferents i orígens diferents però és moment on l'incendi a casa és fort i la prioritat és apagar el foc. Control i final de la corrupció, televisió, ensenyament, serveis socials, ecologia són coses, per exemple, on segur hi han mínims als quals tots poden aspirar. Seria ...

En altra època la onomàstica tenia molta més rellevància que l'aniversari del naixement. Els dies dels sants a casa, Sant Jordi i la Mare de Deu dels Desemparats, pels noms dels meus pares, eren sempre especials. Els meus pares carregaven caixes plenes de botelletes de Coca cola o Fanta i preparaven una taula amb cacaus, papes, galletetes i eixes coses senzilles que res tenen a veure amb la cuina moderna i més bé a una societat rural que, aleshores, feia poc de temps celebrava les comunions amb putxero i xocolata. No faltava l'any que ma mare no encarregara una corona de glòria, pasteló li dèiem, en casa de les germanes Marzal que eren veïnes porta amb porta amb les Carmelites. Tenien un art especial en fer-la d'una crema llaminera i una merenga mai passada de sucre. Encara em ve l'olor a tabac d'algú dels convidats que acudien. Com a casa ningú fumava el penetrant aroma a fum de tabac ha quedat en el meu record com relacionat amb els dies de festa a cas...

Els meus alumnes de Comunicació Audiovisual d'aquest curs són una delícia. Entre tots formen un xicotet grup de nou que ocupa tota la primera fila de taules de dibuix i que s'afanyen per encertar la resposta a les preguntes que jo els faig. Els tracte com a adults i ells em corresponen amb tota la serietat de què són capaços. No vull dir que mai es despisten o que no xiuxiuegen per baix de tant en tant i jo els haja de portar a l'orde. Són xiquets o preadolescents i de tant en tant continua eixint el pardalet que porten dins. En la meua classe veiem pel·lícules o documentals que ens introdueixen en el món de l'audiovisual i ens presenten qüestions ètiques que hem de discutir amb el millor criteri possible. Al principi de curs esperaven la típica resposta de blanc o negre, sí o no, ara ja han après la importància del terme " depèn " en un context social on les qüestions polèmiques no tenen una resposta clara sinó milers de matisos on hem de trobar ...

Mis alumnos de Comunicación Audiovisual de este curso son una delicia. Entre todos forman un pequeño grupo de nueve que ocupa toda la primera fila de mesas de dibujo y que se afanan por atinar la respuesta a las preguntas que yo les hago. Les trato como adultos y ellos me corresponden con toda la seriedad de la que son capaces. No quiero decir que nunca se despisten o que no cuchicheen por lo bajo de tanto en tanto y yo les tenga que llamar al orden. Son niños o preadolescentes y de tanto en tanto sigue saliendo el pajarito que llevan dentro. En mi clase vemos películas o documentales que nos introducen en el mundo del audiovisual y nos presentan cuestiones éticas que hemos de discutir con el mejor criterio posible. Al principio de curso esperaban la típica respuesta de blanco o negro, sí o no, ahora ya han aprendido la importancia del término " depende " en un contexto social donde las cuestiones polémicas no tienen una respuesta clara sino miles de matices donde d...

Va ser una tardor de finals dels huitanta a Borriana. Si recorde be l'institut estava malament d'aules i alguna de les classes es donava en l'aulari d'un   col·legi de les rodalies. Allí va ser on per primera vegada em vaig enfrontar a una classe. D'un dia per l'altre se'm va comunicar que necessitaven un professor de dibuix que donara també algunes classes de música. Clar, llavors se'ls deia "afins" i per eixa regla de tres de l'adjectiu, qualsevol que sabera donar unes pinzellades podia tocar un piano. Era absurd però tirant mà de la meua formació en Història de l'Art, llegint i preparant els temes, recordant les classes de solfeig amb mon pare i les de l'institut, els molts programes que havia escoltat de Clàssics Populars i de la meua afició per la Música clàssica em vaig llançar a l'arena. Així va ser, la primera classe del professor de plàstica va ser de música i així durant alguns anys fins que després d...