L'alè de la muntanya: una ruta per la Drova, Barx i l'Avenc de la donzella.

Hui hem pujat a Barx en un d’eixos dies en què l’aigua brollava per totes bandes, ressuscitant fonts secularment seques i formant basses que ahir no existien. No per casualitat va ser Barx el lloc on més ha plogut aquestes setmanes. 

Un fred intens cobria els tolls amb una fina crosta de gel, com si l’hivern haguera passat la mà per damunt del paisatge per deixar constància del seu pas. La Drova respirava humitat i silenci, amb la muntanya més ombrívola que mai, mentre la lluna jugava a amagar-se darrere l’Aldaia, traient el cap de tant en tant com si ens fera l’ullet.

Hi havia tanta aigua que ens ha calgut abandonar l’assagador i fer una volta per a arribar a la Puigmola. Pel costat del conegut restaurant de paelles i carn torrada, baixava un rierol de força descomunal que corria cap avall amb una fúria inusitada. A les parts baixes, l'aigua jugava a inventar llacunes on abans només hi havia camps. Hem aprofitat un racó assolellat per a fer l’esmorzar i, per un camí de tornada a Barx, hem anat a la següent fita de la ruta.

L’Avenc de la Donzella apareix així, sense anunciar-se, com un engolidor necessari. No és només un racó bonic o inquietant: és el desguàs de tot un món tancat. Geològicament, és un ponor, un embut natural al mig del poliè de Barx, el lloc on totes les aigües acaben trobant-se abans de desaparèixer sota terra. El barranc de la Puigmola, les pluges persistents, les escorrenties discretes… tot acaba ací, engolit per la muntanya, com si la serra volguera tragar-se tota l’aigua caiguda els darrers dies.

Entendre Barx és entendre aquest avenc. Sense ell, la vall seria un llac temporal, una planura condemnada a l’aigua estancada. La natura, amb la seua lògica implacable, va obrir aquest conducte subterrani perquè l’excés tinguera eixida. I encara hui, quan plou de valent i l’avenc no dona l’abast, el Pla s’entolla, recordant-nos que tot penja d’un equilibri fràgil.

Malauradament, el punt on l’aigua s'aboca a l'abisme queda ocult a la vista, tret que s’hi vaja en un dia de sequera. Hui, però, un salt impressionant recollia tota la força de mil fonts per a escapar cap a les profunditats de la terra. Potser per això, la ciència i la llegenda conviuen ací sense molestar-se. Els vells del poble conten que una donzella d’una bellesa extraordinària venia cada dia a l’avenc. Algunes versions diuen que a buscar aigua; altres, més delicades, que es pentinava la llarga cabellera mirant-se en el mirall quiet de l’aigua acumulada a l’entrada. Un dia, distreta o encisada, va caure a l’interior i mai més en va eixir. O potser no va caure: potser la muntanya se la va quedar.

Hi ha qui diu que no va morir, que viu encara dins de la serra, convertida en dona d’aigua. Que viatja pels rius subterranis i que, quan les pluges són fortes, baixa cantant cap a la Valldigna. Als Brolls de Simat, quatre-cents metres més avall i ja en un altre món, alguns asseguren haver sentit la seua veu o haver vist objectes surant, com si la muntanya els haguera transportat per les seues venes de pedra.

Abans de la llegenda, però, va arribar la mirada metòdica. A finals del segle XVIII, Antoni Josep Cavanilles va passar per Barx mentre recorria el Regne de València. Va observar l’avenc amb sorpresa i respecte, conscient de la seua importància. Va comprendre que aquella depressió no tenia eixida superficial i que la natura havia resolt el problema amb una obra mestra subterrània. Va advertir, amb lucidesa, que si l’avenc s’obstruïa, la vall s’inundaria. Més de dos segles després, la seua advertència continua sent exacta.

Cavanilles també va examinar les plantes que creixien a les parets humides, espècies que només poden viure en llocs així, on l’ombra i la frescor són permanents. I va deixar constància de la fertilitat d’aquestes terres, aleshores gestionades pels monjos de la Valldigna, gràcies precisament a aquest sistema de drenatge natural.

Hem gaudit de l’espectacle i, amb un caminar tranquil, hem tornat des de Barx cap a la Drova, camp de jocs de la meua infància. Els records de dies on el món diminut d’aquesta vall em semblava un univers sencer per descobrir han aflorat. I jo, ja un home amb anys a l'esquena, he recordat tantes aventures que enllumenen la memòria: els dies feliços d’un xiquet que ja estimava la natura i que sempre ha tingut aquest racó del món com el seu paradís perdut.