Crònica d'un any a través de l'objectiu

fotos

Triar entre els milers de fotografies fetes l’any passat és un exercici complex. Cadascuna custodia un instant, una història minúscula. No totes són imatges excepcionals des del punt de vista tècnic, però totes retenen un moment digne de record: fragments d’un any que ja s’ha escolat entre els dits.

El recorregut s'inicia amb un gat negre, immens, de mirada fixa i atenta, que ja ens visitava l’hivern anterior. Va desaparéixer durant l’estiu i, amb l’arribada del fred, ha tornat amb la naturalitat de qui no se n’haguera anat mai.

A partir d’ací, la mirada s’aboca a les marjals, a eixa natura discreta i poderosa que defineix les nostres planes litorals. L'objectiu captura àguiles pescadores en ple vol, núvols de corbs marins avançant a l'uníson cap als caladors i escenes tendres del dia de la benedicció dels animals al poble. S’hi sumen també les excursions amb la Universitat Sènior, experiències que sempre resulten enriquidores.

En el meu dia a dia, els camins compartits són l'eix fonamental: els companys senderistes, l’amic Juan amb el seu gos Curro i, per descomptat, les meues gossetes. Han sigut nombroses rutes de muntanya acumulades quasi sense adonar-nos-en, pas a pas, setmana rere setmana.

L'àlbum es pobla de moments corals: un dinar amb amics alemanys de l’Escola Oficial d’Idiomes; la visita al Museu d’Art Modern al Palau de Valeriola Hortensia Herrero de València, el Palau de la Música, el edifici del CaixaForum; la força dels dies de temporal o eixe punt i seguit melancòlic que deixen les Falles quan s’apaguen. La platja s'hi mostra nua abans de l'arribada de les multituds; els flamencs que habiten el parc natural del Fondo d’Elx amb eixos vols majestuosos; i les rutes que ens han portat de la marjal al l’embassament de Relleu i les seues passarel·les, a Xàtiva, al cementeri d’Alcoi. Fins i tot hi ha espai per a la tradició del Diumenge de Rams, amb un xiquet jugant amb la palma.

La fauna i la vida menuda ocupen un lloc central: orenetes àuriques i comunes, plantes humils, papallones, corriols dibuixant coreografies a la riba de la mar, abellerols i la silueta d'un puput. I, com a punt culminant, les fotografies del viatge a Irlanda, una experiència intensa i lluminosa que s'ha fixat com un dels grans tresors de l’any.

La geografia visitada és vasta: des del castell de Benissili a la Cova de l’Aranya o la Gola de Llutxent. Recorde especialment aquell dia d’estiu en què pujàrem al Mondúver, amb la visió d'un incendi llunyà i cortines de pluja a l'horitzó. També hi apareix una de les meues gossetes travessant un riu nadant, tot i que l'aigua no és el seu element preferit. Vespes en els seus amagatalls, la lluna plena de cràters com una adolescent amb la cara ratada, suspesa en un cel blau, nuvolades espectaculars o un arc de Sant Martí que sembla brollar del campanar d’Almoines.

Cada imatge arrossega el seu propi ressò: l’abundància d’aus limícoles al Saler; la celebració de la boda de la filla d’uns amics; el perfil renovat del campanar de la Seu de Gandia; l'estrèpit del Tio de la Porra; o la imatge de Mar maquillant-se, abans de la primera boda del seu grup d’amics. Hi trobem també els insectes de la Creu del Bodoig, l’olivera vella del tio Bajoca a Beniarrés o la incursió al magnífic i laberíntic Circ de la Safor amb Desi.

Les aus tornen a prendre protagonisme en una nova visita a la marjal amb la Sènior, guiats per professors que es calçaren les botes per transmetre-nos la seua passió. I, per descomptat, els dies inoblidables amb Martina, l'amiga croata de la meua filla, amb qui compartírem Altea, l’Albufera i aquella posta de sol al cap de Sant Antoni, on Eivissa surava delicadament sobre la línia de la mar.

En l'ocàs del 2025, el camí ens portà prop del castell de Villena, a les Rotes i a Fontilles. Amb els amics dels "Dijous al sol" descobrírem el castell de Forna i compartírem taula per a acomiadar-nos abans de les festivitat dels Nadals. 

Quan l’any ja defallia, vaig tornar a la platja de l’Auir després d’un temporal, on els corriols recorrien la vora de l’aigua com un grup de ball perfectament sincronitzat. Finalment, amb Desi, apurant els darrers glops de l'any, visitàrem la Font de la Mata en un matí de claror radiant després de la pluja.

Són molts records, potser massa per a ser ordenats, però tots queden fixats en aquestes fotografies que ara compartisc, com qui obri un quadern de viatge i deixa que les imatges, senzillament, parlen per si soles.