La màgia d’una neu esvaïda

Fou una jornada de fred glacial quan decidírem emprendre l’ascensió al Montcabrer des de Sant Cristòfol, l’ermita que custodia els peus del castell de Cocentaina. Jo ja n’havia trescat els senders feia molts anys, en companyia d’uns anglesos; per a Juan, en canvi, aquell bateig de pedra era una estrena. La ruta es revela exigent: tot i la modèstia dels seus dotze quilòmetres, el desnivell de més de vuit-cents metres la converteix en una pujada llarga, d’un esforç sostingut que t’atalla l’alè.

El dia s’encetà amb una paleta de colors encisadora i una atmosfera d’una puresa gairebé cristal·lina: blaus elèctrics, ombries denses i pinedes d’un verd perenne. La natura semblava haver-se mudat expressament per a l’ocasió. És el miracle de la nostra terra: després de la pluja, el cel s’esbandeix i retorna aquesta llum tan nostra, tan cobejada pels qui venen del nord d’Europa. La setmana anterior, la neu havia gitat un mantell blanc sobre el cim, i el reclam fou irresistible. El magnetisme de la neu és una constant en l’ànima valenciana; hi acudim com xiquets, sabedors que som davant d’un espectacle sempre efímer. Per això, la serra Mariola bullia com una romeria pagana, un formiguer de senderistes que ens anàvem trobant pel camí. El que segurament la majoria no havia previst, però, fou el vent gèlid que ens castigaria de valent durant tota la jornada.

Iniciàrem la marxa per una senda que s’enfilava entre barrancs i cornises de pedra, serpentant entre les fonts d’un vessant ombrívol on la humitat amara la roca. Ens avançava gent corrent o caminant de pressa, mentre d’altres ja davallaven a bon ritme. Com deia, allò era una autèntica processó sota un cel gelat.

A poquet a poquet vam anar guanyant altura fins a atényer el Mas de Llopis. Aquelles parets, tot i estar pràcticament enrunades, encara conserven l’orgull de qui fou una construcció imponent. Erigit sobre una talaia privilegiada, el mas domina tot el Comtat: des de les viles de Muro i Cocentaina, que jeuen als seus peus, fins al mirall del pantà de Beniarrés i el perfil de la serra de la Safor. La torre del castell de Cocentaina jugava a aparéixer i desaparéixer, encimbellada sobre el seu tossal.

Ens vam amagar per a esmorzar en una de les estances del mas que, malgrat no tenir sostre, estava banyada per una llum solar esmortida. Pensàvem que dalt seria impossible seure a causa de la ventada. Tot i estar resguardats, amb una paret escalfada pel sol, el fred ens va deixar pràcticament congelats. Diria que és un dels dies de muntanya més rigorosos que recorde. Tant és així que pel camí encara vam veure gel en molts punts —fruit d’una natura que regalimava sota cada pedra—, encara que la neu ja s’havia fos.

Continuàrem fins a la collada on s’uneixen les sendes que venen de la Cava Gran d’Agres i de Sant Cristòfol. Caminàvem immersos en aquell mantra cordial del “bon dia”, tan comú entre els qui trepitgen les nostres muntanyes, aquell dia repetit fins a l’infinit. També vam veure bicicletes que baixaven del cim com un llamp. Era evident: tots havíem tingut la mateix pensament, el mateix destí, buscant un paisatge blanc que ja s’havia esvaït.

Rodejàrem el Montcabrer pel sud i arribàrem finalment al cim, que, com calia esperar, estava ple de gent fent-se fotos per a les xarxes socials. La imatge, que abans era un testimoni, ara és quasi sempre la medalla que ens pengem davant dels altres. Un grup li va demanar a Juan que els fera una foto; va arribar un altre senderista amb un gos, i d’altres amb la cara coberta i ulleres de neu per a protegir-se del fred, com si foren tuaregs o exploradors perduts a l’Antàrtida. Les vistes eren certament fabuloses: cims llunyans per totes bandes i unes boirines lleugeres que difuminaven els horitzons més remots. Molts grups havien baixat a esmorzar a uns murs de pedra, a pocs metres del cim, on estaven més protegits de la gèlida ventada.

Vaig aprofitar per a fer moltes de les fotos que acompanyen aquest text. Una vegada feta la visita, vam iniciar la baixada gaudint del paisatge, ja amb menys vent. En la distància, amagades entre els arrimalls —com dirien els amics de Vilallonga—, un grup de cabres feia honor al nom del cim.

Amb bon peu vam tornar per un camí, en general, molt bo. Sols Curro, el gosset, ens va donar un esglai en caure de la senda a unes mates, uns tres metres més avall. Per fortuna, tot va quedar en una anècdota més.

La ruta se’ns va fer llarga i vam acabar cap a les dues de la vesprada, escapant amb tota la pressa possible cap a la Safor. Ja era hora de dinar i de pair la màgia d’aquell fred.