La Llacuna, paisatge i memòria

Sembla que les festes de Nadal encara s’arrosseguen, convertides en gossera, obligacions o altres impediments que no ens porten a la muntanya. Ahir dijous, de fet, sols vam arribar a ser tres, i això va marcar una ruta no especialment llarga, però sí profitosa i bonica. Veníem Santiago, Desi i jo. Les gossetes, decebudes, s’havien quedat a casa: una malaltia respiratòria les feia tossir amb aquell ofec que obliga a frenar qualsevol alegria.

L’amic Desi ens va proposar triar entre una ruta amb amics senderistes de Vilallonga, per la Cuta, d’uns vint-i-un quilòmetres, o pujar a la Llacuna i fer una volta curta per alguns indrets que jo encara no coneixia. Finalment, ens vam decantar per la variant breu, en un dia d’hivern amable, amb sol generós i un cel intensament blau, d’aquells que conviden a caminar sense pressa.

El cotxe va quedar aparcat a una de les pedreres abandonades que hi ha al costat de la carretera de la Llacuna. Des d’allí, el pas ens va portar pel costat de la línia de llum instal·lada sense la preceptiva autorització d’Iberdrola i que hui roman abandonada, com una cicatriu inútil. La Llacuna —territori tradicionalment d’agricultura i ramaderia— és hui una pineda immensa on han proliferat els pins i les casetes sense cap sentit urbanístic. Dir que és un caos és fer curt, i el perill d’un incendi plana sobre el formigó amagat sota els arbres.

Recorde la meua primera visita, als anys setanta, quan anàrem a veure un amic de Gandia dels meus pares. Ens va ensenyar, orgullós, la seua parcel·la enmig del no-res, sense aigua ni llum. La cosa va continuar i el resultat és aquesta zona que, tot i ser molt bonica, pateix un desordre evident.

Seguint una pista pràcticament abandonada, la senda ens va conduir a poc a poc fins a un crestall suau, amb vistes cap a la Safor i la mar, i una altra perspectiva privilegiada sobre la Llacuna, completament coberta de pins.

Al cap de poc, l’aparició d’un corral va trencar la continuïtat del camí. Devia haver sigut gran en el seu temps: el dit Corral del Coto. En el passat, segons contava Desi, milers de cabres pasturaven en aquesta part de la muntanya, i els pastors feien foc de tant en tant per netejar-la i crear mates joves que serviren d’aliment al ramat. Hui, com que no hi ha pastors, la muntanya recupera la seua força. Fora de la senda, la vegetació forma un autèntic laberint.

Els corrals eren realment impressionants, tot i que només en quedaven les parets deslluïdes. El mapa els identifica com a Corral del Coto, per haver sigut un vedat de cacera. Em va fer gràcia veure les restes rovellades d’un llit plegable com el que jo tenia quan era menut. Probablement, aquell corral es va utilitzar fins als anys setanta, quan degué quedar abandonat. Hui és una ruïna envaïda per plantes que han crescut dins i que pràcticament ja no conserva sostre.

Més endavant apareixia un impressionant aljub, també conegut com l’Aljub del Coto, un magnífic exemple de l’arquitectura —o millor dit, de l’enginyeria— popular que donava aigua a aquella part de la muntanya. Després de visitar-lo, el camí es va desfer per baixar de nou cap a la Llacuna. En un punt concret, agafant la senda de l’esquerra només arribar, s’obria la zona coneguda com la Creu de la Llacuna, amb bones vistes sobre els pobles de tons clars escampats damunt la taca verda de l’horta de Gandia.

Ja per la carretera, el pas va discórrer al costat d’un solar amb algunes cabres i gats. En el passat, la propietària hi tenia desenes de gossos que escapaven de la tanca i lladraven a qualsevol que gosara passar. L’ajuntament no va fer res fins al dia que la Volta Ciclista a Espanya va decidir que el costerut port de la Llacuna formara part d’una etapa. Només aleshores la manada de gossos va desaparéixer.

El recorregut continuava fins a una fondalada plena d’argila, on l’aigua s’entolla quan plou amb intensitat. La Llacuna és una vall càrstica, plena d’engolidors per on l’aigua de pluja desapareix ràpidament. Només en aquest racó, una fondalada artificial coberta d’argiles, l’aigua roman setmanes o mesos, fent honor al nom del lloc.

Aquell dia, l’indret tenia alguna cosa de màgic. Els arbres creixien com si es tractara d’un manglar. L’aigua, de color marró, canviava sobtadament a blau en reflectir el cel. Pins i troncs dibuixaven línies delicades en un joc de simetries silenciós i encisador.

Ja era hora de tornar al cotxe, per una senda que algun propietari ha tancat amb arbres tallats i algun cartell de “prohibit el pas, propietat privada”. Una altra escena de la lluita eterna entre la propietat i aquells que només volen travessar el territori caminant, sense deixar més rastre que les petjades.

Desi recordava aleshores els dies d’infància, quan pujava amb el seu iaio i la burreta fins a les terres conreades per la família. Les formes capritxoses de les pedres alimentaven la imaginació d’aquell Desi xiquet, que veia dinosaures i monstres amagats entre la vegetació. Potser per això encara camina així, amb ulls atents, llegint el paisatge com si fora un relat antic.

El dia es va tancar com solen acabar les bones caminades: tornant al cotxe i, després, asseguts al bar del poble, amb una cervesa a la mà i la sensació d’haver estat, per unes hores, exactament on tocava.