Viatge a Irlanda del Nord (XI). Visita a Falls Road. Creuem el mur de la pau. Part II

Fotos

Els turistes, acompanyats pels guies dels “taxis negres” s’aturen i senten les explicacions com si parlaren d’una batalleta llegendària ocorreguda fa segles. Des de l’arribada dels temps dels acords de Divendres Sant la violència no ha cessat encara que a nivells mínims en comparació a les dècades anteriors. Els típics taxis negres britànics ara són una forma popular de conéixer Belfast, els murals i la seua història. En un principi es van implantar com un servei alternatiu als autobusos que no entraven al barri per a evitar que acabaren com a barricada improvisada. Ara aquests taxis, alguns amb xofer amb passat complicat, han trobat un filó de negoci en el sector turístic. Sembla que les companyies són conegudes als barris i així, si una companyia és catòlica, amaga la placa original d’identificació i posa altra. Així eviten alguna bala si penetren el costat protestant. Un testimoni trobat a la internet així ho conta i com a excusa afirma que és millor així — alguns dels nostres cotxes van ser tirotejats fa poc. Hi ha persones que no els agrada veure taxis de companyies catòliques conduint per ací — referint-se al carrer principal del barri occidental protestant de Shankill Road. El testimoni era del 2010, però a Belfast encara hi ha una separació clara entre els barris, el mur, i, el que és més greu, una barrera cultural i mental que afecta els seus habitants

Els veïns són els figurants ocasionals i involuntària part de l’espectacle per als turistes. En la mateixa Torre Divis un parell de murals recorden la cara més combativa i esquerrana del barri. Però el turisme, jo diria que com a part del sistema capitalista, tot ho transforma i fins i tot la cultura guerrera dels barris de Belfast esdevé en una forma de fer negoci. Ara és com una atracció més: en el programa de tot visitant està el museu Titànic, el salmó de ceràmica, els murs de la pau i la batalla de Fort Divis.

A mesura que entràvem en el barri veiem més i més murals. Poques persones deambulaven pels carrers, passejants individuals a pas ràpid, alguns adolescents, una parelleta, dos xiquets davant de sa casa i poc més. Els murs de la fàbrica de farina que hi ha al barri eren tota una declaració de principis republicans: la vaga de fam, els màrtirs, els innocents morts, els presoners i tants altres temes comuns. En un punt del carrer, sota la bandera irlandesa hi havia un monument funerari a un jardí amb una làpida negra amb lletres daurades amb la llista d'herois de la Brigada Belfast. Darrere un mapa del barri amb les casernes de policia i exèrcit dels anys de la violència.

No vam penetrar dins del barri al sud de l’avinguda. Les cases que es veien eren les típiques de rajola roja que com a bolets estan per totes les bandes. Es veuen els signes que marcaven la llar dels seus habitants. Decoracions de gust popular molt paregudes a les que adornen les cases protestants. De fet, nosaltres, amb una vista poc educada en les distincions culturals subtils, no podrien distingir d’una ullada qui era protestant o qui catòlic. A la pel·lícula Belfast de Kenneth Branagh, dos dels xiquets protagonistes parlen de com distingir a un catòlic d’un protestant. Si es diu William o Billy (supose que per Guillem d’Orange) és protestant. La conclusió és que no queda gens clar ni per als autòctons. Això sí cada comunitat roman al seu barri perquè si és reconeguda a l’altra banda pot patir les conseqüències.

Si hi ha un monument famós, el lloc ideal de les autofotos per a l’instagram, és el mural dedicat a Bobby Sands, l’heroi i líder de les vagues de fam dels anys huitanta. Un grup escoltava les explicacions d’un guia quan vam arribar, una xica passava sense aturar-se torbada en la pantalla del telèfon.

El mural és d’un estil una mica naïf i kitsch. En realitat la majoria ho són. La composició és de falsa simetria axial amb un eix central amb la figura principal i elements semblants a les dues bandes. Abunden els colors molt saturats i una simbologia fàcil d’entendre per a representar figures i temes idealitzats pels republicans.

Bobby Sands ser ell la figura que va aconseguir fer reviscolar l'IRA amb la seua mort en vaga de fam. El mural adopta una estructura de retaule amb la figura amb anatomia més o menys tosca de l’heroi, amb dues plaques amb dos companys de lluita i dues aus en l’eix central que representen l’au que trenca les seus cadenes i l’au fènix dalt que renaix de les seues cendres. En un cantó altre voluntari i les siluetes de “The Maze”, el mega-complex carcerari fet per a tancar als violents. Tot està fet amb tots els colors primaris de l’Arc de Sant Martí llevat de la silueta de la presó.

Soldats per a uns i terroristes per als adversaris. És difícil trobar una línia nítida entre el dret a la defensa de la comunitat pròpia i els excessos cruels del pitjor terrorisme. El cas és que per als catòlics nord-irlandesos Sand era un màrtir per la causa. Allà davant del famós mural, instal·lat en la seu del Sinn Fein — el partit nacionalista, branca política de l'IRA — ens preguntàvem per la frase del mural “la nostra revenja serà el riure dels nostres xiquets”. ¿Volia dir que les morts que es provocarien, els danys materials i personals serien motiu de felicitat? ¿O que quan s’arribara a la pau i la unió amb Irlanda els xiquets riurien i eixa seria la millor venjança? En qualsevol cas queda clar que les barbaritats de totes aquelles dècades no van portar més que a la destrucció canalla de tota una societat i als odis que encara no s’han superat.

Vam fer el camí de tornada per Falls Road fins a arribar a la Northumberland Street i seguir cap al nord. Moltes batalles, moltes causes perdudes tenien representació en els murs d’aquest carrer. Fins i tot la república espanyola o l’independentisme català o basc tenien algun mural dispers pel barri.

El carrer arriba a un punt on unes portes metàl·liques donen pas a un espai neutral. “Interface Area” es diu al mapa. Ací hi ha una zona amb simbologia imparcial. Un mural per la pau, la paraula Imagine, que recorda la cançó de Lennon, la “Creu de creus” amb una placa que recorda els anys de conflicte.

La treva dura poc. Unes noves portes obertes deixen pas al Barri nèmesi del dels catòlics. Cal dir ací que les portes es tanquen cada dia en caure la nit que és el moment on els incidents poden ocórrer. Els barris queden aïllats l'un de l’altre. Si vols passar d’una a l’altra banda, has de fer una caminada considerable. A l’altra banda est de Belfast en un barri catòlic, un enclavament en realitat, el mur aprofita perquè el dia de les desfilades protestants les cases i els habitants queden protegits dels objectes que es llancen.

El primer mural de la zona de Shankil Road dona la benvinguda en molts idiomes. Els protestants conviden al pas al seu territori als forans. Benvinguts!. Diu “Som orgullosos, resilients, acollidors”.

Bé, sembla que no ens faran res! L’escriptor Javier Reverte conta com és acompanyat ací per un protestant que s’acomiada d’ell que va a visitar l’altre costat. Els forans són millor acollits que els mateixos natius. Ningú caminava pel pas fronterer en aquells moments. Sols un xic clarament estranger. Vam seguir el camí endinsant-nos a Shankill i vam percebre immediatament el caràcter diferent dels murals. Serveis a l'exèrcit imperial, participació en batalles, caiguts de guerra, la bandera de la Unió Jack per tot arreu, herois i corones de flors.

A l’altra banda del carrer cases amb figures de porcellana, flors, una maqueta d’un vaixell de fusta darrere del vidre de la finestra. Una altra casa apareix amb la paret decorada amb papallones tortugues i animalets. Al jardí hi havia figures de pedra amb uns xiquets de postal nadalenca. El més pur estil de kitsch britànic d’algú que viu al costat de la violència, però que manté la dignitat commovedora d’una llar modesta. Jo no sabria distingir per la decoració o l'estil arquitectònic de les llars dels catòlics. Diuen que les cases al costat del mur són de les més barates de la zona. No cal explicar per què.

La torre Divis s’albira a l’altre costat per damunt de la tanca coronada per línies de fil de ferro amb les punxes ben afilades. El mur crea en aquesta zona contigua, un espai buit aprofitat per a fer una zona esportiva i un parc infantil. L’alçada de la tanca serà ací d’uns deu metres en tres fases, una primera amb blocs, una segona amb planxa corrugada i tercera amb tela metàl·lica. Queda en l’aire a qui protegeix de qui. Als catòlics? Als protestants? Aquests segons tenen el vici de fer determinats dies fogueres enormes amb pallets. Si per ells fora les farien a l’altre costat, amb les cases dels enemics. No vos parle del passat remot sinó del present. Són tan altes les torres de pallets que pugen i llancen tot el que poden per a fer mal als veïns. Són joves que mai van conéixer els anys de la bala i la bomba, però mantenen l’odi encés cap als rivals. No saben realment qui són els seus veïns. Una xica en un documental disponible a la xarxa diu que, si va per eixe carrer, ho fa per la vorera protestant, no mai per la catòlica.

Una, dues, tres, quatre, per tot arreu la Unió Jack oneja. En alguna casa fileres amb moltes banderetes en un fil. Al fons, de forma obsessiva, dominant el barri protestant, es veuen les vint plantes del Divis sobrevolant la tanca. Més banderes de totes les grandàries per les cases. Que ningú ho dubte! Estem a la Gran Bretanya!

Ja quasi al carrer que dona nom al barri vam passar per un local de Kentucky Friend Chicken. ——Hello Shankill— diu un rètol de llums. És l’únic lloc on vam veure una persona caminant pels carrers. No era del barri, vam poder parlar uns segons de forma educada i amable en anglés. Tots els llibres de testimonis que he consultat parlen de molta gent afable amb els espanyols però a la vegada capaços de justificar pensaments aberrants cap als seus enemics de tota la vida.

El barri es dissol entre grans solars abandonats. Altra vegada la West Link, soterrada i repleta de cotxes, separa el centre del barri i els edificis ja són més alts. A poc a poc els edificis van guanyant prestància: hem tornat al decorat del centre on Belfast sembla una ciutat com tantes altres.