L'olivera de Benigembla
Ahir vam anar a fer la serra de Ses Cordelleres. El meu company i amic Vicent Benavent volia, insistia a anar a veure l'olivera centenària. Finalment la vam trobar perduda en un bancalet anònim. Al costat d'ella un arbre en flor. El tronc, quasi sense branques sembla un home vell de cara arrugada i mil experiències. Hui diumenge a la vista de les fotos que vaig fer he pensat en quantes coses ens podria contar una olivera com aquesta. També volia parlar de la velocitat amb la qual estem acabant amb el nostre món i els seus recursos i de la malaltia que està matant moltes oliveres de la zona.
Ací teniu un relat de cap de setmana que espere que us agrade amb part de les experiències de l'excursió d'ahir. Tant de bo que escrigueu un comentari al relat si us sembla bé.
Açò s’acaba, va
pensar. Amb la construcció d’una casa dos bancals més dalt ja ho havia pensat,
amb l’obra inacabada d’aquest altre del costat més encara, però ara era una
malaltia, un bacteri que es traslladava d’un a l’altre dels seus congèneres.
Realment notava que la vida escapava. Moltes branques ja estaven mortes, el cos
central infectat. Les fulles queien i la capacitat de seguir
endavant minvava de sol a sol. La por a la mort no existia a la consciència de
l’ésser.
El seu cos,
massís i retorçut, feia un perímetre de sis metres. Tan sols uns dies abans, un grup de
senderistes l’havien abraçat i van necessitar quatre per a envoltar-la tota agafant-se
les mans amb braços oberts. Quins xiquets els éssers humans! Quina vida tan
curta tenien!
Va ser mil
dos-cents quaranta cinc anys enrere. Táriq ibn Ziyad, habitant d’una comarca
situada més enllà del que seria conegut després com el Cavall Verd, va visitar
la vil·la del seu amic i col·lega de l’exèrcit Abderrahman. En els terrenys i
sobre els murs del que havia sigut una hisenda romana el soldat havia manat
construir una vivenda amb jardí en una vall de clima benèvol i abundant aigua.
Per la solana la vall es protegia del vent del nord amb una muntanya seca,
erma, de crestall ondulat i remat per llevant amb una penya orgullosa que li
recordava a la seua pàtria. Abderrahman va convidar al seu amic Táriq a
passejar a cavall els bancals que els seus servents construïen pels voltants.
Els dos homes d'uns quaranta anys, pell olivàcia i mirada vibrant repassaven
els records de passades dècades mentre supervisaven les tasques de
trasplantament de les oliveres que havien crescut en tests prop de la casa
principal. Vols plantar-ne una? El convidat va acceptar i amb un llegó va obrir
un forat entre les rialles dels dos amics poc acostumats a altres tasques que
no foren les de les espases. Abderrahman va comentar, les oliveres tenen una
vida llarga. Táriq mai va imaginar fins on arribaria.
La vida d’un
arbre és pausada i lenta. Els moviments, les accions, el creixement van al ritme
de les estacions. Alguns exemplars que van ser plantats amb ell van morir al
pas dels segles, altres joves creixien orgullosos de la seua saba jove i
branques esveltes, mentre la nostra olivera creixia sol a sol, estació de calor
fins a dies de fred. Cada any entregava el tribut d’olives amb generositat i
els homes mai van gosar fer mal a un amic venerable i generós. L’olivera veia
al xiquet, a l’home i al vell. Els humans gaudien de l’ombra, fornicaven junt
al seu tronc en nits de lluna, les aus anaven i tornaven fent parada en les
fonts dels voltants. Així va ser pels segles.
Els humans
seguien amb les seues penes, les seues baralles i guerres. Els musulmans van
ser conquerits pels cristians, però res significatiu canvià fins aquell moment
on van haver de marxar. A la vista directa de l’arbre, allà la serra del Cavall
Verd, milers de musulmans van claudicar al setge de les tropes cristianes. Tot
i la distància, el retruny de les armes, era sentit en forma de vibracions per
les arrels i les branques d’una olivera magnífica en aquells anys. Poc va
canviar la cosa per a l’arbre. Aquell any va caure la collita d’olives, el
següent també. Els nouvinguts, llauradors cristians de Mallorca, a poc a poc
van anar controlant els bancals i noves generacions d’habitants van fer la vida
i morir. Segle a segle.
Sols feina un
centenar d’anys. Ferran Taverner, llaurador, fill de Benigembla, va decidir que
no volia continuar la vida difícil a aquelles valls. Els comentaris dels amics
de Murla el van fer anar a parlar solemnement als pares. Me’n vaig a Nova York.
Sento Giner, el meu amic, ja hi és i m’ha enviat una carta on diu que tinc
feina amb ell. La mare va amagar la cara entre les mans plorant silenciosament.
En la maleta Ferran i Maria, la seua dona, portaven una branqueta amb fulles
d’olivera. Aquella olivera on es van besar per primera vegada una vesprada de
pasqua. Els seus fills van conservar amb estima el record de joventut dels
pares. Serien aquestos qui tornarien un dia
de visita al poble per allà la dècada dels cinquanta per a conèixer a la família i fardar amb el seu estil americà. Amb els records dels
pares van saber arribar al majestuós arbre que romania impassible en el bancalet on
amb minuciositat Ferran havia relatat.
Entre els nucs de
la fusta un parell de bales recordaven els temps de la guerra incivil. Aquella
nit d’estiu, dos fugitius escapaven a la carrera d’un escamot d'homes armats.
Un d’ells va ser atrapat i afusellat davant de l’arbre, que va sentir el colp
de les bales, l’altre va creuar la serra pel pas de la xemeneia, corrent pels
camins de la Serra d’Es Cordelleres fins Tàrbena. Amagat per familiars en una
fosca cambra va sobreviure fins a arribar al final de la contesa. Un ramell de
flors es va secar sota la dura soca de l’olivera en record de l’amic mort.
En les darreres
dècades l’olivera va notar els canvis. Les muntanyes es cobrien de cases i nous
habitants i noves llengües envoltaven el tranquil bancal centenari. Per primera
vegada l'esser va veure la mort ràpida dels seus congèneres. Els espais oberts
quedaven tancats per pilars de formigó i sostres de teula amb una velocitat
accelerada en la vida centenària d’un ésser per al qual els anys són poc més
que mesos de la seua vida.
Amb els milers
d’anys, amb tot allò que passa la mort no era més que un final neutre. Sols
lamentava no poder contar el que havia vist, no poder transmetre el que sabia.
Un xicot de cara
roja, en sang per l’esforç de carregar els estris, es va apropar a la immensa
olivera. Li va pegar dos colpets al tronc i va posar en marxa la serra
mecànica. La consciència de l'arbre es va esvair ofegada pel soroll del motor.
La fusta, dura i
massissa, va ser convertida en figuretes de record per als turistes. Allà al
bancal una excavadora va obrir un forat en la terra arrossegant amb
inconsciència un test que jeia soterrat des que una vegada continguera aquella
branca fresca i jove nascuda a una antiga vil·la musulmana.
Hui els xiquets
de cabells rossos naden el una piscina d’aigües cristal·lines en el mateix
indret. Ningú no recorda l’olivera.
Malgrat la injusta valoració que de la vella olivera mots n'han fet, poc més enllà dels cabassos d'olives que li treien, ella roman ferma i orgullosa, envoltada de rebrots, i tots nosaltres passàrem pel seu costat com un sospir de primavera, enjogassats entre fotos, xerrades i rialles.
ResponderEliminarLes persones tractem a animals i plantes com a objectes i no com a subjectes. Segons les estimacions dels científics fins les plantes tenen mecanismes de comunicació i sensors que els connecten amb la realitat. La qüestió és que, en la nostra ignorància, els tractem com a esclaus de les nostres necessitats. Ens passarà factura? Ja està passant-nos-la.
Eliminar