I'm British

Alumnes d'un col·legi australià.

Sol ser entre els primers pobles que venen una vegada has eixit i Vilallonga. La darrera ocasió la recorde prop de l’assut d’En Carròs. L'autobús que porta als nostres alumnes va davant i has de seguir-lo una estona. En la part de darrere, l'empresa que gestiona els col·legis privats de parla anglesa, ha pagat per un gran cartell que mostra les virtuts i l’elegància de l’elecció. "I’m British", diu amb grans lletres. En una gran foto un xiquet o una xiqueta, depenent del cas, et mira amb expressió seriosa. D’acord amb la proclama el model de la foto no sembla el xiquet espanyol típic, ja que són rossos i amb ulls blaus. No falta l’escut del centre que fa sentir als progenitors l’autenticitat aristocràtica del projecte.

No puc per menys que sentir que se'm rebolica la panxa quan veig que l’autobús, finançat per la Generalitat Valenciana, porta una publicitat que en sembla molt menys innocent que els blaus ulls de la xiqueta model.

Què porta als progenitors a dur als seus fills a aquesta escola? Els preus són prohibitius: entre els 400 i 600 euros al mes. Òbviament moltes famílies no poden fer front a aquestes despeses. La idea, supose benintencionada, és que els xiquets aprenguen en anglés en un col·legi senyorial i en un ambient exclusiu on sols els que són rics poden anar. Aleshores hi ha un rebuig implícit a ajuntar als seus xiquets amb aquells que són més pobres, una idea que la llengua i la cultura valenciana i espanyola són menys i sentir-se, finalment, britànics de classe alta estudiant en Eton o altra de les escoles exclusives de la Gran Bretanya.

Una vegada, amb ocasió d’una visita que vaig fer a la finca que envolta el complex educatiu, vaig veure a un grup d’alumnes del col·legi apegats a la tanca. Tancats tot el dia en una illa entre tarongers les ocasions de tindre estímuls externs és mínima i, com animalets tancats en un zoo, van començar a cridar l’atenció del grup d’holandesos que passejava pels voltants. En principi eren salutacions a tota veu com “Holaaa” o “¡Eh señora!” però al cap d'uns minuts de no fer-los cas, van començar amb les bestieses que, per falta de trellat, solen ser típiques entre els adolescents: “Putas” vam dir amb rialles a les dones del grup. D’alguna manera em vaig sentir reconciliat amb la realitat. Tot i la pretensió de ser diferents no deixen de ser xiquets valencians amb progenitors rics. Tal vegada són nets d’algun llaurador que doblegava l’esquena amb molta dignitat per a sobreviure, que va donar estudis als pares i que, a la tercera generació ha donat com a fruit infants amb genètica britànica. 

La qüestió seria menor si no fóra que en l’ensenyament públic tantes vegades patim de retalls i exigències per damunt de les nostres possibilitats. En arribar la secundària la meua filla va vindre a l’institut on treballe. Amb les disponibilitats del centre va traure les millors notes, cosa que ha seguit fent en una institució pública com és la Universitat Politècnica de València. Hui està estudiant el penúltim nivell d’anglés i un prou elevat d’alemany. Ho dic per a presumir de filla? No, ho dic perquè nosaltres no som britànics, som valencians de classe mitjana que lluiten dia a dia per tirar les nostres famílies endavant. En el meu institut el valencià és l’idioma comú de manera natural entre mestres i alumnes, tal vegada no serem perfectes en moltes coses però oferim un ensenyament gratuït a xiquets i xiquetes rics i pobres, sense importar els orígens, acceptant les seues particularitats de sexe, orientació sexual, raça, provinença (també hem tingut alumnes britànics) religió o ideologia política. Nosaltres no volem ser diferents o d’un altre país, disculpeu però “Som valencians”.

Són les dues d’un divendres. Un grup de menors en acollida que tenim al centre esperen en un banc el seu transport cap a casa que hui arriba endarrerit. Han vingut adjudicats al centre per Conselleria sense més recursos, ni un traductor que ens permeta formar-los en la llengua i la cultura inicialment. Tenen la barrera de l’idioma que superen amb dificultat. Això si, no els falta el somriure. Alguns, fins i tot, són molt més respectuosos amb el professor que els d’ací. Ells no volen ser britànics, si arribaren a ser valencians, ja tindrien prou venint d’on venen.