Set pecats i un problema de capital

Article publicat al llibret de la Falla Plaça Prado 2019


La gelosia s'engendra entre els que bé es volen, de l'aire que passa, del sol que toca i fins i tot de la terra que es trepitja. Miguel de Cervantes  (1547-1616)

Buixerques era el poble típic de la Vall del Vernissa de carrers moruns escalant una muntanya, cases menudes, ajuntament, església barroca i un bar on es trobava tothom per a fer-se’n una o a jugar a les cartes. L’oncle Honori parlava en veu alta en la barra de Ca Vicent mentre veia passar per la plaça del poble, com quasi cada dia a la mateixa hora, al ciclista. Al seu costat un repartidor de begudes preparava la nota de les mercaderies servides ignorant la xerrameca del vell.

–Ai quan eren xiquets. Que bé s’ho passaven bullint cola de conill a la caseta de l’horta vora riu que tenien del seu avi! Vénen de família de llauradors. Sap? El repartidor li va donar l’esquena i va eixir ràpid cap a la furgoneta.

–El que fa l'enveja! Va dir com una declaració de principis. Parlant-li ara al cambrer va continuar una història de les tantes que tenia com el més informat xafarder del poble que era.

–Ja deu fer d’això quasi quaranta anys. Va dir pensatiu. –Ja veus! Agafant la bicicleta corrien carrers i camins d’horta fins que entraven en aquell casalot deshabitat, ple d’andròmines polsoses i amb olor a humitat i fem dels animals que havien criat fins pocs anys enrere. Res semblava més important que aquella tasca que els absorbia totes les vesprades després de l’escola. No eren d’un poble faller però s’havien aficionat de tantes vegades que amb “La Paloma” havien baixat a veure els monuments a Gandia. L’estructura de la falla creixia mentre els ninots pintats amb colors cridaners s’amuntegaven per les parets. Fins i tot, quan es quedaven a fosques havien de recórrer a un carburer que els permetia perllongar la construcció de la falla fins al moment en què ja no podien arribar més tard a casa. Més d’un dia la mare els va rebre amb l’espardenya desembeinada per a posar ordre a l’horari.

Un parell de collidors forasters que havien arribat feia uns minuts escoltaven curiosos la història. L’oncle Honori tenia, certament, ànima d’actor.

Miquel i Manel, un any més jove, sentien la glòria dels grans creadors quan el director del col·legi, i el rector del poble, home de sotana llarga i cara agra, els felicitaven cerimoniosament davant de tots per un monument tan ben fet. Tot l’esforç quedava amplament compensat.

Ningú de tots dos va ser un gran estudiant de secundària. De fet ja començaven a fer falletes infantils d’encàrrec, modelades amb cura. Poc els importava Kant o la Batalla de Bailén. Sols descollaven en química, on preguntaven amb entusiasme al mestre de l’assignatura sobre qüestions relacionades amb els productes que gastaven en les falles o en l’àrea artística, a condició que els deixaren dibuixar fulls i fulls de llibreta amb els personatges que compondrien les falles que anaven preparant.

En arribar a la majoria d’edat tots dos ja formaven un taller conegut en l'àmbit comarcal. Ocupaven una nau de façana pomposa que havia sigut magatzem de taronges i havia estat buida durant dècades. De falles infantils havien passat a falles de barri de tercera i, amb un prestigi que creixia com ells mateixos, i passada la vintena, ja feien falles de primera amb un equip entusiasta de pares, germans, algun cosí i, fins i tot, la dona de Miquel.

En rebre més encàrrecs Miquel, més planer i obert, va agafar la tasca d’anar a les falles, parlar amb els presidents de les comissions de dinarot en dinarot i acudir als actes oficials. Era un home amb habilitat natural per a vendre. Era simpàtic i afalagador sempre sabia posar el dit en el punt màgic que enamora homes i dones.

–Bon dia valent, ja m’han dit que estàs fent la millor comissió de tota València, els deia a ells. 

–Collins, que rebonica eres!, els deia a elles amb galanteria però sense faltar al necessari respecte.

Sabia arribar de forma discreta i efectiva a les persones, però no li importava molt cagar-se en la mare que els va parir si li escatimaven el preu demanat. No era mala persona. Es preocupava sincerament per la seua gent però “el que va davant, va davant”, solia pensar.

Manel, més tancat de caràcter i més artesà que home de negocis, va romandre al caliu del taller traginant d’ací cap allà amb els motles, pegant martellades o repassant els ninots ja preparats pels ajudants que començaven a tindre. Sols eixia del poble per anar a València a veure les falles de la temporada i inventar les que haurien de fer. Els inicis van ser durs però, tanmateix, va ser una època molt bonica on les festes es feien amb gran alegria, tots junts mestres i manobres. Gaudien de la complicitat de molta gent del poble que passava pel taller a fer xarradetes esmorzant al sol a la vora del camí i ajudant, si calia, a moure les estructures el dia que havien d’eixir del taller. Miquel s’havia casat amb Carme, la novieta de tota la vida. La jove família, pare, mare i la parelleta, Ramon i Roser, destacava en el poble per la roba distingida que Carme comprava en les millors botigues de València. Els dies de processó tornaven al poble on lluïen com la mateixa família reial saludant amb elegància a dreta i esquerra.

Semblava que Manel anava a quedar-se per a vestir ninots, ja que no sants, però a la fira d’Albacete, amb ocasió d’una excursió amb amics del poble, va conéixer a Altagràcia. La robusta mulata dominicana, encarregada de la caseta de tir, fou la primera que li va llevar la roba i les vergonyes. Va caure com un pardalet en un parany d’exuberància femenina Prop de ser quarantí es va veure pare d’un morenet d’ulls negres i cabell rull que s’estimava com carn de la seua carn que era.

Carme i Altagràcia romanien a casa fent tasques de mestresses i, si no comptem les celebracions familiars, el tracte era el mínim i, sense ser afectuós, arribava a correcte. Els cosins, amb quasi dues dècades de diferència feien vides separades pels quilòmetres entre Gandia i el poble on Manel encara vivia. Les coses però canviaren quan els fills es van fer grans i els seus avis van morir. Clar, allò més normal és que entren a treballar a casa, però ja saps el que passa. Va dir l’oncle Honori. Te’n recordes de la família eixa que feia figuretes de porcellana? Igual, igual.

–Bé, continue. Sabeu què em deia Manel?

–Tio Honori. El fill del meu germà és un gos, i mira, mira, sempre el tens fent el moniato davant dels treballadors–. Ramón, el meu nebot, passa pel taller i fa observacions innecessàries als treballadors que callen per no replicar. Collons, de fora vindran... Per altra banda Roser, germana de Ramón al càrrec de l’administració, després d’haver fet un mòdul de formació professional, es passava hores en la pantalla tàctil d’una tablet, torbant-se amb les xarxes socials. Es pot imaginar vosté, tio Honori com porta els comptes!–em deia

I és que Manel estava més que fart arraconat, poc a poc, a un paper secundari. Ja no reconeixia la que era l'empresa familiar que ell i el seu germà havien alçat. És cert que Miquel, el germà major, aleshores un home obès de tants dinars i festes, tenia cabet per als negocis i havia fet que l'empresa creixerà, però res haguera estat possible sense la creativitat i la dedicació del segon. Tantes hores amagat al taller sense més vida que les falles que s’havien d’entregar puntualment i cap reconeixement de la seua tasca.

–La perra hija de la gran puta ya ha conseguido que sus hijos controlen el taller y tú mira pendejo no eres na. L’oncle Honori es delectava imitant l’accent de la dominicana com si fóra actor d’una telenovel·la.

Ja feia temps que Altagràcia i Carme no es parlaven. Bé, després de l'última ja s’ho havien dit tot. Manel humiliat més i més pel fort caràcter de la seua dona no gosava alçar el cap. Sabia que havia d'haver posat límits temps enrere al germà, a la seua família i, fins i tot, a sa casa, però ell era més de callar i treballar. Miquel, en canvi, era un personatge en la comarca, sempre convidat a la vida social fallera i a tots els esdeveniments municipals. A cada premi que es concedia al taller Carme li calfava el cap perquè els fills aparegueren en la foto.

–Ja saps, han de relacionar-se. Et fas major i el teu germà és un talòs per a aquestes coses, Ramón i Roser han d’estar preparats per fer-se càrrec del taller, ja saps que el teu germà no val per a aquestes coses.

Els premis i el reconeixement eren tals que el mateix President de la Generalitat havia visitat el taller.

–Millor tio els rebrem nosaltres que estem més posats en aquests actes

Amb delectació Miquel, Carme i els fills s’havien lluït davant de les càmeres.

–Apestosos de mielda, va dir escarotada Altagràcia en veure els cunyats en la televisió. No va suportar ni un minut més la vida al poble, al marit i ni al xiquet. Va agafar les maletes i diuen que viu a Barcelona amb els diners del divorci.

La tensió diària era coneguda al taller i les tafaneries començaven a estendre’s com un càncer pels pobles veïns. El segon premi que van guanyar en categoria especial a València no va aprofitar més que per a agreujar les coses. Manel va dir que havien invertit més que el que els havien finalment pagat. Miquel li va replicar que ara eren coneguts a tota València Els germans que sempre s’havien respectat es van faltar al respecte com mai... Pegant una Portada Miquel va dir a Manel que volia que se separaren, convençut que el germà era un obstacle per a les seues ambicions. Ja es podreu imaginar què va passar...

L'oncle Honori agafa la copa  i pega un darrer glopet acomiadant-se dels parroquians que s’han ficat també a opinar sobre els germans. Puja dos carrers i passa per una placeta on un home seu al sol en una cadira de rodes. L’Honori el saluda amb un Deuuu i desapareix darrere la persiana de casa.

El ciclista ha fet camí mentrestant. Passa pel costat del que va ser el taller. Els murs romanen intactes però dins el sostre ha caigut i la llum cau dura sobre els enderrocs. Restes del material de treball estan cobertes de la mateixa runa que hi havia a aquella caseta en la qual els artistes fallers havien començat. La humitat de les pluges de set anys ha fet créixer una figuera a l’interior i li dóna un aire certament tropical. Res queda d’aquells anys de premis i glòria. En separar-se els germans la fórmula màgica de fer falles s’havia dissolt en l’aire com les mateixes cendres de la nit del foc.

Miquel ho havia intentat amb els fills i els gendres, però aquests havien malbaratat el patrimoni en uns anys capficats en una nova empresa de fer ninots i estructures per a parcs d’atraccions i concerts de rock que els havia de fer rics. El patriarca havia perdut condicions i, a més a més, les promeses no es veien reflectides en bones falles amb els premis com els d’abans. La hipoteca de la nova nau i la maquinària havien dilapidat el capital acumulat tota una vida. La crisi econòmica general va fer que les comissions foren menys ambicioses i finalment els encàrrecs eren insuficients. Els fills es van barallar igualment posant el dit en la nafra de les decisions incorrectes de l’altre germà fins que van tancar. Miquel no podia suportar tants fronts: Carme i les seues despeses descontrolades per a mantindre les aparences, un germà amb qui no es parlava i al qual estimava de cor i uns fills realment inútils per més que els títols digueren el contrari. Encara roman a una cadira de rodes des d’on mira el món amb una mirada estúpida que no deixa endevinar si encara hi és el que va ser.

El ciclista, un xic de pell café i cabells rulls, continua pedalant dos quilòmetres fins que arriba a la caseta d’horta. Manel el rep amb un somriure.

–Què, ens posem?

Pare i fill es posen mans a l’obra amb una falleta infantil modesta que els han encomanat uns amics. És menuda i amb els ninots justets però feta amb estima. No els ha de cobrar gran cosa, no li fa falta a un home com ell amb estalvis i poques necessitats diàries. Pintant amb el fill Manel torna a sentir-se com quan era xiquet.