On les fronteres no tenen sentit
fotografies en picasa
L'Astra ranxera amb matrícula de Westfàlia puja i baixa les costeres d'un paisatge suaument ondulat. Al fons destaca una imponent antena de telecomunicacions en un paisatge que es fa sinuós fins a convertir-se en la cadena de muntanyes que separa la Lusacia alemanya de Txèquia. Isabel, la veu que hem triat per al nostre GPS, ens ha ficat en un laberint de xicotets camins que a vegades fins són a penes una senda de tractors d'un sol sentit. En el defecte està la virtut i més enllà de la impersonal visió de l'autopista ens fiquem al pati posterior de la vida alemanya. La freqüent pluja crea espais d'un verdor profunda que destacaven més si és possible contra el cel completament aclarit i els camps de blat en simfonia de grocs i ocres. Per a l'ull d'un habitant del sud el paisatge resulta dolç, quasi de calendari de colors cridaners.
Toni em pregunta per un lloc on prendre cafè en el moment que passem un poble perdut al paisatge. Un quiosc junt amb l'aturada de l'autobús ens sembla una alternativa acceptable i parem en l'aparcament.
-Bon dia, té vostè cafè?
- Clar que sí -, contesta la xicota d'uns vint i tants. La paradeta a penes si és un garatge a què se li ha adossat una caseta de fusta de què s'usen als jardins. Fora una taula de plàstic i quatre cadires. -Solen venir molts espanyols per aquí?- La xicota diu que som els seus primers clients. Pensa un segon i diu, - algun italià si que ha vingut -. El tòpic de les gents del sud ens uneix en aqueixa indeterminada raça d'italians, espanyols, grecs o portuguesos. Ens posem a parlar i li pregunte sobre l'economia de la comarca. Es tracta d'una de les regions més deprimides d'Alemanya. La història ha jugat amb Lusacia a allò de “i tire per que em toca” i ha passat per diferents mans fins a quedar-se arraconada com la comarca més oriental de la moderna Alemanya,a escassos passos de Txèquia i de Polònia. Segons la xicota tots els jóvens s'escapen del tedi i la desocupació en quant els és possible a altres regions més dinàmiques i la comarca mor encaixada entre fronteres. Un fornit alemany amb pantalons curts i peto s'acosta des de la seua furgoneta fins a la nostra taula. Els alemanys en això són més pràctics que nosaltres i s'assenta sense inconvenients; costums del país. -Com s'anomena el poble?. Melaune, diu la xicota. Ens riem per la cacofonia amb melons, el motiu del nostre viatge. Ella aclareix, com “laune”, humor en alemany, però amb una Em- davant.
El dia havia començat a Berlín a les 3:30 de la matinada. Hüseyin amb el seu bigotet i el seu somriure amable ens havia recollit a l'hotel para visitar el mercat d'abastiments de la capital alemanya. Amb orgull de què sap que el que té ho ha anat muntant amb el seu esforç i la seua passió pel negoci, ens va ensenyar les seues instal•lacions de venda de fruita i verdura sempre amb un ull posat en la competència. Com bon mediterrani i musulmà ens va acollir amb calidesa i hospitalitat. Els bons negocis al final són entre persones i en això crec que els meridionals continuem guanyant a aqueix fred i mesurat sentit del temps que tenen els del nord. Quan la resta del la ciutat semblava despertar, el submón dels botiguers i els fruiters ja estava acabant. Una vegada més el nostre amfitrió es va destacar pel seu sentit de l'hospitalitat i no ens va deixar anar sense un assortiment d'entrepans i begudes per al viatge.
El nus gordià de les autopistes berlineses es va desfer en uns minuts i no vam tardar a enfilar cap al sud amb la veu rotunda d'una Isabel prussiana, que de tant en tant i per motius misteriosos, ens feia eixir de l'autopista i ens obligava a conèixer un ignot poblet per a manar amb el mateix sentit de l'ordre que tornàrem a incorporar-nos sense explicar molt les seues misterioses decisions.
En algun lloc vam parar junt amb un llac ple d'alemanys que bracejaven suaument com a estranys mamífers aquàtics. Una de les morses, un ancià de la regió va eixir i ens va preguntar si no ens banyàvem. 22 graus, massa freda per a un espanyol sense banyador. L'estiu alemany és bonic si el temps no ho impedeix però mai sol arribar als nostres extrems. A meitat de camí se'ns va acudir anar a Zittau i Isabel va decidir sobre la marxa emportar-nos pels llocs més ignots de Lusacia, si no quin sentit tenia passar per Melaune, tal vegada amb la vana esperança de convertir-nos en els descobridors del territori.
Zittau és una bonica ciutat que limita a escassos quilòmetres, per no parlar de metres, amb Txèquia i Polònia. Ciutat amb tradició tèxtil i minera, agonitza avui en dia per la falta de rendibilitat de les seues indústries. La tranquil•litat que tant agrada al visitant és un abraç mortal que a penes se sentia en un bell dia d'agost. Els carrers, de típic regust centreeuropeu, estaven nets i cuidats. Els edificis oficials i esglésies destacaven en una població de a penes vint mil habitants. Per a nosaltres el temps es va reduir fins a ser només la pausa per a dinar en un restaurant ubicat en un antic recinte monacal i un passeig pels carrers dels voltants.
Zittau mor, com Görlitz, junt amb la famosa línia Oder-Neise que va decidir dividir la que fóra la Silèsia Alemanya. La carretera que les uneix discorre paral•lela al riu i junt amb gegantines explotacions de lignit que han espletat el terreny fins a convertir-lo en un clariana que s'albira des de l'espai. A la nostra esquerra una vella mina s'ha reomplit d'aigua amb l'esperança d'ajudar a convertir la regió en una zona turística. Segons em contaria poc després el Dr. Kunzle el subsòl porós està convertint el projecte en un fracàs ja que el nivell de les aigües no es manté. El temps dirà.
Després de la nostra visita comercial en Rothenburg vam anar a visitar la bella ciutat de Görlitz. Després de la segona guerra mundial i pels capritxos de la geografia la ciutat va quedar dividida en dues parts separades per una frontera. En el 2001, la meua primera visita, la frontera tenia l'aparença fèrria de la barrera entre la rica unió europea i les deprimides restes de l'antic imperis soviètic. Avui en dia els ponts que uneixen la ciutat no tenen més marques de separació que els vells pilars de formigó pintats amb els colors nacionals i que assenyalen simplement el lloc on tot comença i tot acaba. La ciutat, ciutats en el sentit tècnic, finalment van a l'uníson i tornen a unir-se en interessos comuns.
Görlitz conserva l'encant de les velles ciutats dels mercaders. Centenars de cases històriques, les seues torres de la vella muralla i les esglésies parlen d'un passat gloriós. L'anomenada Via Règia, el nostre carrer major, continua estant flanquejada per cases burgeses preparades per al comerç des del soterrani fins a la teulada. Als portalons xicotets banquets per a veure i ser vist. En quant són restaurades la ciutat renaix amb un encant indescriptible. Li vaig preguntar al nostre client el Dr. Kunzle, sobre la presència de turistes. Inexplicablement no molts arriben a un lloc tan bell, prova aquesta que destinacions turístiques i lògica són qüestions que sempre no quadren. L'intricat joc de placetes i carrers, cases amb pòrtics, columnes i torres converteixen la ciutat en un escenari de gran bellesa que només a vegades es trenca per les ridícules construccions modernes del costat polonès.
Les fronteres són la marca de l'egoisme i de l'empenyorament dels sers humans a fer-se diferents dels seus veïns. Als nostres ulls la regió centreeuropea té un caràcter i un paisatge tan semblants que ens costa entendre els odis enredats entre txecs, polonesos i alemanys. Görlitz i la regió de Lusacia són el millor exemple de l'absurd de les fronteres. Passar d'un país a un altre en creuar un pont no deixa de ser una estupidesa. Som les persones les que ens encabotem a ser diferents i jutjar als altres amb el nostre idioma i els nostres credos. Els alemanys van jugar amb foc i van eixir socarrats. Görlitz va tenir la fortuna de seguir al costat alemany i no va perdre la seua essència, però en el premi va estar el càstig i avui en dia, a pesar de l'obertura llangueix en el passat sense trobar del tot un sentit al seu futur.
Toni em pregunta per un lloc on prendre cafè en el moment que passem un poble perdut al paisatge. Un quiosc junt amb l'aturada de l'autobús ens sembla una alternativa acceptable i parem en l'aparcament.
-Bon dia, té vostè cafè?
- Clar que sí -, contesta la xicota d'uns vint i tants. La paradeta a penes si és un garatge a què se li ha adossat una caseta de fusta de què s'usen als jardins. Fora una taula de plàstic i quatre cadires. -Solen venir molts espanyols per aquí?- La xicota diu que som els seus primers clients. Pensa un segon i diu, - algun italià si que ha vingut -. El tòpic de les gents del sud ens uneix en aqueixa indeterminada raça d'italians, espanyols, grecs o portuguesos. Ens posem a parlar i li pregunte sobre l'economia de la comarca. Es tracta d'una de les regions més deprimides d'Alemanya. La història ha jugat amb Lusacia a allò de “i tire per que em toca” i ha passat per diferents mans fins a quedar-se arraconada com la comarca més oriental de la moderna Alemanya,a escassos passos de Txèquia i de Polònia. Segons la xicota tots els jóvens s'escapen del tedi i la desocupació en quant els és possible a altres regions més dinàmiques i la comarca mor encaixada entre fronteres. Un fornit alemany amb pantalons curts i peto s'acosta des de la seua furgoneta fins a la nostra taula. Els alemanys en això són més pràctics que nosaltres i s'assenta sense inconvenients; costums del país. -Com s'anomena el poble?. Melaune, diu la xicota. Ens riem per la cacofonia amb melons, el motiu del nostre viatge. Ella aclareix, com “laune”, humor en alemany, però amb una Em- davant.
El dia havia començat a Berlín a les 3:30 de la matinada. Hüseyin amb el seu bigotet i el seu somriure amable ens havia recollit a l'hotel para visitar el mercat d'abastiments de la capital alemanya. Amb orgull de què sap que el que té ho ha anat muntant amb el seu esforç i la seua passió pel negoci, ens va ensenyar les seues instal•lacions de venda de fruita i verdura sempre amb un ull posat en la competència. Com bon mediterrani i musulmà ens va acollir amb calidesa i hospitalitat. Els bons negocis al final són entre persones i en això crec que els meridionals continuem guanyant a aqueix fred i mesurat sentit del temps que tenen els del nord. Quan la resta del la ciutat semblava despertar, el submón dels botiguers i els fruiters ja estava acabant. Una vegada més el nostre amfitrió es va destacar pel seu sentit de l'hospitalitat i no ens va deixar anar sense un assortiment d'entrepans i begudes per al viatge.
El nus gordià de les autopistes berlineses es va desfer en uns minuts i no vam tardar a enfilar cap al sud amb la veu rotunda d'una Isabel prussiana, que de tant en tant i per motius misteriosos, ens feia eixir de l'autopista i ens obligava a conèixer un ignot poblet per a manar amb el mateix sentit de l'ordre que tornàrem a incorporar-nos sense explicar molt les seues misterioses decisions.
En algun lloc vam parar junt amb un llac ple d'alemanys que bracejaven suaument com a estranys mamífers aquàtics. Una de les morses, un ancià de la regió va eixir i ens va preguntar si no ens banyàvem. 22 graus, massa freda per a un espanyol sense banyador. L'estiu alemany és bonic si el temps no ho impedeix però mai sol arribar als nostres extrems. A meitat de camí se'ns va acudir anar a Zittau i Isabel va decidir sobre la marxa emportar-nos pels llocs més ignots de Lusacia, si no quin sentit tenia passar per Melaune, tal vegada amb la vana esperança de convertir-nos en els descobridors del territori.
Zittau és una bonica ciutat que limita a escassos quilòmetres, per no parlar de metres, amb Txèquia i Polònia. Ciutat amb tradició tèxtil i minera, agonitza avui en dia per la falta de rendibilitat de les seues indústries. La tranquil•litat que tant agrada al visitant és un abraç mortal que a penes se sentia en un bell dia d'agost. Els carrers, de típic regust centreeuropeu, estaven nets i cuidats. Els edificis oficials i esglésies destacaven en una població de a penes vint mil habitants. Per a nosaltres el temps es va reduir fins a ser només la pausa per a dinar en un restaurant ubicat en un antic recinte monacal i un passeig pels carrers dels voltants.
Zittau mor, com Görlitz, junt amb la famosa línia Oder-Neise que va decidir dividir la que fóra la Silèsia Alemanya. La carretera que les uneix discorre paral•lela al riu i junt amb gegantines explotacions de lignit que han espletat el terreny fins a convertir-lo en un clariana que s'albira des de l'espai. A la nostra esquerra una vella mina s'ha reomplit d'aigua amb l'esperança d'ajudar a convertir la regió en una zona turística. Segons em contaria poc després el Dr. Kunzle el subsòl porós està convertint el projecte en un fracàs ja que el nivell de les aigües no es manté. El temps dirà.
Després de la nostra visita comercial en Rothenburg vam anar a visitar la bella ciutat de Görlitz. Després de la segona guerra mundial i pels capritxos de la geografia la ciutat va quedar dividida en dues parts separades per una frontera. En el 2001, la meua primera visita, la frontera tenia l'aparença fèrria de la barrera entre la rica unió europea i les deprimides restes de l'antic imperis soviètic. Avui en dia els ponts que uneixen la ciutat no tenen més marques de separació que els vells pilars de formigó pintats amb els colors nacionals i que assenyalen simplement el lloc on tot comença i tot acaba. La ciutat, ciutats en el sentit tècnic, finalment van a l'uníson i tornen a unir-se en interessos comuns.
Görlitz conserva l'encant de les velles ciutats dels mercaders. Centenars de cases històriques, les seues torres de la vella muralla i les esglésies parlen d'un passat gloriós. L'anomenada Via Règia, el nostre carrer major, continua estant flanquejada per cases burgeses preparades per al comerç des del soterrani fins a la teulada. Als portalons xicotets banquets per a veure i ser vist. En quant són restaurades la ciutat renaix amb un encant indescriptible. Li vaig preguntar al nostre client el Dr. Kunzle, sobre la presència de turistes. Inexplicablement no molts arriben a un lloc tan bell, prova aquesta que destinacions turístiques i lògica són qüestions que sempre no quadren. L'intricat joc de placetes i carrers, cases amb pòrtics, columnes i torres converteixen la ciutat en un escenari de gran bellesa que només a vegades es trenca per les ridícules construccions modernes del costat polonès.
Les fronteres són la marca de l'egoisme i de l'empenyorament dels sers humans a fer-se diferents dels seus veïns. Als nostres ulls la regió centreeuropea té un caràcter i un paisatge tan semblants que ens costa entendre els odis enredats entre txecs, polonesos i alemanys. Görlitz i la regió de Lusacia són el millor exemple de l'absurd de les fronteres. Passar d'un país a un altre en creuar un pont no deixa de ser una estupidesa. Som les persones les que ens encabotem a ser diferents i jutjar als altres amb el nostre idioma i els nostres credos. Els alemanys van jugar amb foc i van eixir socarrats. Görlitz va tenir la fortuna de seguir al costat alemany i no va perdre la seua essència, però en el premi va estar el càstig i avui en dia, a pesar de l'obertura llangueix en el passat sense trobar del tot un sentit al seu futur.
Comentarios
Publicar un comentario