Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Me gusta ver el Real de Gandia desde su fachada posterior, la que da al río , desde la otra ribera del Serpis . Cuando el paseante sale de Almoines hacia el cementerio, ve el corazón del pueblo vecino con las casas rodeando la iglesia barroca . Es sin duda la imagen icónica de cualquier pueblo valenciano tradicional de casas a la sombra del campanario que recuerda vagamente la arquitectura de Marruecos. Sería hacia 1975 que Damián Catalá, el poeta , pintor y deportista , recién regresado del exilio , nos llevó a pintar en el mismo lugar del que hablo. Desde el balcón que corona la ribera del Serpis, saliendo hacia el cementerio de Almoines , se veía esta idílica versión del Real con tejados , casas y jardines que dominaban y acariciaban el lecho del río. Detrás del caserío la presencia protectora de la sierra Falconera, la que un día fuera escondite de los antepasados ​​prehistóricos en las mil cuevas que horadan sus montañas, abrazando y dando rincones cálidos a los ba...

  M’agrada vore el Real de Gandia des de la seua façana posterior, aquella que dóna al riu, des de l’altra ribera del Serpis.  Quan el passejant ix d’Almoines cap al cementeri,  veu el cor del poble veí amb les vivendes envoltant l’església barroca.  És sense cap dubte la imatge icònica de qualsevol població valenciana tradicional de cases a l’ombra del campanar que recorda vagament l’arquitectura del Marroc. Devia ser cap a l’any 1975 que Damià Català, el poeta, pintor i esportista, acabat de tornar de l’exili, ens va portar a pintar al mateix lloc del qual parle. Des de la plana, eixint cap al cementeri d’Almoines, es veia aquesta idíl·lica versió del Real amb teulades, murs i jardins que dominaven i acaronaven el llit del riu. Darrere dominava la presència protectora de la serra Falconera, la que un dia fóra amagatall dels avantpassats prehistòrics en les mil coves que foraden les seues muntanyes, abraçant i donant racons càlids als bancals de verdura i ...

La multitud penetra pels carrers al cor de la València romana. A mesura que s’entra en la plaça de la Mare de Déu de València, el segon diumenge de maig, a això de les deu i mitja del matí, es troba un mateix immers en un mar de caps que componen un tapís de punts de colors que vibra i s’agita com una bresca d’abelles. Des de dins de la basílica, just abans de que siga treta la imatge, se sent el cor de veus que taral·laregen l’Himne Regional just després de cantar a la Mare de Déu dels Desemparats i de vociferar lloes inflamades de fervor. Entre la multitud s’obri pas una comitiva municipal, per l’altre costat una desfilada de canonges i diversos policies en uniforme de gala. Tots entren en la basílica. Un captaire amb el seu carret amb rodes creua la plaça com un empestat. No necessita escorta que li òbriga el pas. Amb fàstic i quasi amb violència la gent s’aparta. Ell pareix passar en una dimensió paral·lela on gens del que està ocorrent li afecta. Per fortuna el s...

La multitud penetra por las calles al corazón de la Valencia romana. A medida que se entra en la plaza de la Virgen de Valencia, el segundo domingo de mayo, a eso de las diez y media de la mañana, se encuentra uno inmerso en un mar de cabezas que componen un tapiz de puntos de colores que vibra y se agita como un panal de abejas. Desde dentro de la basílica, justo antes de que sea sacada la imagen, se oye el coro de voces que tararean el Himno Regional justo después de cantar a la Virgen de los Desamparados y de vociferar loas inflamadas de fervor. Entre la multitud se abre paso una comitiva municipal, por el otro lado un desfile de canónigos y varios policías en uniforme de gala. Todos entran en la basílica. Un mendigo con su carrito con ruedas cruza la plaza como un apestado. No necesita escolta que le abra el paso. Con asco y casi con violencia la gente se aparta. Él parece pasar en una dimensión paralela donde nada de lo que está ocurriendo le afecta. Por fortuna el ...

La seua vida transcorre en el centre d’una menuda ciutat mediterrània. Cada matí s’alça quan el rellotge biològic li ho ordena. Pot ser a les cinc, tal vegada a les huit. Quan s’ha arribat als huitanta-sis anys i es gaudeix d’una salut acceptable aqueix és un dels pocs privilegis que queden. Baixa després d’un desdejuni solitari al carrer. Tal vegada avui pertoque anar a la farmàcia, tal vegada a l’ambulatori. Sempre en les proximitats del barri. Ja no porta bastó perquè diu que si l'usa va perdent força en les seues cames, però si, a vegades un barret pel fred o contra el sol que colpeja la seua calba. Solia ser un personatge de cara redona allà pels seus cinquanta. Ara pareix una vella tortuga sàvia de les Galàpagos amb una cara que cau en plecs fins al coll. La mirada és encara vivaç i inquisidora. Amb aqueix caminar vacil·lant dels vells s’acosta al cafè que van obrir uns paquistanesos. Bromeja i llança alguna floreta a una jove boliviana que li contesta amb la toleràn...