Mirades al penya-segat

Contava ahir l’amic Villaplana com s’arriscava en el passat per a estudiar els nius de les àguiles. Baixava per llocs inversemblants per a estudiar les egagròpiles, que són boles de material indigerible que mostren la dieta diària d’aquestes aus. Coses que amb vint anys va fer, ara li semblen massa arriscades per a repetir-les. L’edat ja no perdona i tampoc valorem els riscos de la mateixa manera que quan som joves.

La Safor, la nostra comarca, és més muntanyenca del que sembla i, afortunadament, l’orografia ha creat barrancs i racons on l’ésser humà mai no ha intervingut, ni amb les activitats típiques del medi rural ni amb construccions. Hui, però, ja no és el mateix. Les activitats esportives s’han convertit en una moda i la muntanya s’ha omplit d’entusiastes que volen caminar, córrer o grimpar, de vegades per sendes més o menys establertes, però també per indrets fins ara verges. Jo no soc aliè a aquest fenomen, però en el nostre cas ens limitem a caminar per sendes i pistes, sense interferir més enllà de l’observació d’allò que passa davant dels nostres ulls.

Ahir el vaig acompanyar a observar un parell de barrancs on nia una parella d’àguiles perdigueres (Aquila fasciata). La presència d’aquestes aus havia sigut una constant al llarg de les dècades i, en cadascuna de les quatre zones tradicionals de la comarca, se'n podia observar la presència des de fa anys. De les quatre, però, fa temps que es va perdre la que hi havia a la Falconera.

Vam arribar prop d’una font que naix entre contraforts de la serra i vam estar una estona conversant mentre observàvem un cel cobert de núvols arrossegats pel ponent a gran velocitat. Un dels vigilants mediambientals ja les havia observades i esperàvem comprovar que les perdigueres, efectivament, estaven per la zona. Tant els ornitòlegs com els fotògrafs de fauna han de tindre la virtut de la paciència; per això, les observacions se solen produir sobtadament, just quan ja pensaves que te’n tornaries a casa de buit.

En un segon barranc, entre bancals de tarongers encara en producció i altres ja abandonats, ens vam situar per a observar els penya-segats que naixien dels vessants abruptes de la serra. Mentre esperàvem, Jesús assenyalava les diferents ubicacions que han triat les àguiles perdigueres al llarg dels anys. Si es té la vista entrenada, es veuen plataformes naturals de pedra amb muntons de branques apilades, com si fóra llenya preparada per a fer foc. Jesús comentava que aquestes àrees estan protegides i que no s’hi pot fer cap activitat humana. Sense pensar en les conseqüències, alguns escaladors van obrir vies que passaven just per damunt del niu. La Conselleria va prendre mesures per a impedir que aquesta zona es convertira en un espai d’esbarjo a costa de les aus.

De sobte, Jesús em va fer veure dos punts diminuts sobre els puntals de pedra. Era la parella, en un moment de l’any en què es preparen per a l’arribada de la primavera. A poc a poc van portant branques fins a la ubicació on serà el niu i, entre viatge i viatge, poden practicar la còpula. Efectivament, així va ser, i a molta distància vam veure el mascle damunt la femella, amb les ales obertes. Ser testimoni d’aquest espectacle de la vida en la natura et fa reflexionar sobre un món on els animals lluiten cada dia per preservar el patrimoni de la seua espècie. Qui som nosaltres per a arrabassar un espai més, darrere d’un altre i un altre, on abans només hi eren els animals?

La càmera disparava ràfegues, captant a molta distància un moment que pocs tenen la sort de veure en directe. En acabar, van romandre a la punta del grandiós monòlit, observant la vall diminuta que s’obria a la mar.

Aquest és un ocell característic de les regions semiàrides i càlides del Paleàrtic. A Europa el trobem nidificant a les serres mediterrànies de clima suau. Caça conills, coloms, perdius i fardatxos. Cria en parets rocoses i, només molt rarament, en arbres. Nidifica preferentment en cingleres i caça en terrenys oberts com garrigues o àrees de vegetació laxa. La posta sol variar entre un i dos ous, excepcionalment tres en casos de gran disponibilitat d’aliment. És una espècie sedentària, amb dispersió juvenil. Amenaçada, es troba en greu retrocés. Les línies elèctriques, el furtivisme i les molèsties a les zones de cria són els seus principals perills.

Queden unes set-centes parelles a tota la península Ibèrica. A Mallorca es va extingir a la dècada dels anys setanta. Ací, a la Safor, hem perdut una de les quatre que hi havia. Les seues poblacions han patit una davallada considerable en les darreres dècades. A la zona de la serra de Gádor van ser retirades quatre vies d’escalada recreativa, una d’elles situada directament sobre un niu de cria el març de 2017. Aquesta és la prova que no tan sols ací estem envaint els seus llocs de nidificació.

Vaig tornar a casa amb la sensació d’haver tingut la sort de presenciar un acte de vida que només uns pocs privilegiats poden dir que han vist. Quan es banalitza la queixa contra els ecologistes, que no fan més que defensar els drets dels animals, no fem més que oferir una visió egocèntrica d’un planeta que no pertany només a la nostra espècie. Cal mirar amb cura per a veure que no és així. No tot el planeta ens pertany.