El preu de la llibertat

Fa poc més d'un any que un gat negre ens visita. Des del solar del costat de casa arriba a la tanca de la façana i, caminant amb parsimònia felina, bota per l'antiga caseta del gos per a posar-se davant de la porta amb mirada seriosa i impenetrable. Ve a demanar menjar, però sense cap mostra de gratitud. És un mascle corpulent amb un cap gairebé de la mida d'una pilota gran, ulls verds quasi de rèptil i un pelatge negre que, en els seus millors moments, el mostra com un animal preciós.

Les dues gossetes lladren com a boges només senten que aquest descarat ha envaït el seu territori. A ell no li importa gaire. Ja ens ha agafat certa confiança, sempre acompanyada d'una fera resistència a qualsevol afalac. De tant en tant, se li escapa algun bufit que mostra la seua part més salvatge.

Ignorem completament les seues aventures pels voltants de casa. Va estar desaparegut quasi mig any i el véiem patrullant els horts de darrere de casa, les avingudes i els solars abandonats on abans hi havia tarongers i que ara esperen, orfes, l'arribada d'una nova construcció. A la primavera passada el vam veure coix d'una de les potes de davant. A tres potes se les arreglava per arribar al nostre pati i demanar el seu plat de menjar. Vam intentar curar-li una caparra que li creixia com un cigró. Altres vegades venia amb arrapades, fruit segurament de picabaralles amb altres gats de la contornada. Ara, després de tornar sa i estalvi fa unes setmanes, l'hem vist altra vegada coix. En aquest cas és la pota de darrere i ell, amb eixa cara de bandoler de pel·lícula, ve amb la dignitat de sempre.

Ja se sap: els gats mantenen eixe esperit indòmit i, fins i tot els més dòcils, escapen per les teulades per a gaudir de la llibertat. La vida lliure té les seues complicacions, però ell ha triat aquest camí. És un animal de carrer que ha crescut en llibertat tot i procedir, segurament, de gats que un dia foren domèstics. Ha tornat a ser salvatge sense privar-se dels beneficis d'acostar-se a les persones.

Soc una persona que s'ha criat amb animals perquè mon pare se'ls estimava; mai van faltar gats, canaris, tórtores, porquets de l'Índia o gossos. No és estrany que ara tinguem dos gossos i, fins fa poc, dos canaris. El groguet ja feia anys que el teníem. Va arribar diminut i dolç, amb un cant molt fi i delicat. De més jove li agradava atacar-me amb gallardia si gosava ficar el dit prop del seu territori, que defensava amb una feresa commovedora; eren tot just uns grams de vida que es feien sentir en eixos ullets negres que ens observaven dia a dia.

Tenia les seues manies: agafava una plometa o un tros d'encisam, la posava a l'abeurador i jugava amb ella. A l'estiu gaudia del bany si li posaves un recipient amb aigua. Poca cosa: ell feia la seua vida botant entre els pals, els menjadors i els fulls d'encisam o poma que es menjava amb gana. No es pot dir que hi haguera res més contrari que el gat. El canari vivia una vida dependent dels humans. Nosaltres el movíem al sol, li posàvem l'aigua o li arreglàvem la gàbia. No ens tenia massa por i es deixava manipular sense fer grans espeternecs. Quan m'apropava a la gàbia, em saludava amb un xiulit i botava de pal en pal com animat per la novetat.

Els canaris ja no són animals que puguen viure en llibertat.

Ahir va començar a donar signes de feblesa. Es feia una boleta i sols s'animava una miqueta amb el seu full d'encisam. Els animals, quan han de morir, es van apagant sense fer soroll, discrets, sense angoixa aparent i amb un cert sentiment de pau del qual no gaudim els humans. Ha sigut molt trist veure'l amb el seu cos diminut i eixos ulls, abans plens de vida, ara quiets i fixos.

Les gossetes de casa són les malcriades. Elles gaudeixen d'una llibertat controlada: la vida per dins de casa, les eixides a la muntanya i els passejos diaris. Accepten prou bé estar per casa i gaudir del sol, dels seus coixins i mantes, de estar amb nosaltres que les acaronem. Però és a les rutes a la muntanya on, perseguint qualsevol cabra, senten altra vegada l'esperit caçador que porten als gens. Tenen més sort que molts gossos maltractats per éssers humans cruels.

Tres vides tan diferents em fan pensar. El gat viu sempre a punt de trobar la mort però gaudint de la llibertat. El canari va viure enclaustrat en una gàbia, però protegit, alimentat, segur. Les gosses han trobat un punt intermedi: una vida domèstica amb racons de naturalesa salvatge.

Si poguérem triar, què voldríem? Potser la pregunta no té una sola resposta. Potser cadascú de nosaltres porta dins una mica de gat, una mica de canari, una mica de gos. La vida moderna ens ofereix la gàbia daurada: protecció, confort, seguretat, però també la condició de repetir, com un Sísif, la mateixa tasca un dia i un altre, botant de pal en pal en la gàbia de la vida.

El gat segueix tornant, coix i ferit, però lliure. El canari ja no hi és. Les gosses dormen al sofà, somiant amb cabres.

La veritat és que ningú mai els ha preguntat què prefereixen.

És complicat.