El barranc de les Voltes

La primera llum del dia encara no havia acaronat el fons del barranc quan veiérem la Serra Falconera retallada sobre un cel pintat amb els colors delicats de l’alba. Eren pinzellades de blau i un rosa suau que semblaven desmentir les terribles tempestes que solen arribar-nos de l’interior. Mentre un oratge cruel porta la misèria a milers d’andalusos amb diluvis quasi bíblics, ací patíem un altre excés: un vent que, setmana rere setmana, bufa amb una obstinació que acaba per embogir-nos. Havíem triat, per això, una ruta amb certa protecció d’aquest ponent que colpeja amb violència tot allò —i tots aquells— que se li interposen. De vegades sembla que la natura castigue l’arrogància humana, encara que siga a una escala tan petita com la nostra mentre caminem pel Barranc de les Voltes.

Com una comitiva, avançàvem pels túnels de murta, llentiscle, romer i pebrella. Velles garroferes de temps indòmits resistien l’abandonament d’un lloc on cada racó havia estat dissenyat com una avantguarda contra la fam quotidiana. Els marges de pedra seca s’endevinen entre els matolls que envaeixen les vores d’aquesta senda ancestral que comunicava Marxuquera amb la Drova; un camí que hui recorren aquells qui, sense complicar-se massa la vida, volen gaudir de la natura a tocar de la ciutat.

Feia anys i panys que no hi tornava i, potser per això, cada passa activava un mecanisme de memòria. Per a Juan, en canvi, era una ruta nova. Les voltes de la vida ens retornen, de tant en tant, als paisatges de la infantesa. Mentre caminàvem, recordava aquella excursió a la Font del Garrofer amb mon pare, un enamorat de la natura, quan per primera vegada vaig descobrir els cullerots. Ell m’explicava la seua biologia i jo l’escoltava amb la curiositat intacta dels xiquets davant el miracle de la vida. No sé si conserve un record fidel o una recreació del desig: potser tot era diferent, o potser érem nosaltres els qui ho érem, en aquells finals dels seixanta.

Tot aquest territori —en realitat, tota la Serra del Mondúver— batega com un hàbitat humà des de temps immemorials. Just en aquest barranc s’amaga una cova invisible a primera vista. Allí es van trobar restes humanes de l’edat del bronze amb marques de tall, cocció i extracció de medul·la idèntiques a les dels animals consumits. Els estudis arqueològics són concloents: no eren pràctiques funeràries, sinó canibalisme alimentari per pura necessitat. Una de les poques evidències clares d’aquest fet a la península Ibèrica.

Què sentirien aquells humans? Quina desesperació —o quin odi— els portaria a menjar-se els seus semblants? Costa d'imaginar que en aquest indret, on hui creuem mirades amb famílies, ciclistes o gent passejant gossos, hi hagué un temps de ferocitat extrema. Definitivament, no som els primers a deixar petjades ací, ni tampoc la humanitat s’ha deslliurat mai del tot d’aquest monstre interior que, de tant en tant, brota amb violència.

Endinsar-se a la Caldereta és arribar a un dels punts més plujosos de la comarca: una vall entre dues cadenes muntanyoses, amb una ombria verda i feréstega i una solana coronada d'antenes. Ara tot el paratge és un parc natural municipal, protegit pel valor de la Cova del Parpalló. Sembla mentida que als anys setanta s’hi projectara una urbanització: es van obrir vials, però només un pioner va arribar a construir un xalet que hui s’alça solitari, com un anacronisme de formigó dins del parc.

Hem fet la volta davant de la cova i hem buscat el descens cap a la versió moderna de la Font del Garrofer. Jo no la recordava així. Amb l’aire ja molest i gelat, ens hem protegit en uns bancs de pedra a recer del vent. La cova no quedava lluny: mentre menjàvem l’entrepà, resultava gairebé irònic —i un privilegi de la nostra era— poder compartir l'aliment en pau tan a prop de l’indret on, fa mil·lennis, la fam dictava lleis cruels. Malgrat les cicatrius de la història, vivim un moment relativament pacífic a les nostres terres, i l'esmorzar s'ha convertit en un parèntesi necessari.

La tornada l’hem feta per la banda meridional del barranc: una senda més oberta i amb millors vistes, però amb menys misteri. Encara s’hi veuen les ferides del paorós incendi del 2018, un dia que recorde com una visió apocalíptica. El matossar, però, ha començat a teixir un vellut verd i dens que amaga les cendres i baixa cap a la Marxuquera habitada. La senda alta està prou desfeta en el tram més costerut i hem hagut de baixar amb precaució fins a arribar al punt d’inici. Al final, el dia no ha sigut tan desagradable com amenaçava.

El nom de la ruta de hui ha acabat sent una metàfora perfecta. Voltes i revoltes en el trajecte d’una vida, de moltes vides, totes lligades a un mateix paisatge que només és etern a escala humana. Com en el nostre periple, avancem superant dificultats fins que arriba el moment de girar cua per poder completar el camí. Tant de bo que, almenys, el viatge ens haja fet gaudir de la vida.