Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Fou una jornada de fred glacial quan decidírem emprendre l’ascensió al Montcabrer des de Sant Cristòfol, l’ermita que custodia els peus del castell de Cocentaina. Jo ja n’havia trescat els senders feia molts anys, en companyia d’uns anglesos; per a Juan, en canvi, aquell bateig de pedra era una estrena. La ruta es revela exigent: tot i la modèstia dels seus dotze quilòmetres, el desnivell de més de vuit-cents metres la converteix en una pujada llarga, d’un esforç sostingut que t’atalla l’alè. El dia s’encetà amb una paleta de colors encisadora i una atmosfera d’una puresa gairebé cristal·lina: blaus elèctrics, ombries denses i pinedes d’un verd perenne. La natura semblava haver-se mudat expressament per a l’ocasió. És el miracle de la nostra terra: després de la pluja, el cel s’esbandeix i retorna aquesta llum tan nostra, tan cobejada pels qui venen del nord d’Europa. La setmana anterior, la neu havia gitat un mantell blanc sobre el cim, i el reclam fou irresistible. El magnetisme de l...

Sembla que les festes de Nadal encara s’arrosseguen, convertides en gossera, obligacions o altres impediments que no ens porten a la muntanya. Ahir dijous, de fet, sols vam arribar a ser tres, i això va marcar una ruta no especialment llarga, però sí profitosa i bonica. Veníem Santiago, Desi i jo. Les gossetes, decebudes, s’havien quedat a casa: una malaltia respiratòria les feia tossir amb aquell ofec que obliga a frenar qualsevol alegria. L’amic Desi ens va proposar triar entre una ruta amb amics senderistes de Vilallonga, per la Cuta, d’uns vint-i-un quilòmetres, o pujar a la Llacuna i fer una volta curta per alguns indrets que jo encara no coneixia. Finalment, ens vam decantar per la variant breu, en un dia d’hivern amable, amb sol generós i un cel intensament blau, d’aquells que conviden a caminar sense pressa. El cotxe va quedar aparcat a una de les pedreres abandonades que hi ha al costat de la carretera de la Llacuna. Des d’allí, el pas ens va portar pel costat de la línia de l...

Hui hem pujat a Barx en un d’eixos dies en què l’aigua brollava per totes bandes, ressuscitant fonts secularment seques i formant basses que ahir no existien. No per casualitat va ser Barx el lloc on més ha plogut aquestes setmanes.  Un fred intens cobria els tolls amb una fina crosta de gel, com si l’hivern haguera passat la mà per damunt del paisatge per deixar constància del seu pas. La Drova respirava humitat i silenci, amb la muntanya més ombrívola que mai, mentre la lluna jugava a amagar-se darrere l’Aldaia, traient el cap de tant en tant com si ens fera l’ullet. Hi havia tanta aigua que ens ha calgut abandonar l’assagador i fer una volta per a arribar a la Puigmola. Pel costat del conegut restaurant de paelles i carn torrada, baixava un rierol de força descomunal que corria cap avall amb una fúria inusitada. A les parts baixes, l'aigua jugava a inventar llacunes on abans només hi havia camps. Hem aprofitat un racó assolellat per a fer l’esmorzar i, per un camí de tornada a B...

fotos Triar entre els milers de fotografies fetes l’any passat és un exercici complex. Cadascuna custodia un instant, una història minúscula. No totes són imatges excepcionals des del punt de vista tècnic, però totes retenen un moment digne de record: fragments d’un any que ja s’ha escolat entre els dits. El recorregut s'inicia amb un gat negre, immens, de mirada fixa i atenta, que ja ens visitava l’hivern anterior. Va desaparéixer durant l’estiu i, amb l’arribada del fred, ha tornat amb la naturalitat de qui no se n’haguera anat mai. A partir d’ací, la mirada s’aboca a les marjals, a eixa natura discreta i poderosa que defineix les nostres planes litorals. L'objectiu captura àguiles pescadores en ple vol, núvols de corbs marins avançant a l'uníson cap als caladors i escenes tendres del dia de la benedicció dels animals al poble. S’hi sumen també les excursions amb la Universitat Sènior, experiències que sempre resulten enriquidores. En el meu dia a dia, els camins comparti...