Ruta dels ponts i els Calderons de Xulilla.

  

fotos

Setembre és el mes on a pesar d’estar en estiu els indrets abans congestionats, tan sols fa uns dies, es mostren una altra vegada amb la tranquil·litat de la temporada baixa.

Efectivament, vam arribar, pense, jo els primers i vam gaudir de les espectaculars vistes sense interferències visuals. La primera part de la senda dels "pantaners" o dels ponts ja mostra les parets verticals dels dits “Calderons” que són els penya-segats oberts a tall de ganivet pel riu Túria.

En els anys cinquanta hi havia una ruta per als treballadors que estaven fent l’embassament de Loriguilla. Per tal de poder accedir a la pressa es va fer un camí per la llera del riu amb dos ponts. Aquests van caure amb el temps i l’ajuntament els va rehabilitar creant una ruta molt popular pel sentit aventurer i popular que tenen els ponts que, per altra banda, estan protegits i són prou segurs. Res a veure amb la feina dels raiers, que així es diuen, d’abans que conduïen els troncs riu cap a baix i podien morir en un dels punts on el riu queda encaixat en una trinxera amb aigua i dues parets inaccessibles als costats. La tramada és una forma de transport fluvial per la conducció dels troncs de fusta fins als llocs d'utilització. Els troncs es lligaven en conjunts de dos o tres trams de bigues (les tramades) posades un al cap de l'altre per a formar un rai que es transportaven per flotació conduïts per quadrilles de raiers. En un punt de la ruta hi havia una ermita on els raiers s’encomanaven al sant patró per a no morir en l’intent.

No cal dir que vam gaudir molt del pas pels ponts. A l’hora que vam arribar, o tal vegada per ser dia laboral entre setmana, no hi havia cobrador del peatge i ens vam endinsar en la llera meravellats per la magnificència de la geologia i la natura. El passeig és tranquil i bonic, encara que molt xafigat per milers d’excursionistes que ahir no vam trobar. A poc a poc el canyó del riu s’obri i s’albira el mur de contenció de la presa de Loriguilla. L'accés superior ara està tancat i vam haver de refer els nostres passos per a travessar el riu més avall. La presa es va fer amb una aldea amb cases i una capella per al gaudi dels gestors de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Es veia, de tota manera, una mica solitari.

Seguint una pista forestal en prou bon estat vam anar ascendint per la serra veient cada vegada amb més perspectiva l’embassament. Un helicòpter militar estava fent, suposem, maniobres de càrrega i descàrrega d’aigua practicant per a possibles incendis. Mentre pujàvem ho va fer unes quatre vegades descendint com un parotet gegant a l’aigua i amollant la càrrega sobre alguna pineda.

La pista arriba a una zona de conreus de secà i en un moment arriba a la part superior del barranc de Falfiguera. Al principi és un barranc que es camina sense problemes i porta a un abric amb pintures rupestres de l’Art Llevantí que es van descobrir el 1998. He de dir que la majoria de les figures estan desdibuixades pel pas del temps i els elements. Sols una part més alta les deixa veure amb prou nitidesa. El racó és inestable pels despreniments i la pujada no és per a tots els públics.

Feta la visita vam seguir per una agradable senda que anava separant-se del barranc que s’endinsava i es feia més i més inaccessible. En una estona ja veiem Xulilla i el seu castell cavalcant en una mola estratègica.

Vam decidir seguir altra vegada pel llit del Túria fins al dit Toll Blau (Charco Azul). Tota la zona és verda i amb racons molt agradables. Ací ja vam trobar més gent de la que va al lloc, però no és senderista. Arriben a un lloc, es fan la foto per a l’Instagram, tal vegada es banyen i pugen a fer-se un café. Ahir no es veien molts escaladors, altra de la fauna freqüent al poble. Nosaltres també ens vam fer la foto i amb una calor que atalba les pedres vam pujar al cotxe per a tornar a casa. Havíem fet en total uns disset quilòmetres que vam gaudir molt.

Xulilla ha evolucionat amb els anys d’un poble pintoresc amb una natura espectacular en un de tants indrets d’interior amb turisme massiu. Es nota en molts detalls. Per a començar el cobrament de taxes per aparcar, 4 euros, per travessar els ponts 1 euro. Els camins es noten tan xafigats que la senda perd eixa textura natural per a convertir-se en superfície polsegosa i pelada. També es podien veure zones on la gent solta el paper, després d’haver-se torcat, la llauna i tantes altres coses. És l'única forma de sobreviure d’aquests pobles d’interior, però allò que els dona vida també els degrada i els converteix en un parc temàtic com passa ací i allà.