Rambla de Tambuc, Abric de Vicent, Cova de les Dones. Millars. La Canal de Navarrés

fotos

Molt apropiadament valdria allò de dir que estàvem “al cinqué pi”, perquè a primera hora del matí, quan els primers rajos de sol fregaven la copa dels arbres ja estàvem en una zona inhòspita i solitària entre Bicorb i Millars. El camí de pujada és tan enrevessat que difícilment se superen els quaranta quilòmetres per hora per una carretera estreta i plena de corbes. Ja en la pujada veiem la forma tallada pels núvols d’un sol de fresa de forma circular perfecta.

Prop del kilòmetre deu de la carretera, ja en terme de Millars, passa per davall d’un pont el Barranc de Tambuc. Millars, durant els segles VIII al XIII va estar habitat i freqüentat per berbers que parlaven el amazic. Per això conserva topònims com Tambuc, que comparteix etimologia amb la cèlebre ciutat i regió de Timbuctu, situada en el confí desèrtic i meridional del Sàhara. Se'n diu Tingues-Buqt en el dialecte berber tamasheq i significa ‘la part més allunyada’. Curiosament, Tambuc se situa en el confí desèrtic i meridional del terme de Millars, a 4 hores de camí per als pastors de l'edat mitjana.

És precisament en la ribera nord on s’ha habilitat un aparcament per als visitants del jaciment d’icnites de dinosaures que es va descobrir el 1995. Va ser precisament el veí de Millars, José Martínez Royo, qui va trobar les empremtes que van deixar aquelles bèsties al quart i cinqué període del Cretàcic superior, dits el Santonià i el Campanià, que van transcórrer fa entre huitanta-sis i huitanta-tres milions d’anys.

Vam accedir a no massa distància a una enorme placa calcària que ha quedat nua en la llera del barranc després d’un procés que primer la va soterrar i, a poc a poc, va anar erosionant capes superiors fins a posar al descobert les icnites que és així com es diuen tècnicament aquestes restes fòssils d’un passat molt remot. Aleshores el que ara és una zona muntanyosa era una platja al costat d'un mar Proto-Mediterrani que es mostrava amb la marea baixa. Dinosaures ornitòpodes i teròpodes caminaven per aquestes planes litorals i marcaven el fang deixant rastres alguns de considerable longitud. Coberts per sediments van ser preservats fins que l’aigua del barranc va anar tallant la seqüència dels estrats deixant a la vista els moviments d’aquests animals. En conjunt es parla de més de 400 petjades distribuïdes en dos sectors perfectament habilitats per a ser visitats.

El barranc té la llera formada per plaques de pedra plana de bon caminar que s’interrompen per bassots de formes orgàniques entre parets de pedra que mostren la geologia. No són pocs els abrics i, precisament, en un d’ells es veu la figureta pintada d’una cabra envoltada d’altres figures pròpies de l'art llevantí.

En el batejat com “Abric de Vicent” van trobar recer, fa entre 7.000 i 6.000 anys, les primeres comunitats neolítiques que van colonitzar la regió. Ací van plasmar la seua peculiar cosmogonia imaginària, poblada per arquers en acció, dones estilitzades i animals de diverses espècies, a vegades entrellaçats visualment formant escenes. Aquest abric, situat en el barranc del Tambuc, malgrat el reduït nombre de figures que conté, exemplifica les principals constants de l'art rupestre regional. He de dir que sols la figura de la cabra es veu amb claredat i les altres, si no és amb l’ajuda del panell informatiu, no es podrien interpretar.

Ara està protegit per reixes i l’accés ha de ser grimpant una paret de pedra i per la plataforma caminant fins a arribar. A pesar que sembla estar en un lloc llunyà de tota activitat humana la carretera passa a pocs metres per dalt i sentíem les veus dels ciclistes i el soroll de les motocicletes que retronava per tot el barranc.

El barranc de Tambúc em recordava al de la Valltorta. És una ferida entre els tossals que va giravoltant en el seu camí cap a la mar. De vegades sembla una autopista i permet caminar per les immenses plaques de pedra plana sense problemes, altres es fa més angost i cal anar botant o buscant un camí entre les mates. Cada racó és únic per la varietat de formes originals que ha creat el pas de l’aigua. Jo diria que vam trobar una altra zona llunyana de les classificades del jaciment, molt menuda però amb més icnites no assenyalades de cap manera. No sabria dir si el que vam trobar està ja estudiat, però tenien formes molt paregudes a les que ja havíem vist.

La qüestió va arribar quan, seguint les indicacions de l'itinerari del GPS vam pujar a la Cova de la Dona. Hi havia fites que indicaven que per eixe lloc es pujava, el que passa és que no hi havia cap senda i si parets verticals de més de dos metres que s'havia de grimpar. Va ser un moment de tensió. Vam haver de pujar dos dels gossets. Llum, la més major, fent gala d’una agilitat increïble en dos salts va arribar a la primera plataforma. Als altres dos més menuts els vaig pujar jo mateix. Agafant-me com vaig poder de les branques d’un pi, amb molta precaució, vaig poder pujar. Tenia la boca com si fora esparadrap i els nervis a flor de pell. Trobe que el mateix li va passar a Juan que es va queixar que no l’haguera ajudat quan jo mateix em trobava intentant no caure.

Cert és que els autors de la ruta deien que era difícil, però crec que no havien d’haver publicat la ruta sense fer les correccions oportunes. Més que difícil és un pas perillós, vertical, amb pedra solta i impossible per a alguns senderistes. Possiblement hi havia un pas alternatiu, però seguint la ruta, en un determinat moment, ens vam veure obligats a pujar perquè baixar era pitjor per no dir que impossible.

El cas és que vam arribar a la boca de La Cova de les Dones (hi ha qui diu que hauria de ser “de los dones”, per les ofrenes de l'època ibera que es van trobar), una cavitat en la vessant del barranc en eixa zona dit de Zapatero. D’una longitud d’uns quatre-cents metres és el llit fossilitzat d’un antic riu soterrani. Aprofitant els estrats horitzontals de la zona, l’aigua va obrir una galeria que desembocava en el barranc, aquest a l'aprofundir el seu jaç deixà en alt l’eixida del riu formant la boca de la cova que hui coneixem. Té un recorregut de 500 metres i interessants formacions que no vam poder veure. És una cova important pel seu valor geològic com històric per les troballes que s’han fet en ella. Sembla que va ser una cova on es van fer rituals relacionats amb l’aigua i s’han trobat moltes restes ceràmiques.

Malauradament la cova està tota fumada a la boca i l’accés a l’interior tancat per una porta. No vam poder aleshores veure un interior tan interessant. Cavanilles, acompanyat per un veí d’Énguera, Baltasar Fuster i pel seu fill, la va visitar en el que és segurament una de les primeres visites espeleològiques descrites a les nostres terres. Cavanilles i els seus acompanyats portaven tres torxes i quasi es queden sense llum en el seu recorregut. Així ho relata:

“Por esto tomé tres hachas de viento, y no fué sobrada precaución , pues una de ellas se apagó al fin de la caverna, y las otras dos daban una luz débil, que conservamos con bastante dificultad.”

Quasi camp a través, perquè tampoc ací la ruta estava clara, vam arribar a una pista forestal i a la carretera fins a l’inici.

En resum una ruta quasi sempre de bon caminar amb una part perillosa que caldria repassar i senyalitzar per a evitar accidents. En uns quilòmetres passem des de les més remotes èpoques del nostre planeta, fa huitanta milions, a la prehistòria de fa sis mil anys, als rituals dels ibers i a les incursions del nostre estimat Cavanilles que tot s’ho va córrer. Ens fa pensar en la nostra dimensió humana diminuta, només un segon en la història d’aquest planeta.