Viatge a Irlanda del Nord (I) Primeres impressions

fotos

La primera de les contradiccions va vindre en la mateixa ruta del viatge. Anàvem a Irlanda del Nord, part del Regne Unit, i per a entrar a aquest territori els europeus ara necessitem el passaport. Els vols als aeroports de Belfast tampoc són directes. Si li sumem que la connexió amb Dublín és freqüent, directa i que hi ha un servei d’autobusos, fa que siga més pràctica la entrada de manera clandestina en el Regne Unit. Els acords del Brexit han permés una frontera oberta cap a la república i estricta si es tracta d’anar a l’altra illa del Regne Unit. De fet no vam poder trobar el punt on estava la frontera ni al anar ni al tornar.

Irlanda, l'illa, està dividida en dues parts. El 1921 la part majoritàriament catòlica va guanyar la independència i el nord-est va quedar en mans de la majoria protestant que hi habitava a aquells comtats. El paisatge no mostra cap discontinuïtat, tampoc hi ha canvis significatius en l’arquitectura. En realitat no hi ha una diferència significativa en el que són, ara per ara, dues entitats polítiques separades.

La primera impressió de Belfast la vam tindre en arribar al carrer Glengall. A peu, a sols uns pocs minuts estava el nostre allotjaments. Vam passar per davant de l’hotel Europa que diuen que és l’hotel més atacat del món, perquè va patir trenta-sis atacs amb bomba durant l'època dels Troubles — els problemes — que és com es diu eufemísticament a les dècades on aquesta part del món era un camp de batalla entre la majoria protestant i la discriminada minoria catòlica.

Belfast té un urbanisme una mica caòtic i el nostre hotel era una torre de dotze pisos al costat d'edificis més baixos i un complex d’oficines i altre hotel encara més alt. Els carrers estaven ofegats per la manca de llum natural.  Vam desfer les maletes i ens vam apropar al punt més cèntric de la ciutat, el City Council Building, l’ajuntament.

Belfast és una ciutat desgavellada, amb unes poques avingudes que alternen edificis de rajola, torres de cristall i imponents edificis seus dels poders religiosos, econòmics, polítics i judicials fets imitant estils del passat per a donar-li pompa i circumstàncies. Alternant hi ha carrers abandonats plens de pintades, edificis racionalistes dels seixanta o setanta bruts i abandonats, carrerons foscos amb contenidors de fem, carrers amb els típics pubs i esglésies en millor o pitjor estat de moltes branques del cristianisme.

Vam decidir fer una passejada fins al Titànic Quarter. Belfast encara no ha perdut tot el seu potencial industrial que una vegada va tindre, però, tot s’ha de dir ja no és el que era. El centre de la ciutat està al costat del riu Lagan i va ser aquest l’origen de les drassanes i infraestructures portuàries que hui s’han reconvertit en nous barris moderns on passat i present conviuen per a més gaudi dels turistes que visiten la ciutat.

El Titànic Quarter, ubicat a la ribera est del riu, és una proposta urbanística de recuperació de la zona de les drassanes on es va construir el malaurat vaixell que hui tanta fama aporta a la ciutat. Un passeig a vora riu porta a una sèrie d’edificis per a l’oci, apartaments i un centre educatiu de formació professional. Un altre immoble de l’època de major glòria de les drassanes, és ara un hotel i pel barri ja no hi ha treballadors amb gorra que a desenes de milers treballaven a la zona. De fet, són els turistes, els veïns i els estudiants els que els han substituït en un espai amb meravelloses vistes del skyline del centre.

Amb els darrers rajos de sol vam arribar al Museu del Titànic, un edifici amb cobertes d’escates metàl·liques que fon el concepte de la proa del vaixell amb l'iceberg i la seua superfície polièdrica que el va enfonsar.

Una escultura d’una dona volant al cel antecedeix la porta del museu. Una llum dolça l’acaronava enfront dels reflexos enlluernadors de les parets. No molt lluny quedava el transbordador Nomàdic, en dic sec, únic sobrevivent d’aquells anys on la tecnologia semblava abastar totes les necessitats humanes en un ambient positivista on es pensava que la ciència salvaria a la humanitat.

No cal dir que el Titànic va ser la mostra del fracàs d’aquest pensament. Pocs anys després del seu enfonsament va esclatar la Primera Guerra Mundial i tots els somnis de progrés van morir ofegats pels gasos, rebentats per les bombes i traumatitzats els soldats per una guerra sense fi on la màquina es va girar contra els éssers humans.

Molts anys després el Titànic, el seu fascinant relat, atrau milions de visitants que recorren el Titànic Quarter gaudint d’una ciutat ara mateix en pau, però que va partir una violència extrema i encara està caminant pel fil d’un ganivet afilat que separa, encara, les comunitats catòlica i protestant.