Rafaello


fotos

Rafaello estava perdut feia un mes com a poc. Cada vegada que passàvem pel camí al riu eixia a jugar amb les gossetes feliç de trobar companyia. Fins i tot ens acompanyava lluny del forat on havia trobat un amagatall.

Vaig preguntar a la dona de la parcel·la veïna i va dir que no sabia res i que no el volia perquè tenia gats. Tanta fam tenia que l'alimentava amb el pinso dels felins que li calmava la fam però no era apropiat per a un cadell de sols cinc mesos. Rafaello hagué de vindre al món el mes de maig i poc després d'abandonar la mare es va perdre o va ser abandonat.

El diumenge anunciaven una pluja torrencial de cara a la nit i quan ens va seguir no vam tindre cor de deixar-lo a la seua sort. Va vindre a casa i només vam poder el vam portar al veterinari. Tres gossos a casa mascles i femelles és més del que podem. Va resultar que no portava xip ni identificació i li van donar una pastilla antiparàsits. Efectivament tenia cucs. A saber què hauria menjat la criatura! Devorava famolenc i agraït. Era desmanegat com bon cadell i en unes hores ja es sentia feliç a casa. El manteníem a distància per evitar possibles transmissions de malalties, però quan li deixàvem jugava amb la nostra menuda com solen fer els cadells.

Gràcies a la veterinària ja té família d'adopció i un nom. Ara és Mike i viu amb xiquets. Encara que ja no està a casa recordaré sempre aquests ulls dolços i aquestes expressions d'alegria en saber-se estimat.

Qui abandona a un animal tan noble com és un gos no té cor.

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy

Imagen
¿Qué año fue? Pienso que sería el curso 1989 1990 cuando trabajé un año de profesor en Pego. En aquellos tiempos el instituto estaba ubicado en una serie de edificios, haciendo esquina, junto al campo de fútbol y al final del paseo de Pego, con el venerable colegio de educación primaria, ya cerrado como tal, puerta con puerta. Cada día iba y volvía a Gandía con el Citroen AX que había comprado en mi primer año en Villena y pasaba la mañana entre clases y ratos en el bar del instituto donde Paco, el camarero que llevaba el local, y su mujer nos hacían unos bocadillos únicos que todavía recuerdo. Mi compañero era Pepe, un chico de Segorbe que era un trozo de pan, pero firme como una vara ante los alumnos. Me hicieron tutor de un grupo de que antes se llamaba primero de BUP y ahora sería tercero de la ESO. Como siempre, hicimos una elección de delegado a primeros de curso. Entonces el niño o niña que le correspondía ejercer las funciones del cargo tenía que llevar con él el ...
Leer más

Els dies d’estiu a la bassa dels Koninckx

Imagen
Era un estiu a cavall entre els seixanta i els setanta. A les fotos dec tindre uns sis anys. Vaig aprendre a nadar en aquella bassa d’aigua maragda, glaçada com el gel quan l’acabaven d’omplir i, al cap de pocs dies, tenyida d’un verd llépol que proliferava en una aigua sense clor. Mon pare, que de jove havia sigut bon nadador, ens encomanava confiança: amb prou feines gosàvem soltar-nos de la paret, i a colps de cames i manotades avançàvem fins al port segur dels seus braços. La finca dels Koninck s’alçava a la carretera de Gandia al Grau. S’hi accedia per una porta i un camí recte que menava a un casalot immens, ja vora del riu. A tocar de la bassa hi havia una caseta que feia de vestidor, arrapada al pou d’on naixia l’aigua per regar la finca. Al costat, un vell llavador ja mut, sense cants ni mans que l’amenaren. Tot al voltant, els horts de tarongers escampaven la seua olor de terra i a camp, dolça i persistent. No gaire lluny de la bassa, s’alçava la casa de camp d’una família be...
Leer más

La qüestió de les Comarques Centrals. Una eixida de camp

Imagen
fotos La jubilació et permet ocupar el teu temps en aquelles coses que t’agraden i, en aquest cas, havia sentit parlar de la Universitat Sénior. Tenim a Gandia dues ofertes de les dues universitats públiques amb seu a València. En el meu cas vaig triar la de la politècnica per comoditat i horari. Amb uns quants mesos ja, i amb diferents professors, he de dir que és molt satisfactori el fet d’anar i revisar coneixements o adquirir-ne de nous. Enfront d'eixe clixé del vell jugant a les cartes en la llar del pensionista del poble, l'home avorrit a la barra del bar o la colla de xafarders asseguts a un banquet al sol, els nous jubilats jo diria que viuen una segona oportunitat vital de fer del seu temps un moment en què gaudir altra vegada de la vida a més de socialitzar amb altres persones entre els seixanta i els huitanta. També és el moment de retrobar antics companys de treball, professors que vas tindre o alumnes que ara són els docents. He de dir que l'experiència és molt...
Leer más