Solitari Cirat

fotos

Anar a Cirat és certament complicat per als saforencs perquè es tarden més de dues hores per arribar-hi. El camí va fent-se més i més tortuós a mesura que la carretera va acoblant-se als nombrosos accidents del terreny i a l'orografia escarpada de les muntanyes de Castelló. Finalment a vora les huit del matí vam arribar a un poble de sabor valencià per la torre de l’església i morú si veiem les cases apinyades en un tossal amb carrerons tortuosos i amb forts pendents.

Tot i ser un indret tan lluny de casa Cirat m’ha sigut sempre un lloc familiar en la distància, perquè el meu amic Pablo passava les vacances a la casa familiar de son pare aleshores ja difunt. Montanejos i Cirat formaven part del seu relat de les vacances de l’estiu i, fins i tot, una vegada que ja quasi no recorde, vaig anar i veure una casa bàsica de poble de muntanya que amb les coses de la herència van vendre.

Cirat ha sigut una mena de desig del meu amic Juan. Com sempre llegeix algun text que li motiva a fer eixa ruta i s’encabota fins que la fem. Anava a ser la primera setmana de març, però el mal temps ens va fer desistir. Calia que anàrem amb temps per a tornar sense presses ja a la vesprada i això ja exigeix un joc de caramboles amb la família que sempre em volen a casa a l’hora de dinar.

Per fi vam poder anar ja a les acaballes de l’estiu amb una climatologia perfecta per a gaudir de l’aire lliure sense patir massa calor però amb l’oportunitat de prendre el bany als tolls dels rius i barrancs de la zona. De fet vam arribar amb uns 17 graus per a finalitzar el dia amb uns 30 i un poc més.

El trio caní anava a tota l'energia que els dona un passeig per la muntanya amb secrets olors animals que nosaltres ni sospitem. Els germans menuts malbarataven l’energia en bregues temibles per l’aspecte però absolutament teatrals. La primera etapa va ser l’ascensió al castell de Cirat, mínima expressió de muralles i un aljub d'allò una vegada va ser.

El senyor musulmà, després de la conquesta cristiana, es va fer cristià per a continuar amb el poder. Zayd Abu Zayd, aquest era el seu nom, es va convertir en Vicent Bellvís. El 1235 la població s'avalotà arran de la conversió del seu senyor al cristianisme però fou reconquistada un any després pel mateix Zayd. L'expulsió morisca de 1609 delmà la població al 50%. Va ser un escenari destacat de les guerres carlines. Fins i tot algunes cases arribaren a ser cremades.

Precisament la llegenda del nom del Salt de la Núvia, un paratge destacat del poble, ve relacionada amb aquests fets històrics. Es tracta d’un espectacular gorg i cascada enclavada en un amfiteatre natural. La llegenda, certament inversemblant, però molt melodramàtica conta que durant la II Guerra Carlista, Mariana (de Pavías) i José (de Morella) es van trobar una vesprada. La nit va ser màgica i van prometre tornar-se a trobar acabada la guerra. Els pares d'ella tenien una altra idea i la volien casar amb un jove de Cirat. Durant el viatge d'ella cap a Cirat, a lloms d'una mula, el seu grup va entropessar amb una partida de carlistes entre els quals es trobava el seu estimat José. Va començar un tiroteig i José va morir. La mula, amb Mariana als seus lloms i espantada, es va despenyar per una gran cascada que, des de llavors, es coneix com el Salt de la Núvia de Cirat.

A l’indret vam arribar per una senda amb vistes impressionants dels barrancs i les muntanyes cobertes d’una vegetació exuberant i amb moles de pedra verticals que recordaven als paisatges del Caroig. Vam arribar al Salt de la Núvia per dalt veient un toll que l’alimenta i després vam anar a la base on un semicercle de parets de pedra envolta una llacuna d'aigua maragda.

La segona fita va ser el mirador de la Noguerica ubicat en l’altiplà que es forma dalt de parets de pedra de vertigen que miren al nord. Al peu de la Vall del Millars es veia la figura allargada de Cirat i pel nord la forma característica del Penyagolosa. Cirat ja és un poble de parla castellana per la repoblació aragonesa que va arribar a la zona. L'evolució demografia de la zona és dramàtica dels 1764 habitants del principi del segle XX fins als 270 de 2011. En un esforç desesperat aquests pobles s’acullen a polítiques de promoció contra la despoblació per a atraure famílies amb xiquets. L'hemeroteca mostra la imatge d’una família xilena amb xiquets que va arribar a principis del 2022. El temps dirà si és una solució o un experiment fallit.

Els peus ens feien mal baixant per una fresca pista forestal amb un pendent considerable envoltada de pins. Vam arribar a l´hora de dinar al Pou Negre del Barranc de les Salines. Format per lloses de pedra plana l’aigua cau per un tobogan en una piscina natural amb suficient profunditat per a botar sense por. Juan i jo ens vam llançar, els gossets anaven rodant sense entrar més que per a mullar-se les potes i Llum la més major es va fer un cabdell en un raconet a l’ombra mirant-nos en la distància. No cal dir que no li agrada per a res l’aigua!

Sobre la pedra plana vam dinar i ja ens vam dirigir a l’últim lloc que volíem visitar, el toll dit “la Banyera” alguns metres més amunt en el mateix barranc. Juan va voler repetir i jo em vaig refugiar a l’ombra observant el paisatge. Precisament observant amb tranquil·litat una accidentada paret de pedra de rodé vaig poder veure una cabra i la seua cria en una volada inversemblant en la paret vertical.

Em quede amb la contradicció de paratges tan bonics i tan abandonats. Estem convertint les muntanyes en parcs per a turistes de cap de setmana o a l’estiu mentre els habitants fugen a les zones costaneres, com va fer el pare de Pablo, per a fer una vida lluny de la seua terra. Cirat, gran en la distància, queda com una closca buida que dorm entre el passat dels seus edificis centenaris i un futur incert i solitari.