Per les terres de la Mariola

fotos

En la foto un gos pastor alemany salta feliç els obstacles que sobreïxen sobre un mantell de neu al Pla de les Ànimes de Bocairent. Robust com un llop sentia una alegria irracional a pesar del fred estimulant d’aquell dia de desembre de 2009. Com solem fer els de la Safor, correm il·lusionats com a xiquets només ens arriba la notícia de la neu a les comarques de l’interior. Així ho férem amb els pares i així ho vaig fer jo amb la meua filla i els meus nebots.

Ahir, seguir les instruccions del navegador, vam seguir la carretera que des de Bocairent s’endinsa en la Serra Mariola. Només vam arribar a la destinació, vaig descobrir que havia tornat al mateix lloc. Vam descarregar les motxilles i la gosseta, diminuta i nerviosa, va córrer per tota la zona dels voltants explorant amb excitació un lloc ple per a ella de noves sensacions.

Les persones fem nostre els paisatges a mesura que ens fem majors i anem donant sentit als indrets on vivim o per on passem.

Vaig treballar de professor a un dels dos instituts de Villena en el meu segon curs de carrera professional. Aleshores agafava el dilluns el cotxe de mon pare, un Seat 850, i recorria la Vall d’Albaida fins a agafar el port de Bocairent, aleshores una carretera infame que, si , trobaves un camió, havies de pujar tot el port tragant el seu fum. En arribar a la culminació es veia l’ombrívol vessant nord de la Mariola, el qual, sempre al sud tancava la perspectiva amb una visió fresca que contrastava amb els colors terrosos de Bocairent que sortia a la dreta com una aparició treta d’un quadre romàntic. La recta continuava fins que l’església de Beneixama obligava a girar a l’esquerra bruscament. Banyeres, ja a l’altura de la ben coneguda “Venta del Borrego” s’albirava amb el seu orgullós castell regnant impertèrrit sobre el nucli de cases del poble. Era allà el 1989.

Era la primera vegada que recorreria aquest tram de la Mariola que uneix Bocairent i Banyeres i que aquests darrers reclamen com a propi, perquè un dels senyors que van tindre, Pere d’Artés, va vendre gran part del terme al poble dels veïns. Mirant el mapa es pot entendre bé, doncs la frontera entre comarques i províncies queda a la porta de casa dels banyerencs.

Del Pla de les Ànimes hem baixat fins a l'Ermita de Sant Antoni de Pàdua que sempre veia en els meus viatges però mai gosava visitar. Un escamot de xiprers enquadrava el senzill edifici en una via amb molta vida de gent caminant en un matí de llum neta i fort vent.

Altra vegada Banyeres. Ja l’havia visitat fa uns anys amb una trobada d’una pàgina de Facebook i amb motiu d’una volta per les fonts del Vinalopó. El paisatge, des d’unes altres perspectives no em va resultar gens estrany. Vam tornar a ascendir fins al dit Capollet de l’Àguila, límit de terme. El puntal de pedra estava coronat per una creu amb una estrella de nadal ja preparada. El Castell i els edificis religiosos de Banyeres es destacaven sobre la Penya la Blasca i a la dreta es veien Beneixama i allà al fons Iecla més enllà de les terres de l’antic Regne on hi era la frontera.

El vent era, per moments, desagradable i vam fer una parada per a menjar i beure xocolate calent que portava al termo. En el nostre caminar albiràvem cims i llocs coneguts i desconeguts. La visibilitat ens permetia, fins i tot, veure València i les serres de Castelló. Per altra banda les de Múrcia i Albacete. Almansa i la Serra del Mugrón sobreeixint la Solana de Beneixama. Una altra perspectiva de les terres que vaig veure en el meu primer viatge en globus entre Bocairent i Fontanars.

El darrer tast del dia va ser el Morro del Porc, una petita elevació que ens va permetre observar la part més nova de Bocairent.

De qui és aquest món? És l'estimada Mariola més de tots els pobles que l’envolten? Jo diria que no. El paisatge que forma el decorat de la vida és fonamentalment de les persones i ningú té dret a proclamar la propietat d’un paisatge que és de tots. És dalt de la muntanya on el sentit de frontera es perd i més sentim aquesta relació íntima amb un planeta delicat que estem destrossant.