Aielo de Malferit i el Barranc de la Fos (La Vall d'Albaida)

 fotos

Aquest racó, al nord-oest de la Vall d’Albaida té sonoritats familiars per a mi. Només hem passat per la bodega de licors d’Aielo, he vist que aquesta portava el cognom Mompó. Certament ma mare era Polop Mompó i sempre es deia en la família que teníem arrels a l’Olleria. Aielo de Malferit, en aquest cas, és un poble que es plega a la corba suau que fa el riu Clariano, un riu que després es dirà d’Albaida per a morir al costat de Cullera amb el nom de Xúquer. El seu pont centenari, més aviat les seues restes, jauen com a peces d’un abandonat joc infantil de gegants sobre la façana tradicional del poble coronada per la típica torre i cúpula de tantes i tantes esglésies valencianes.

El vent, per fi, ens va perdonar el dia oferint-nos un matí de final de tardor de colors suaus i temperatura molt agradable. La primera fita va ser la Creu de la Serratella, culminació d’un tossal que ofereix vistes a la Banda d’Ontinyent i a la d'Aielo amb una magnífica perspectiva de tot l'arc de muntanyes que encercla la Vall d’Albaida.

Ens hem dirigit cap al Pont de l’Arcada albirant ja les aigües del Clariano encaixades entre les parets del Barranc de la Fos. Aquesta construcció va ser la solució del segle XIX (1807) per a portar l’aigua a les hortes del poble. Es tracta d’un aqüeducte que salva els vora trenta metres d’una banda a l’altra del riu i que és hereu de construccions anteriors desfetes pels arravataments ocasionals del Clariano. Cal recordar les inundacions de fa uns anys de les parts baixes d’Ontinyent i la destrucció del pont d’Aielo. Encara es veuen les empremtes d’aquella riuada per tot el Barranc de la Fos.

Hem pujat per un tossal quasi tot de pedra i amb ocasionals aparicions de fòssils d’una petxina ací a allà. En arribar a la Cova Blanca hem gaudit del sol i les vistes de l’estret mentre fèiem l’esmorzar. Seguint una senda molt ben habilitada, amb ajudes freqüents, hem visitat la segona cova, la Cova de la Fos, un tub llarg que sembla artificial per les seues formes.

Ja en el punt més alt hem arribat al misteriós “Tambullo de les Mentires” que ni se sap perquè es diu “Tambulló” (paraula sense explicació a cap diccionari) i no Molló, ni tampoc qui va crear aquesta forma de pedres apilades com un volcà obert per una de les bandes ni per a què.

Ja passant al terme d’Ontinyent hem passat per la partida de la Clariana, amb unes instal·lacions industrials en decadència i un saló de bodes amb una entrada amb dos ullals d’elefants i unes banyes de cérvol. No sé per què però tanta banya en un lloc de noces em dona mala espina.

Finalment, per damunt de la canal que porta les aigües pel molí Bata fins a l’arcada del principi, hem vorejat el Clariano, que, tot s’ha de dir, feia una pudor molesta que trencava la bellesa del paisatge. Els d’Aielo s’han queixat dels seus veïns per la mala qualitat de les aigües contaminades, però sembla que no és un lloc on es puga un plantejar, ni de lluny, el bany.

Hem aprofitat que la ruta era curta per a fer un tast d'Aielo, un poble de carrers rectes típicament valencians amb zones més populars i un carrer amb cases clarament de gent benestant del poble. Cal destacar la porta del Carme, que obria la muralla a la banda del riu, l’església i l’ajuntament ubicat on era el palau dels senyors.

Aquesta ha sigut la ruta d’aquest dissabte. Espere que us agraden les fotos i que deixeu comentaris que sempre m’alegren