La Serra de Crevillent

fotos

Cal dir que la intenció inicial sobre l'expedició d’ahir va fluctuar de nord a sud fugin d’un plugim instal·lat a les comarques centrals. Les previsions de l’oratge, finalment, ens van portar molt més al sud del que solem anar.

Crevillent el coneixia per alguna visita de fa anys a comprar una catifa per a casa. El poble, frontera lingüística del Valencià, té una fama ben guanyada per la seua industria de fabricació d’aquest producte que té arrels en la producció artesanal amb fibres vegetals obtingudes dels voltants, tant els joncs de la plana com l’espart de la serra. Aquesta activitat, descrita pel Mossèn Cavanilles en la seua obra monumental, es va adaptar als inicis del segle XX a la fabricació de catifes de llana. Crevillent va arribar a ser tot un símbol d’aquesta manufactura a l’Estat Espanyol, però la globalització ha fet morir en gran mesura aquesta indústria tradicional al poble.

L’autopista creua de nord a sud i en una de les eixides, ja passat Elx, s’endinsa una carretera per un polígon industrial ple de comerços xinesos amb altres naus abandonades i decorades amb grafittis que no fan més que mostrar certa decadència a la mateixa porta de la població.

Pujant per un centre urbà de carrers laberíntics ens vam endinsar per un camí rural que ens va portar al vessant de la serra junt a l’aqüeducte dit “Els pontets” hui restaurat però sense cap utilitat pel que fa al transport de l’aigua. Cavanilles cita elogiosament Crevillent i els seus pobladors per la passió que van posar en extraure l’aigua amb mines horitzontals que s’endinsaven en la muntanya per a arribar a captar de les profunditats els fils d’un líquid valuós en terres de clima àrid.

Per als que som de les Comarques Centrals hi ha una fita al sud on la verdor de la Safor i la Marina alta comença a transmutar-se en un desert terrós amb una vegetació de tons grogosos o bruns sobre un sòl blanquinós. L’Alacantí ja és amb els seus turons un desert per a nosaltres i, en eixe sentit, la Serra de Crevillent, el seu vessant meridional és un laberint d’amagatalls tortuosos on pistes, barrancs i turons de formes suggeridores creen un paisatge quasi marcià si no fora per la presència d’una vegetació pròpia d’un desert.

La Serra de Crevillent sembla ser molt estimada per la fauna esportista actual i ens vam trobar amb multitud de gent amb roba esportiva fent bicicleta o caminant. Sembla, això sí, que els que vam triar els indrets més recòndits vam ser nosaltres, doncs en molts llocs no ens vam trobar a cap persona.

El valencià local té moltes interferències amb el castellà dels voltants i vam trobar a la descripció de la nostra ruta la paraula “xosses” referint-se a construccions de pedra seca, un poc semblant als “cucos” d’Enguera o a les barraques de pedra seca dels pastors. Sembla, segons un comentari que he trobat, que es van fer per a preservar la pólvora de les pedreres dels voltants i van ser usades posteriorment pels ocasionals visitants. El que és cert és que el terreny de tota la serra està trencat per molts llocs i es veu les restes d’una activitat d’extracció dels recursos geològics de la zona. Pels colors rogencs i la pedra dura i cristal·lina, amb cristalls d'algeps, vaig deduir que era un aflorament de Keuper, que sempre mostra una orografia característica. Tota la zona presentava una orografia d’aspecte convuls amb pedres barrejades de molts colors.

Vam explorar dos barrancs de formes atractives arribant pel dit Barranc de la Mel al pouet homònim. Vam fer parada i fonda i seguint una ruta molt embolicada a un altre barranc on, per sorpresa, vam veure un altre refugi de pedra seca amb un naixement amb figuretes que algun devot ha col·locat.

La Serra de Crevillent sempre ha sigut un lloc habitat, però no sempre per personatges amables. Va ser amagatall de la colla de Jaume el Barbut, bandit molt conegut als inicis del segle XIX i que acabà els seus dies fregit i desmembrat amb el seu cap exposat al centre de Crevillent. Molt més enrere, fa tres mil anys, va ser el lloc on s’ubicava la llegendària ciutat protohistòrica d’Herna a la Penya negra. Sembla que els dipòsits de coure van ajudar a crear una comunitat amb lligams amb els fenicis i producció d'eines i armes de bronze.

El dia no es va acabar d’aclarir mai. Des d’on una vegada va estar la ciutat veiem el reflex del Fondo d’Elx i la silueta tètrica de la Serra d’Oriola. No va ploure, però el dia va estar gris i fred. Tal vegada va ser millor així, perquè a l’estiu ha de ser un lloc molt castigat pel sol.