Carme, hauré d’emborratxar-me.
Article publicat al Llibret de la Falla Plaça Prado de Gandia, per Jordi
Garcia Polop
—Carmen—, va dir Frederic en somnis. Eren
les quatre de la matinada i la seua dona Geno, de Genoveva com l’àvia materna, es
va despertar amb el seu crit. —Me gustas
mucho—, murmurà amb boca pastosa el seu marit. De l'endormiscament inicial Geno
va obrir els ulls amb una premonició al cor. Una altra vegada parlant en somnis
d’una dona. —M’enganya—, va pensar horroritzada. L’home encara va murmurar unes
frases més; inconnexes, sense sentit, però la sospita ja havia arrelat i Geno
estava disposada a saber més. Llostrejava per llevant i encara no havia pogut
pegar ull. Les cases del poble, encimbellades en un tossalet, es decoraven amb
les primeres llums dels treballadors desdejunant en un ambient que tintava del
malva al blau. El dia seria fred i l’araboga cobria a poc a poc el terme amb
una grisa malenconia.
Ells
dos havien format una parella estable al caliu de la llar: sempre junts des que
Frederic va tornar al poble. Tenien tres xiquets dels quals, malgrat alguna
iseta pròpia de la seua condició, estaven desvanits. Ell era un bon pare i no
seria ni la primera ni la darrera vegada que els havia empapussat quan eren més
menuts amb trocets de pa mullat amb oli i lluç torrat. Eren una família, si no
perfecta, sí moderadament feliç. Fins ara, clar.
Frederic
era comercial d’una fàbrica de caixes de llauna en un poblet perdut entre les
serres del nord d’Alacant i, amb certa freqüència, viatjava per tota Espanya
oferint els seus productes a les millors cases d'alimentació i begudes. Era
apreciat pels clients per la sobrietat de les seues formes i la formalitat amb
el seu treball. Com deia el seu avi alcoià feia feina de “fil de vint”. Tenia una xiqueta de secretària, Carme, que
s’havia incorporat a l’empresa en finalitzar les pràctiques de formació
professional. Nascuda sota el campanar, a la casa de la família de l'oncle
rabosa, gent del poble de tota la vida, va ser admesa pels propietaris com una
més de casa. Qui no és bonic amb vint i pocs anys? Carme era una xica de cos
proporcionat, cabell castany i ulls riallers. Simpàtica i servicial sempre
atenia al seu superior directe amb diligència. El viatjant, com es deien abans
els comercials, en arribar a l’oficina, feia per amagar una mica la panxa i
parar com milhòmens davant d’ella.
Frederic
era d’una família de llauradors modests. A falta de més recursos, el pare havia
sigut jornaler i, sense haver passat mai fam, sols tenien unes llenques
perdudes per la Serrella que tan sols donaven per a fer una mica d’oli, produir
garrofes, en el seu dia, per als animals de casa i algunes ametles per al
consum domèstic. Don Octavio, el rector del poble, un manifasser com solen ser
els de la seua condició, havia vist que el xiquet era bo per als estudis i,
pobret meu, se’l va emportar a Oriola a fer carrera eclesiàstica sota la batuta
del seu germà que era el director del seminari. El malaurat Frederic no va
gaudir d’aquella vida a rinxo dels faldons negres i amb una indefinida olor a
ferum. No, no era allò el que li agradava, però, a canvi, va fer la secundària,
aprendre a parlar en un castellà fluid i xampurrejar llatinades. A més a més es
va fer seguidor del Real Madrid i es va aficionar a escoltar música que altres
seminaristes portaven dels seus pobles.
Geno
va pensar, —cal traure clarícia, no em fie d’aquest tracamandero. Carmen... Qui
pot ser Carmen?— Un calfred li va estremir tot el cos. —Serà... — No va arribar
a completar la frase. Ho va entendre tot de sobte. Frederic s’entenia amb la
seua secretària. On s’amagarien? A Alcoi? Carme anava de tant en tant a portar
els papers de l’empresa a tresoreria, a la seguretat social o a altres coves de
la burocràcia requerides per al bon funcionament de l’empresa. La ciutat era
millor amagatall que no el poble on, si feies una malifeta, ho sabia tothom ben
aviat. Frederic no se sabia per on parava i igual podia estar a dos carrers de
casa o a Múrcia. No era gens difícil que trobaren un racó discret on festejar.
Allà
al principi dels huitanta ell havia finalitzat el batxillerat, però no va
seguir. Els pares no van poder-li pagar una carrera com tampoc tenien una
perspectiva vital més ampla que la distància que separava la Serrella i Aitana.
En tindre una cultura matemàtica mínima, una mica més de món que el comú dels
seus quintos, i domini del castellà, es va col·locar a l’empresa del poble com
a viatjant. Totes les setmanes anava amb el cotxe dièsel de l’empresa per a
arribar derringlat els divendres, si és que tornava i no estava a l’altre cantó
de la península dues o més setmanes. Si podia, aprofitava el cap de setmana per
a pujar a la muntanya i fer brosses; romer, sàlvia, sajolida, rabet de gat,
arrel de panical i timonet, per al que, deien, era el millor herber dolç de tot
el Comptat, fet, però, a l’estil de Beneixama. La vida d’un comercial era
solitària i moltes hores al volant les feia escoltant una vegada i una altra la
seua col·lecció de música de rumba flamenca entre bou i bou d’Osborne. En el
primer cotxe va ser amb cintes de cassette, després arribaren els discos
compactes i ara l’Spotify feia la selecció que passava per tecnologia wifi,
coses de la modernitat, del telèfon al sistema de so del vehicle.
El
major dels tres fills, ja amb catorze anys, era molt hàbil, com tots els de la
seua edat, amb la tecnologia i es coneixia totes les maganxes de la tablet i
els mòbils. Geno, aprofitant que estaven veient una sèrie americana de
detectius, li va preguntar que com feia la policia per a poder saber on estava
un telèfon. El xiquet, una mica mosquejat, no fora que ara la mare sabera que
anaven a jugar al molí en ruïnes on fumaven el que no devien, li va explicar
com google tenia una aplicació per a trobar el telèfon. Geno va aprofitar un
dia que Frederic estava pels bancals esporgant i que s’havia deixat el mòbil a
casa. No li va costar molt esbrinar la contrasenya 051061, la data del seu
aniversari. I és que Frederic no semblava ser un home gens complicat. No va
tardar molt, doncs, en poder saber des del seu telèfon on era Frederic.
En
poques setmanes va saber que anava i tornava a un local, antiga fàbrica de
teixits, amb trasters públics al barri del Batoi d’Alcoi. Ho feia de tant en
tant, abans d’iniciar un viatge i, si aquest havia sigut el cas, també a la
tornada. Com un rellotge. Una vegada va anar seguint-lo i, per casualitat, va
veure que Carme li portava unes caixes de cartó grans de la fàbrica. Què podien
portar-se entre mans aquells dos?
Era
divendres i Frederic havia dit que aniria a Segòvia i que no tornaria fins
diumenge a migdia. L’hivern encara era el senyor de les terres més altes de la
comarca, però els ametlers ja feia setmanes que anunciaven el bon temps. Aquell
dia un cel blau i un sol quasi de primavera omplien la Vall d’una llum fresca
que animava a caminar. Eren falles als pobles de la plana costanera tan iguals
i tan diferents dels de les comarques de l’interior.. Frederic, així ho deia el
telèfon, estava allotjat, segons va veure, a un hotel de Gandia. —El mentider
aquest...—, pensava Geno bufant com un dimoni. No va poder suportar-ho més i va
decidir esbrinar què passava. Amb una excusa peregrina va deixar els xiquets a
casa dels avis, avisant que tornaria ja tard i que millor dormirien amb ells.
Com tantes vegades havia vist a The Wire
es va situar amagada en el cotxe en un carrer alt prop de l’eixida de la
fàbrica. Alguns veïns passaren pensant que estaria esperant al seu home, altres
anaven als camps amb el tractoret. Seria ja passat migdia. Efectivament Carme
va eixir per la porta lateral amb un parell de borses de viatge i una maleta de
rodes, va agafar el cotxe amb direcció oest. Geno, a certa distància, la va
perseguir per la carretera comarcal entre barrancs, per l’autopista passant
Cocentaina i Muro i passant per la Vall d’Albaida fins que arribà a Gandia.
Tot
el transit estava complicat pels molts monuments que tallaven carrers i places.
Geno i Frederic havien anat alguna vegada a la platja i a visitar el Palau dels Ducs o a la Fira.
Tenia una idea aproximada del centre de la ciutat. En passar una comissió amb
la banda de música els dos vehicles van quedar separats i Geno va perdre el
rastre de Carme.
—Què
faig ara?—, va pensar. El telèfon li va dir que el seu home estava a l’hotel.
Segur que, si anava, els descobriria. Efectivament va arribar-hi i, amagada a
rinxo d’un fanal, amb ulleres de sol i un mocador al cap, va veure a Frederic i
Carme eixint per la porta de la recepció. Un xicot amb barba i aspecte
desmanegat se’ls va apropar i es va veure com Carme li’l presentava al seu home
que portava en la mà la maleta de rodes. En acomiadar-se els joves van
continuar carrer avall i ella es va penjar del coll besant-li apassionadament. Geno
es va quedar bocabadada. No entenia res. És que aquesta joveneta anava de home a
home Per tot arreu se sentia el rebombori dels coets i la remor de la música de
banda. Lluny es veia la silueta d’una gran falla ja enllumenada pels focus i
les bombetes elèctriques. Els xiquets, dolents com una pedregada, anaven llançant
petards per tot arreu. Va esperar una llarga estona fins que Frederic va tornar
a eixir. El cor quasi se li ix del pit en veure’l amb la maleta. —Me cague’n
Dènia! Ací va el borinot aquest!—
No
era molt difícil passar desapercebut entre la multitud festera i els centenars
de turistes i menys seguir a un home amb una maleta enorme amb rodes. Després
de caminar uns carrers Frederic va arribar i va entrar a un local amb un
cartell que deia: Casal de la Falla Marquesa de Valier. Geno no va gosar a
entrar per vergonya, però pacient va esperar vigilant la gent que entrava i
eixia. Què podia fer el seu home a un casal faller?
Passaven
ja de les deu de la nit quan va sentir música que eixia de l’interior. Va
aprofitar un moment en què tot el món semblava estar dins i es va apropar a
l’entrada. Un cartell fet amb la impressora deia: Hui gran actuació, “El niño
de Orihuela”. En passar la porta del va entrar a una sala de sostres alts,
llarga i decorada amb banderins i fotos de presidents i falleres, estava plena
de taules amb membres de la comissió i amics que havien acabat de sopar. A l’escenari
Frederic, no semblava ell mateix, vestit amb una camisa amb volants, i
pedreria, amb una perruca llarga arrissada cantava amb un micròfon una rumba
als sons d’un equipament de so que suplia l’orquestra. No ho feia mal i, tot i
que el públic no era el d’un teatre, es notava que gaudia de la música
festívola i l’art del cantant. Unes quantes parelles ballaven davant
l’escenari. Geno no s’ho podia creure. El seu home un cantant de rumba
flamenca. Amb els ulls com a plats es va quedar atabalada, de gaidó al costat
de la porta.
Frederic
seguia l’actuació ignorant fins que es va adonar que la seua dona estava entre
el públic. Va vacil·lar un segon però, com el professional que era, va
continuar l’actuació.
En
acabar la cançó es va torcar el front i panteixant va dir: — Hui vull dedicar
la següent peça a la dona que més m’estime en la meua vida. Una persona que em
completa i sense la qual no podria viure i que hui és amb nosaltres. Lleveu el
Carmen de la lletra de la rumba que us vaig a cantar i poseu Geno: l’amor de la
meua vida. Va per tu!— Amb una mirada fixa en la seua dona i expressió
emocionada es va arrancar a cantar al millor estil de Los Chunguitos. Ella amb
els ulls plorosos i tremolant el mirava commoguda.
“Todos los días paso por tu calle pa’
ver si te veo
Me gustas mucho y quiero ligarte pero no me atrevo
Siempre que te tengo muy cerca de mí
Me da corte niña, no sé qué decir.
Me gustas mucho y quiero ligarte pero no me atrevo
Siempre que te tengo muy cerca de mí
Me da corte niña, no sé qué decir.
Carmen, Carmen voy a tener que
emborracharme
Carmen, Carmen, Carmen
Porque si no nunca voy a hablarte.
Carmen, Carmen voy a tener que emborracharme
Carmen, Carmen, Carmen
Para decirte que eres tú mi amor.”
Carmen, Carmen, Carmen
Porque si no nunca voy a hablarte.
Carmen, Carmen voy a tener que emborracharme
Carmen, Carmen, Carmen
Para decirte que eres tú mi amor.”
Comentarios
Publicar un comentario